XXXI

"He llençat el pot a l'aljub
mentre veia el migdia calent dels garrofers.
Crepitava el secà, adelerat de cigales èbries.
Amb el cordell, he pouat després l'aigua.
Era una aigua verdosa,
o m'ho semblava a mi,
era un petit miracle d'aigua.
N'he begut lentament i complagudament.

He comprès que m'estime així la vida,
aquesta aigua petita, transparent, d'un aljub,
distretament beguda".

Vicent Andrés Estellés

Coral romput (fragment)

He tornat. Feia temps que no havia tornat.
Les rajoletes blanques, una olor de pinassa.
Entre dues clarors recórrec uns carrers.
Sé que t'he de trobar avui, demà -no sé.
Tampoc no ho vull saber. No voldria saber-ho.
Sentiria aleshores una tristesa horrible.
T'he despullat de tot allò que m'agradava.
De tot allò només et queda l'alegria.
Jo només busque en tu l'alegria de viure.
Només aquella joia. Només, només, només!
Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desig és l'únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Recórrec uns carrers, entre dues clarors,
i sent el veïnat ocult de l'alegria
i en girar un cantó crec que em vaig a morir.
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes,
esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé.

Vicent Andrés Estellés

Ich hock in meinem Boncker

Fa exactament una hora que em barallo amb l'ordinador per poder penjar aquest vídeo, jo crec que al final me'n sortiré, m'ho mereixo!
Suposo que molts no l'entendreu gaire perquè és en alemay però me'l van ensenyar ahir i el trobo tan graciós que no me n'he pogut estar.

Molts records des del meu petit bunker berlinès!

La veu

Podríem dir que aquests dies he estat una mica tirat per la muntanya i una mica desconnectat del mòbil. Però cada dia, un cop ho havíem fet tot, la cosa més anhelada per mi era poder parlar una estona amb la Queralt que encara és a Berlín. Em moro de ganes de veure-la però la cosa està peluda. Tot i així, avui hi he parlat... uf!! sóc tan feliç i em quedo tan tranquil després de sentir la seva veu. No sé si és la veu, el fet de sentir-la, però és la millor cosa que li pot passar a algú quan està enamorat i l'espera se li fa eterna.

Al Bages altre cop

Després d'uns dies fent muntanya amb el Jordi ja torno a ser al Bages. Dilluns vem anar al Refugi de Prats d'Aguiló, a la serra del Cadí. El dimarts al matí ens vem llevar a les sis i a les set ja caminàvem. Ens vem emocionar tant que vem caminar quasi bé deu hores. El dia següent estàvem tan fets pols que vem decidir no fer res i anar a Sort a veure el Manel. Feia anys que no el veia i em va fer molta il.lusió veure'l i saber que amb l'Aixa esperen un fill/filla. Felicitats!! Ens va acollir a dinar i a passar la tarda a casa seva i ens ho vam passar molt i molt bé. El tercer dia volíem fer algo tranquil però va ploure. Vem estar amb el Manel i al vespre vem baixar. Uns dies molt guapos per desconnectar una mica.

Anem a la muntanya!!

Hola a tothom! Aquests dies la Queralt és a Berlin i jo, com que tinc ganes d'aprofitar el temps, me'n vaig a fer muntanya amb el Jordi. Encara no tenim clar on anem perquè la previsió meteorològica no és massa bona però segurament anirem a a fer el Cavalls del Vent al Cadí-Moixeró. És una patejada de 5 dies però pinta molt bé. Fa temps que tinc la muntanya una mica deixada i estarà bé tornar fer alguna cosa i treure la pols del material. Mentrestant, la Queralt passant-s'ho molt bé a Berlin i jo molt feliç que ho sigui. Malgrat la distància estem més a prop que mai.

Grüsse aus Berlin

Hem marxat uns dies a Berlín, per desconnectar de tot encara una mica més. Jo (la Queralt) em quedaré aquí fins a finals d'agost fent un curs d'alemany (i anant de festa, és clar!) i el Bernat d'aquí poc tornarà a ser per Manresa i rodalies. Intentarem mantenir el blog al dia però no prometem res...
Us deixem amb un poema de Rainer Kunze, Die Mauer:

Als wir sie schleiften, ahnten wir nicht,
wie hoch sie ist
in uns

Wir hatten uns gewöhnt
an ihren horizont

Und an die windstille

In ihrem schatten warfen
alle keinen schatten

Nun stehen wir entblößt
jeder entschuldigung