La fi del món

Travessant l'Estret de Magallanes... quina porrrrrr!

En memòria dels executats i desapareguts durant la dictadura militar
(que no van ser pocs, per desgràcia)

Amb la Joana, la nostra troballa casserrenca

Això és un espavilat que s'amagava dins un tronc, al Seno Ottway

Si li fas un petó al dedo del indio (i no del pastor, com alguns!) et garanteixen que un dia o altre tornaràs a Punta Arenas. Nosaltres no som supersticiosos però mira, mai se sap.

Algú ens ha preguntat: què es fa quan s'arriba a la fi del món? Nosaltres encara no hi som, de moment descansem uns dies a la darrera població del continent americà, Punta Arenas, on el vent s'escampa bramulant pels carrers i -de vegades- fa una mica de por.
Bruce Chatwin, un anglès que va viatjar durant els anys setanta per aquestes terres, va escriure un llibre memorable, "Patagonia", una barreja de relat de viatge, document històric, tractat d'antropologia i anada de la bola. I diu això:

Tierra del Fuego es, pues, la tierra de Satanás, donde las llamas parpadean como luciérnagas en las noches de verano y donde, en los círculos cada vez más estrechos del Infierno, el hielo aprisiona las formas de los traidores como pajas en el vidrio.

[Bruce Chatwin: Patagonia. Ed. Norma, 2006]

