Fent les amèriques

La qüestió és prendre-s'ho amb humor

2009-05-03T18:29:00.000-07:00

Aquí us deixo un dibuix que ha fet la Maria, la nostra amiga il·lustradora, al seu blog Petits Souvenirs (maria-alcaraz.blogspot.com). Moltíssimes gràcies i no pateixis, que em cuidaré!

No ens deixem "influenziar"

2009-04-28T13:44:00.000-07:00

Doncs resulta que els darrers dies he tingut el curiós privilegi de ser a Mèxic DF en ple esclat de grip porcina i viure en directe la histèria que regna pertot.
I què voleu que us digui? Que estic molt tranquil·la i que, almenys de moment, no torno.
I que sí, que això no ho negarem: hi ha una pandèmia i la situació no és normal i el virus es transmet molt fàcilment i blablabla. Sí, tot el que vulguis.
Però cal no oblidar que a la classe política d'aquest país (i mundial, ja que ens hi posem) li convé moltíssim una cortina de fum com aquesta per tenir la població atemorida, patint per la seva vida: així no tindrà temps de pensar en d'altres problemes, que paradoxalment són molt més greus que una epidèmia de grip... posem-nos una mascareta, consumim fàrmacs i tanquem-nos a casa!
Ah, i no patim, que el govern ho té tot sota control.

ps. Us deixo la lletra d'una cançó de l'Ovidi que, al meu parer, il·lustra molt bé la situació que estem vivint:

La fera ferotge

Per ordre de l'Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.

Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el "bon temps".

Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.

L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.

El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun torment.

Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.

Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:

-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?

-Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.

Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.

Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.

Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens traurà la son.

I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau.