Puerto Natales i Torres del Paine

Divendres vam abandonar la ciutat de El Calafate (Argentina) en direcció a Puerto Natales (Xile). El recorregut va durar cinc hores, que podrien ser menys si no fos pels controls fronterers. A Xile hi ha una mena de fòbia proteccionista pel que fa al tema de l'agricultura i la ramaderia. Posen molt d'èmfasi al tema de la febre aftosa però el que és curiós és que no pots entrar pomes, formatges ni fustes tropicals. A l'aduana et fan omplir un document on un ha de dir si portes alguna cosa d'aquestes. En el cas de ser una poma o un formatge te'l fan llençar. Si és una altra cosa te la requisen. En el cas que un ompli el paper dient que no porta res i li trobin alguna cosa li posen una multa considerable. Allà vam estar amb uns francesos, un d'ells havia viscut a Catalunya i parlava el català molt bé. A més a més, era molt culé!
Després de cinc hores de veure el mateix paisatge d'estepa, vàrem arribar a Puerto Natales. Vàrem anar a una mena de pensió-bar que es diu "El Campesino". Era una casa particular que era de la mare d'un noi que vam conèixer pel "Couchsurfing". La gent era una mica curiosa i, en una altra situació, potser no ens hi hauríem quedat. Però era el lloc més barat de tota la ciutat i aquí tot és molt car. Eren una família molt peculiar i estranya, però molt acollidors. Ens van donar dinar i una habitació petita amb una llitera, paret per paret amb el bar que obre 24h. Més tard vàrem sortir per la ciutat per veure si hi havia la posibilitat d'anar a les Torres del Paine per fer la famosa ruta de la "W".
Vàrem anar a comprar el bitllet de bus, que val una pasta, i també vam anar a llogar un fogonet, un aïllant i una carmanyola. El noi de la casa, el Gustavo, ens deixava un altre aïllant i la tenda. Al vespre vàrem preparar tot l'equipatge i a dormir d'hora, que l'endemà al matí a dos quarts de vuit ens passaria a buscar el bus per casa. Durant tota la nit no vàrem poder dormir perquè (us recodem que el bar és 24h) la música estava molt alta i la dona, que és sorda, crida molt quan parla. Era com dormir al mig d'un bar, pel soroll i per la pudor a tabac que entrava. A sobre, al matí el bus va passar mitja hora abans del previst, així que vàrem sortir sense esmorzar. El bus triga unes tres hores a arribar a les Torres del Paine, quan hi arribes hi ha l'oficina de la Conaf, on ens van proporcionar un mapa després de pagar 15.ooo pesos (uns 20€!) per entrar. Llavors vam agafar una micro per anar fins al peu del es muntanyes, allà on comença la travessa.
En baixar de la micro vam fer un tram del camí amb uns Asturians i després vàrem començar el nostre recorregut fins al Refugio Chileno. La primera pujada va ser molt forta, a sobre anàvem molt carregats. En arribar al Refugio Chileno vam parar per menjar alguna cosa i vàrem conèixer una parella de Madrid: el Paco i la Maria José. Ells també volien passar la nit al campamento Las Torres, que és una zona d'acampada gratuïta una mica més amunt d'allà on érem. Al cap d'una hora i mitja ja érem allà. Vam plantar la tenda i, com que era d'horeta, vàrem anar amb el Paco i la Maria José al Campamento Japonés, que és des d'on surten les expedicons d'escalada. Pel camí vam poder observar un paisatge molt bonic amb les Torres del Paine ben assoleiades de fons. Tornant al campament es va posar a nevar, així que vam haver d'afanyar-nos. Però el pitjor estava per venir. Aquella nit va ser molt freda, plovia i nevava. A més a més, feia un vent fortíssim. I allà érem nosaltres amb la nostra tenda, que només tenia una capa i sense toldo, i els nostres sacs que només aguanten temperatures per damunt dels 0 Cº. Al matí ens vam llevar molt congelats i molt desinflats: vam decidir abandonar perquè era impossible seguir el trekking amb aquella tenda. Per sort, la parella de Madrid ens va animar a continuar dient-nos que no podíem fer-ho, que ja érem allà. Ens van dir que podíem fer com ells i llogar la tenda a cada refugi que anéssim. I vam decidir provar sort.
Al Refugio Chileno vàrem reservar una tenda pel refugi al qual ens dirigíem: Refugio Los Cuernos. Ara teníem dos problemes: el primer, que no havíem dormit gens i anàvem cansats; el segon, que ens quedaven cinc hores per davant de caminada i ja era la una del migdia. Caminant amb molt de ritme vàrem aconseguir plantar-nos al Refugio Los Cuernos a les sis de la tarda. Allà, en arribar hi havia el Paco i la Maria José -que es van alegrar molt de veure'ns- i uns manyos que havíem conegut al bus. L'anècdota va ser que nosaltres, previsors, ja havíem llogat la tenda al refugi anterior i els madrilenys ho volien fer allà mateix. Què havia passat? Que quan ells van arribar algú havia llogat una tenda des de l'altre refugi: nosaltres!! A sobre que ens havien convençut de seguir, els fotem la tenda. Però tot es va arreglar: ells, que duien un bon sac, van agafar la merda de tenda que duíem nosaltres i van anar a la zona d'acampada lliure (Camping Italiano) que estava a una hora d'allà. El dia següent ens trobaríem allà per anar al Refugio Británico. El Camping Italiano estava al mig la W. L'endemà ens vam trobar pujant al Refugio Británico, que és a la punta de l'aspa del mig de la W. En baixar vàrem dinar junts, després vam desmuntar la tenda i cap al refugi de Pehoé, un niu de gàngsters. Mentre que al Refugio Los Cuernos l'ambient era boníssim i et deixaven entrar a dins a dutxar-te i a menjar-te el menjar que t'havies fet a fora, Pehoé és una mena d'hotel per als turistes carregats de calers. Allà també llogaven tendes. En veure-les, però, tots ens vam indignar. Vàrem anar a queixar-nos i el responsable va intentar desviar el tema sense èxit atacant els jueus israelians. Imagineu-vos-ho. Al final ens van deixar un parell de sacs bons i el Paco i la Maria José van quedar-se la nostra tenda petita i freda. Durant la nit va fer un vent... un vent fortíssim!! Ens pensàvem que sortiríem volant en qualsevol moment.
Al matí vam sortir a fer el darrer tram de la travessa, que arriba fins el Lago Grey, on hi ha una glacera impressionant. Un apunt molt curiós és que els llacs són d'un color lletós. Sí, semblen de llet degut als minerals que conté el gel de la glacera i que es barregen amb l'aigua del llac.
Per arribar fins la glacera Grey hi havia unes tres hores, que varen ser dures. Bufava un vent de cara que no ens va fer gens de gràcia. A més, era l'últim dia i estàvem molt cansats. Les cames ens feien figa i alguna butllofa ens tocava la moral. Vàrem arribar a la glacera una mica cansats. L'anècdota del dia és que, amb una ventada, les ulleres de sol, que duia al cap, em devien volar sense adonar-me'n. Quan vaig veure-ho la Queralt i jo vam anar-les a buscar i els madrilenys van seguir fins a un mirador. Nosaltres vam tornar cap al refugi tot buscant les ulleres, que no vam trobar. En arribar a Pehoé vam menjar una xocolatina i ens vam beure una coca-cola; quin plaer!! Després vàrem fer el dinar i a esperar el catamarà que ens passaria a l'altra banda on el bus ens esperava. Més tard van arribar els madrilenys, vam fer uns cafès i unes llets amb colacao i cap al vaixell. Per pujar al bus havíem de negociar perquè el dia d'anada el conductor no ens va tornar el bitllet per a la tornada. En dir-li al conductor, però, ens va dir que no passava res. El millor d'això és que el bus ens va deixar a la porta de casa.
Aquest trekking va ser impressionant perquè vam veure les Torres, els Cuernos i tota pedra que sobresortia més de dos mil metres. També vam gaudir d'una vegetació espectacular i d'uns llacs gegantins. Vam poder veure alguns cóndors i també el Glaciar Grey. La muntanya et fa conèixer molta gent i, durant la caminada, crea uns vincles molt forts. A més a més, vàrem caminar vuitanta quilòmetres en quatre dies a molt bon ritme i vàrem acabar-los amb molta dignitat!!

(Si voleu saber què ens ha passat durant les tres darreres setmanes, feu un cop d'ull als dos posts que segueixen una mica més avall!).

El Calafate i la glacera Perito Moreno

El Calafate és un poble que viu del i per al turisme, de manera que només baixar de l'autobús ja ens esperaven per oferir-nos cinquanta opcions d'allotjament. Vam triar la de Hostelling International, perquè tenim el carnet i ens feien descompte "porque son españoles" (!!!).
Quan vam arribar al Hostel, també ens esperaven amb les cinquanta opcions de tours per visitar la famosa glacera Perito Moreno. Molt amablement vam declinar les propostes i els vam demanar que ens facilitessin els horaris dels autobusos regulars perquè ens estimàvem més anar-hi pel nostre compte. Van arrufar el nas però van trucar a la terminal i ens vam sortir amb la nostra.
Total, que l'endemà al matí a les deu sèiem dins un microbús ple d'israelians direcció al Perito Moreno, on vam arribar al cap d'una horeta. Val a dir que la glacera és espectacular, d'unes dimensions colossals i d'un blau blavíssim; a més, cada pocs minuts se'n desprenen terrossos de gel que cauen a l'aigua fent un soroll estrepitós. La part negativa de tot plegat va ser la quantitat de turistes que es passegen per les passarel·les intentant captar el millor angle del bloc de gel i el mal temps que va fer-nos. El pròxim cop que hi vinguem, ens assegurarem que faci sol.

Petit resum de les darreres setmanes

(Com que hem tingut el blog una mica abandonat, heus ací una síntesi dels moviments geogràfics i socials que s'han esdevingut darrerament...)

Ens havíem quedat a Puerto Varas, oi? Des d'allà vam encaminar-nos a Chiloé, una illa humida i màgica, de cels foscos i pescadors feréstecs, de penya-segats i suaus turons, que gaudeix d'una mitologia molt peculiar i d'una gastronomia memorable.
La primera parada va ser Ancud, un poble força mediocre del qual vam marxar tan ràpid com vam poder per viatjar fins a Castro, la capital de l'illa, famosa pels seus palafitos, cases construïdes sobre estaques vora el mar, de manera que l'estructura només es veu quan baixa la marea. L'endemà vam fer una excursió a l'illa de Quinchao i a les poblacions de Curaco de Vélez i Anchao, on vam dinar un peixet davant el mar. Després de fer la digestió prenent el sol damunt les escales del petitíssim port mentre vèiem baixar la marea, vam tornar cap a Castro, on vam viure un moment històric per al futbol xilè: la victòria de la selecció nacional davant l'Argentina, un fet que no succeïa des del 1973 (sí, l'any del cop militar!).
Coses del destí, el dia següent va ser el darrer a l'illa, i ho va ser per culpa de Chonchi, un poblet costaner que serveix de base per explorar el Parc Nacional de Chiloé. L'hostal que ens recomanava la guia va resultar ser força més car i força més brut del que ens esperàvem, de manera que ho vam deixar córrer i vam plantejar-nos tornar a terra ferma. A la Capitania Marina, però, no ens van saber donar cap mena d'informació sobre les possibilitats de sortir de l'illa via marítima... increïble! Cansats de marejar la perdiu i d'informacions contradictòries, vam agafar un autobús i vam tornar a Puerto Montt.
Com que només ens hi havíem de quedar una nit, no vam donar massa importància a Puerto Montt i vam acabar-nos allotjant en un barri tirant a xungo, a prop del port. A última hora vam decidir anar a visitar el Parc Nacional Alerce Andino abans d'anar tirant cap avall, però després d'esperar-nos tres quarts d'hora i de sentir cinquanta versions diferents dels horaris dels busos, ens en vam cansar i vam deixar-ho córrer. Força cansats de tant xilè enterao, vam optar per agafar un bus cap a Bariloche, Argentina, per començar a baixar cap a la Patagònia. Just abans de fer-ho, però, se'ns va acudir treure el cap a la Navimag -una companyia naviliera- i chapeau! tenien bitllets a Puerto Chacabuco per a l'endemà i, a sobre, el preu era assequible.
Eufòrics, aquell vespre vam sortir a fer unes cerveses i vam acabar en un bar al costat de casa on vam conèixer lo milloret del barri: una mica bèsties, i molt personatges, però bona gent al capdavall. Ens ho vam passar tan bé, aquella nit, que vam anar a dormir amb un bon morat (alguns es van haver de llevar a les tantes i van treure el sopar per la finestra...).
L'endemà havíem d'anar a buscar el vaixell i, justament, vam adormir-nos. De pressa i corrents vam fer les maletes, vam acomiadar-nos de la pensió i vam anar cap al port per embarcar l'equipatge. Mentre ens esperàvem, vam descobrir que els nostres companys de travessa serien una colla de jubilats tipus imserso, esveradíssims i molt cridaners... quin panorama! Finalment, a les tres i escaig vam pujar al vaixell, que era enorme. Ens vam acomodar a les nostres lliteres i, després d'inspeccionar les cobertes i de fer una mica el tafaner per tot arreu, ens van cridar a sopar. Més tard vam pujar al bar i vam beure'ns uns cubates amb un madrileny que havíem conegut, però algunes es van marejar i van haver-se'n d'anar corrents a dormir.
L'endemà, havent dinat, vam desembarcar a Puerto Chacabuco i d'allà vam anar en bus fins a Coyhaique, des d'on volíem fer moltíssimes excursions i blablabla... Total, que va ploure durant dos dies seguits i no vam poder fer res a l'aire lliure. Això sí: l'hospedaje tenia televisió per cable i vam veure El planeta de los simios. Quan es va acabar la pel·li, vam decidir que l'endemà marxàvem. Aquella nit, un borratxo va passar-se més de dues hores trucant a la porta.
Durant els dies que vam ser a Coyhaique vam conèixer una mica més d'aprop la recent problemàtica ambiental de la Patagònia xilena: per tal d'afrontar la crisi energètica que es preveu de cara a finals d'aquesta dècada, el govern pretén concedir als mafiosos d'Endesa el projecte per omplir de preses i torres d'alta tensió tota la regió d'Aysén -l'any 2015! Aquest projecte tindria un impacte ambiental irreversible damunt el medi natural de la regió, que és un dels tresors ecològics del país. La campanya Patagonia sin represas intenta pensar una mica més a llarg termini i proposa alternatives al monopoli elèctric d'Endesa.
Tornem allà on érem: el bus en teoria ens havia de recollir a les 7,30, però a les 6,50 ja el teníem pitant davant l'hospedaje. A mil per hora, vam recollir-ho tot i vam marxar. El trajecte de Coyhaique fins a Puerto Ibáñez va ser senzillament es-pec-ta-cu-lar, amb uns canvis de paisatge increïbles de tan bonics: es passa de prats verds i humits a boscos andins blanquíssims de neu fins arribar al llac General Carrera, el més gran de Sud-Amèrica.
Des de Puerto Ibáñez vam creuar el llac a Chile Chico, on vam agafar un bus i vam anar, ara sí, cap a Argentina. Un cop allà, vam fer una ruta en autobús de 24h fins arribar a El Calafate.

Buf, buf i buf.

(Podeu estar contents, aquest cop no hem parlat de menjar).

Puerto Varas, Couch Surfing i Queen

Un moment de l'actuació estel·lar dels Queens argentins

La farra (de primer pla al fons): eriçons de mar, locos con palta, potes de cranc de veritat.

Xai patagònic que va dur un amic i choros (musclos gegants)

Machas a la parmesana

Vigilant la parrilla

L'experiència a Puerto Varas va ser magnífica de debò. Resulta que a través de Couch Surfing ens havíem posat en contacte amb una noia que vivia allà per allotjar-nos a casa seva, però com que vam marxar cap a Ensenada, al final vam deixar-ho córrer. Quan vam tornar a ser a la ciutat vam trucar-la per provar sort i voilà, ens va dir que sí, ens va donar l'adreça i al cap de poc érem a casa seva i la coneixíem a ella, la Florencia, i al seu company, el Paul, dues persones encantadores que ens van tractar de primera i ens van fer sentir com a casa durant tot el cap de setmana. Esperem que algun dia ens tornin la visita!
Després d'una cervesa inicial de presentació, ens van dir que ens preparéssim, que els veïns feien una festa i un asado i no sé què i ens n'hi anàvem de seguida. Una mica sobtats, vam demanar-los si no els faria res que hi portessin gent, però quan vam ser allà tots els els dubtes se'ns van esvair: només arribar, ens van donar conversa i birra, molta birra. Vam estar unes dues hores rostint un pollastre i un gall d'indi en un pal, mentrestant no vam parar de privar, és clar, i quan ja dúiem un bon pedal, au! a dinar! Eren quarts de sis de la tarda.
Després de dinar va començar les rondes de piscola, que van ser força fulminants. Entre tanta conversa i tanta piscola van fer-se les vuit del vespre. Algú va comentar que aquella nit, a Puerto Montt, hi havia un concert de Dios Salve a la Reina, un grup argentí que fa versions de Queen. Un altre va comentar que ell, justament, era l'advocat del local on tocaven i que podia aconseguir entrades. I res, al cap d'una hora sèiem a la zona VIP de l'Arena de Puerto Montt i seguíem fent piscoles mentre corejàvem els hits de Queen. Quina gran nit!
(Ah, després del concert el grup va pujar allà on érem i vam flipar de com s'assembla el cantant al Freddie Mercury!).
L'endemà vam llevar-nos tard, un pèl ressacosos i amb molta gana, així que vam anar a comprar tones de marisc al mercat d'Angelmó, que és impressionant, i vam fer un dinar-berenar-sopar-ressopó que va durar tot el dia i que recordarem durant molt de temps. Més amunt teniu unes quantes fotos que il·lustren la farra memorable que ens vam fotre... encara ens ve la salivera quan hi pensem!



Des d'aquí tornem a agrair a la Flor i en Paul tanta hospitalitat i tanta experiència gastronòmica!

Ensenada, Petrohué... llacs i més llacs

Ara fa dies que no escrivíem i anem lleugerament desfassats, és a dir, el temps narratiu i el temps reals ja no tenen res a veure l'un amb l'altre, però intentarem fer una posada al dia rapideta per poder-vos explicar tot el que ens està passant.

Vam sortir del paradís dels esmorzars i vam anar cap a Puerto Varas, una ciutat del sud, amb la intenció d'agafar una micro cap a Petrohué (llegeixi's al cul del món) i relaxar-nos uns dies al costat del llac, però ai las!, un conductor ens va informar que la darrera micro cap allà ja havia marxat i fins l'endemà no n'hi hauria cap altra. Teníem dues opcions, doncs: quedar-nos a Puerto Varas a passar la nit o pujar al bus d'aquell home tan simpàtic i a veure què. Evidentment vam triar la segona opció i va resultar que l'home anava a Ensenada, un poblet que quedava (que estrany!) també a la riba d'un llac enorme, el Llanquihue. Total, que l'home ens va trobar allotjament baratet i al vespre, fent una birra, l'amo del bar va explicar-nos una ruta xula per anar a caminar, el Sendero del Solitario, que quedava dins el Parc Nacional Vicente Pérez Rosales. Pla rodó, doncs.

L'endemà vam llevar-nos d'horeta i ens en vam anar a fer el sender, que queia en direcció al volcà Osorno. Després de caminar uns quants quilòmetres per l'asfalt (...salvatges!) i d'equivocar-nos de direcció, vam fer una excursió tota xula que va acabar-se als Saltos del Petrohué -passin i vegin les fotos, sisplau... impressionant!

Al vespre, ara sí, ens en vam anar a Petrohué, que va resultar ser no un poble sinó un topònim... i prou. Ens vam allotjar en un hospedaje d'allò més rústic a la riba del llac de Todos los Santos, molt recomanat per la Lonely Planet, de la qual discrepem força. Tot i així, va ser una experiència! I sí, l'emplaçament és de pel·lícula.

L'anècdota de la jornada va ser que, mentre esperàvem una micro que ens dugués de Petrohué a Puerto Varas, uns nois van oferir-se per dur-nos amb furgoneta. Vam aprofitar (de fet tot el que és gratis ho aprofitem) i pel camí, tot xerrant, el copilot ens va explicar que el seu cognom alemany venia del seu avi, que era nazi. Ho va dir així, com qui diu "el meu avi era fuster". El millor de tot és que, de cua, d'ull vam veure que lluïa dos anells a la mà dreta: un amb l'esvàstica i l'altre amb el conillet del Playboy... curiosa barreja!

Les fotos: El Bernat fent l'indiu al Parc Nacional, els Saltos del Petrohué, la Queralt i el riu Petrohué, vista des de l'hospedaje on ens allotjàvem.

Entre Lagos i esmorzars

Bé, doncs la cosa continua així: sortim de Valdivia un altre cop allunyant-nos de les ciutats i anem a parar al poble d'Entre Lagos que, com deixa intuir el seu nom, té un emplaçament tirant a idíl·lic. La Lonely Planet recomanava ferventment allotjar-se a l'Hospedaje Panorama, però quan vam arribar-hi es veu que la mestressa era fora i no havia de tornar fins a la tarda. Davant d'aquesta frustració inicial, vam rumiar-nos-ho zero coma un segons i vam decidir deixar -una mica a contracor- les motxilles al porxo i tornar més tard.
Desocupats fins al vespre com estàvem, vam agafar una micro fins a Aguas Calientes, just on comença el Parc Nacional Puyehue, per anar a unes termes. La instal·lació en qüestió era més aviat modestíssima (una piscina cutrilla) però molt ben ubicada (al costat del riu, envoltada de bosc), a més, la tarda en remull ens va anar molt bé per relaxar-nos d'aquest estrès crònic que patim des que vam començar el viatge... i sinó, repasseu les fotos: mireu quines ulleres, quina mala cara que fem! Ah, les termes també van servir-nos per conèixer un pintoresc grup de tres sennyores de Santiago que havien deixat els marits currant a la capital i havien vingut a relaxar-se, com nosaltres, al remot Entre Lagos.
Quan vam arribar, la mestressa ens va ensenyar on dormiríem: en principi es pagaven 7000 pesos per una habitació compartida, però com que no hi havia ningú més, ens va tocar una senyora habitació amb llit de matrimoni i bany privat pel mateix preu... apali! La sorpresa en majúscules, però, ens la vam endur l'endemà al matí quan, només despertar-nos, sentim la dona trastejant per la terrassa... ens havia preparat l'esmorzar allà! I no un esmorzar qualsevol, no: els panets, la confitura i els pastissos els havia fet ella, la resta no sabem qui l'havia feta però està clar que s'ho havia currat. Ens vam fotre un senyor esmorzar davant el llac Puyehue, amb el solet del matí... mmmm, qué rico, quina manera de començar el dia!
Després de la farra matinal, vam anar de nou cap a Aguas Calientes, a caminar una mica. Quan vam anar a informar-nos a la CONAF, però, el guardabosc ens va avisar que no netejaven el camí des de feia molt de temps. Amb l'esperit intrèpid que ens caracteritza, li vam dir no se preocupe, iremos a la aventura i vam agafar el camí cap al Lago Bertín. No feia ni una hora que caminàvem que ja ens estàvem cagant en el camí, en el Bertín Osborne i en la mare que havia parit la mena de bambú aquell que ens barrava el pas constantment... tot i així, no vam rendir-nos i al cap d'un parell d'hores vam arribar al llac en qüestió, que tampoc era per tirar coets. Com que feia fresqueta, vam fer un parell d'ohquemacos, un parell de fotos i au, cap avall.
L'endemà vam tornar a fer un esmorzar de cine i llavors sí, vam marxar d'Entre Lagos per seguir el nostre camí cap al sud.

ps. Ai, que portem molts dies dient-ho i no ho hem explicat: les "micros" són microbusos que fan o bé recorreguts urbans o bé interurbans però de curta distància. Au, ja està.
ps2. Un altre aclariment: la CONAF és la Corporación Nacional Forestal i es cuida dels Parcs Naturals i companyia.

Valdivia de cine

Després del nostre pas per Temuco la nostra idea de ciutat xilena es va deteriorar molt. També va influir en els ànims el dia que vam decidir anar a Valdivia. No podíem treure'ns del cap el mal record de Temuco. Però només arribar aquest mal rotllo es va dissoldre; Valdivia és una ciutat molt maca rodejada per dos rius gegants. No sabíem per què, però s'hi respirava un ambient distès. Però el millor encara estava per venir i vam al·lucinar quan vam saber que era el festival de cinema de Valdivia. Però primer calia anar buscar un hostel. Vam escollir-ne un que la guia el deixava molt bé i, a més a més, el preu era bo. En arribar-hi ens van dir que havien canviat de lloc: ara era al centre i nosaltres érem a l'altra punta de la ciutat. Vam arribar al Hostel Aires Buenos i, només entrar, ja vem poder copsar que era diferent. Tots els detalls formaven un conjut molt càlid i molt acollidor. Els que portaven el hostel eren un dona, un noi argentí i, pel que vem deduir, la seva parella. Al vespre vam anar al festival de cinema. Vam escollir un documental de la Yanara Guayasamín titulat "Cuba, el valor de una utopía". Va estar molt bé, molt positiu. L'únic problema va ser el fred que feia a l'auditori de la Universitat.
El dia següent vam agafar una micro en direcció a Niebla, un petit poblet que es troba a la desembocadura del riu Valdivia i de dos més que no recordem el nom. Primer però, vam visitar un mercat que hi havia al moll ple de paradetes de peix i verdura. Darrera les paradetes hi havia el riu ple de lleons marins i moltes d'altres espècies. A Niebla hi ha dues illes que es visiten amb una barca que t'hi porta. A Corral, una de les illes, vam visitar una fortificació espanyola mig en runes i també vem fotre'ns una farra de peix fresc boníssim. En tornar al hostel vam descarregar les fotos de la càmera a l'ordinador que hi havia allà. El problema era que era super lent i es penjava de tant en tant. Un dels del hostel ens va oferir el seu portàtil. Vam posar-hi el pen drive (netejat prèviament amb l'antivirus) i de cop es va parar. No sabem què va passar però segurament li vam posar un virus a l'ordinador. Ell no va dir res però des d'aquí li demanem disculpes.
El dia següent vem posar-nos de camí a Osorno per anar a Entre Lagos. Moltes coses ens esperàven allà...

CONTINUARÀ...

Pucón, la salvació

Ens havíem quedat en aquella ciutat tan infame de cuyo nombre no queremos acordarnos, oi? Per sort, sortir d'allà va ser relativament fàcil. Encara una mica indecisos i amb por de trobar-nos amb coses semblants, vam agafar un bus cap a Pucón, un llogarret enclotat amb vistes al volcà Villarrica, a més de la capital xilena dels esports d'aventura.
Només baixar de l'autobús se'ns va acostar una dona i ens va demanar si buscàvem allotjament (sí, però acabem d'arribar) i ràpidament ens va oferir casa la seva cosina, la Janet (solo cinco mil pesos, les va a gustar mucho). I de fet vam tenir una sort increïble: per un preu irrisori -sobretot comparat amb els que vam veure pel poble, que és molt turístic- vam llogar no una habitació sinó tota una caseta per a nosaltres sols. Després de fer una ronda de reconeixement pel poble i comprar quatre coses al súper, vam valorar les diferents opcions i vam decidir no pujar al volcà: ens demanaven una morterada per poc més d'una hora d'ascensió (la resta es feia amb telecadira) i ens venia molt de gust fer una volta pel Parc Nacional Huerqueue. I la vam encertar.
Com que teníem un "casa nostra" per primer cop des de feia temps, vam fer-nos un soparet ben bo regat amb un vinet xilè i vam anar a dormir relativament d'hora per estar descansats.
L'endemà vam llevar-nos a les 7 perquè si es vol anar per lliure al parc s'ha d'agafar una "micro" ben d'hora. Després d'una hora de viatge per camins plens de revolts i de si caic no caic vam arribar i vam fer el sender de Los Lagos, un trekking molt ben equipat i amb unes vistes impressionants que voreja l'enorme Lago Caburgua fins arribar al Lago Verde i el Lago Toro.
Al vespre vam tornar rendits a Pucón i vam descobrir que teníem companyia a la cabana: dos nois bascos que es dedicaven a fer esquí de muntanya per diferents volcans de Xile durant un temps. Aquell vespre vam sopar junts i vam estar xerrant fins tardet.
L'endemà volíem anar a caminar cap a una altra banda però les excursions per lliure són molt limitades a Pucón i hom acaba sempre en mans de les companyes d'esports d'aventura. Com que a nosaltres no ens venia de gust, vam agafar un bus cap a Concepción.

Les fotos: 1. Platja de sorra volcànica a Pucón, 2., 3., i 4. Parc Nacional Huerquehue.

Temuco infame

Entre una cosa i l'altra, ara feia dies que no escrivíem: tranquils i tranquil·les, que de seguida us posem al dia! Com vam explicar en el darrer post, després de Santiago vam anar a Concepción, la segona ciutat més gran del país i un important centre universitari però poca cosa més, així que per no avorrir-nos vam haver de sortir a voltar una mica. L'endemà d'haver-nos instal·lat a casa de doña Digna -una velleta encantadora i personatge mític que mereixeria un capítol a part- vam anar fins a Talcahuano, a veure el Parque Tumbes. El "parque" en qüestió va resultar ser una extensió de vint hectàrees de vegetació que arribava fins al mar... preciós de debò. Després de flipar-nos una estona amb tanta natura junta (és que encara no havíem sortit dels centres urbans!) vam fer una excursioneta fins a les roques que va valer molt la pena, les fotos parlen per si soles.
L'endemà ens en vam anar a la Costa del Carbón, concretament a la localitat de Lota, un antic centre miner que ha sabut reconvertir les mines de carbó abandonades en un atractiu turístic. La visita que vam fer al Chiflón del Diablo va ser realment interessant. Primer t'equipen amb un casc i un frontal dels antics, dels que duen la bateria enganxada a un cinturó i el cinturó lligat a la cintura, tot seguit et fan baixar a la mina dins una mena de gàbies i, un cop ets a 40m sota el mar, comença la ruta, que recorre galeries laberíntiques mentre el guia proporciona dades i explica les dures condicions de vida dels miners d'aleshores (només us diem que l'esperança de vida rondava els 45-50 anys). Evidentment, no van faltar les anècdotes, com ara l'origen del nom de la mina: el nom en català seria "la bufada del dimoni" perquè l'obertura natural que tenia per un cantó deixava passar l'aire xiulant i perquè un dia, perforant una galeria, van produir-se unes explosions de gas i els miners van pensar-se que era el diable, que els advertia.
Quan vam considerar que ja havíem vist tot el que havíem de veure, vam decidir continuar cap al sud... i vam cometre el terrible error d'aturar-nos a Temuco, ciutat grisa i mediocre com cap d'altra n'hem vista. Per acabar-ho d'adobar, vam anar a parar en un hostal força destartalat on feia un fred que pelava, brrrr! No cal dir que l'endemà al matí, després d'un esmorzar que vam haver de negociar amb la mestressa -tenia una tela, la dona- vam tocar el dos ràpidament.

Per cert, hem tingut un petit incident amb les fotografies i se'ns n'han esborrat algunes, és per això que no podem penjar les més impressionants: us deixem amb la chorrillana que vam menjar la primera nit a Concepción (muntanya de patates fregides coronada per muntanya de ceba, ou i vedella) i les imatges del parc que hem pogut salvar.

Des de Temuco

Hola a tots i a totes!! Avui us escrivim des de Temuco una ciutat que es troba a quatre hores d'autobus de Concepción. Aquests dies plou i fa força fred. A més a més, cal dir afegir-hi que cada vegada baixem més de latitud i d'alguna manera o altra això hi influeix. Realment això és un altre món perquè els paisatges són molt diversos i cada vegada apareix una vegetació més de muntanya. Es diu de Temuco que és la capital de l'Araucania (Regió dels Mapuches) però aquí n'hem vist ben pocs.
En aquest país tot és pàtria i veus banderes per tot arreu però els xilens que surten a la tele o en qualsevol tipus de publicitat són més blancs... A Santiago ens va sorpendre la diversitat racial, però Xile és una societat molt segregada i molt racista. Per exemple: no poden sentir parlar dels peruans.
Tot i així, la gent que hem conegut han estat molt amables. Per posar un exemple, aquests dies a Concepción hem estat en una casa d'una dona gran que es diu Digna. Ens ha tractat com a fills i ens ha cuidat moltíssim. La gent és amable i es fa estimar. Tot i així, com ens diu tothom aquí, s'ha d'anar amb compte.