Guatemala: un país ple de contrastos

2009-03-20T08:58:00.000-07:00

Tot té un principi i un final, el dia 4 de febrer es va acabar la nostra estada a San Cristóbal de las Casas deixant enrera a la gent que amb tanta simpatia i senzillesa ens va acollir a casa seva. Vam agafar un minibus i vam dirigir-nos cap a la frontera guatemalteca. Només creuar la frontera ja es podia copsar que allò era un altre país, molt diferent a Chiapas. Només arribar vam veure que les botigues estaven totes protegides amb reixes que n'impedien l'entrada fent que s'hagués de comprar des de fora; els bancs estaven tots custodiats per homes armats amb retallades...Davant d'això vam pensar que aquell país era perillós o que tots els seus habitants patien esquizofrènia. Des de la frontera, per arribar a Huehetenango havíem d'agafar un bus, Chikenbus pels guatemaltecs, un bus d'aquells on hi ha milers de missatges benegloriant a Déu i a Jesús; també alguna gallina per allà dintre i alguns homes amb maxets que arriben a fer un parell de pams. En fi, un ambient molt peculiar. Vam trigar dues hores en arribar a Huehuetenango, una ciutat d'uns quaranta mil habitants, més o menys. Ens va sobtar el fred que hi feia però era força lògic perquè gran part de Guatemala són montanyes. Allà havíem de trucar al Jorge, un noi del Couchsurfing, per dir-li que havíem arribar un dia abans del previst. En trucar-lo ens va dir que era a Ciudad de Guatemala i que no podia ser-hi però que truquéssim a la seva xicota. Vam trucar-la, i vam veure que era una noia molt simpàtica i ens va dir que vindria el seu germà a buscar-nos. Ens va dur a una casa de les afores molt bonica i molt ben arreglada. Allà ens van deixar una habitació que estava molt bé... i que tenia televisió per cable. Ens hauríeu d'haver vist com dos nens mirant la tele. Vam xerrar amb la noia (que ara no recordem com es diu) i ens va explicar què podíem fer per la zona. El dia següent vam anar a veure unes ruïnes mayes que hi havia al poble i que ens havíen dit que ens copsaria veure-les perquè la United Fruits Company, uns anys abans les havía comprat i les havia "restaurat". Vam caminar uns tres quarts d'hora i en arribar allà i veure allò i saber el preu de l'entrada vam decidir marxar. Totes les ruïnes estàven reforçades amb formigó, era patètic. Pels que heu vist la Universitat Autònoma de Barcelona, no vam poder evitar trobar-hi una semblança. D'allà vam anar al centre a agafar un bus per anar a un poble del costat on hi ha una església on es practica aquesta mena de religió mesclada de catolicisme i religions locals. Allà hi havia una verge amb un vestit de plata, cosa que dóna una popularitat important al poblet. Vam retornar a Huehuetenango, i vam veure una mica el mercat municipal, les botigues i els seus carrers. El dia següent vam decidir anar a Quezaltenango, també conegut per Xela, aprofitant el viatge que feia la xicota del Jorge que anava a Ciudad de Guatemala. Ella ens va deixar a una betzinera i d'allà havíem d'agafar un bus que ens duria a l'estació de busos de Xela. És molt curiós anar amb autobús per Guatemala perquè són molt pintorescos i la gent que hi ha dins també. En arribar vam trucar al Ryan, un ianqui que viu a Xela i que es dedica a fer cervesa. Ens va venir a buscar i ens va dur a casa seva. Ens va explicar que feia cervesa i que també es feia el propi pa. Es veu que és de l'estat de New York i que la seva família són pagesos; Amb el Bernat van quallar ràpid. Ens va dur al bar Ojalà on uns amics seus feien un concert. Era un grup de folk i féien gràcia perquè no podien fer res més, ja que no anaven gaire coordinats. També ens vam fer un fart de veure cerveses del Ryan. Aquells dies vam anar a unes termes molt guapes, vam anar a caminar amb Ryan i l'últim dia vam decidir fer el Volcán Santa Maria, que fa uns quatre mil metres. Amb el Ryan ens ho vam passar molt i molt bé i va resultar ser un noi molt senzill i molt agradable. Després de passar-nos cinc dies a Xela, vam anar cap a San Pedro la Laguna, al Lago Atitlán. Van ser quatre hores en autobús per uns pendents que féien por; cal dir que a Xela estávem a uns dos mil cincents metres d'alçada i a San Pedro deurien estar a uns cincents com a molt. El llac era gegant i estava envoltat de altes muntanyes cobertes de cafetales (plantacions de cafè situades als pendents de les muntanyes). Allà vam estar a casa d'un noi i una noia del couchsurfing que són hungaresos. Vam al.lucinar quan vam saber que a casa seva hi havia onze couchsurfers. Ells deixaven la casa a tothom i podies estar a dins, a fora amb amaques o al jardí amb una tenda. Nosaltres, com que teníem tenda, vam escollir aquesta última opció. El lloc estava molt bé tot i que el vàter i la dutxa no éren el millor que havíem vist. Eren una parella molt maca i molt simpàtics. Va resultar que el centre del poble era a la part nord i nosaltres estávem a la vora del llac, molt més turístic. Era bonic i força barat: va ser el lloc on vam rentar la robar pel millor preu en tot el viatge. D'allà vam anar, amb llanxa, als pobles del voltant; el primer poble Santiago de Atitlán on vam poder veure una mena de sant de fusta que per concedir les pregàries se li ha de donar tabac i beguda perquè t'ajudi (ara no en recordem el nom). D'allà, vam agafar una altra llanxa i vam anar a Panajachel un lloc molt i molt turístic. Vam estar molta estona per trobar un lloc per menjar que fós barat però el vam trobar; tot i no gaudir d'unes bones condicions higièniques vam menjar força bé (ous remenats, tortillas, frijoles i una mica de formatge). Vam comprar algunes teles i, llanxa i cap a San Pedro. A San Pedro, a part d'un paisatge increïble, podies gaudir d'un cafè i d'una xocolata deliciosos. Una de les visites obligatòries és anar a Chichicastenango, la ciutat amb el mercat al carrer més gran de Guatemala i que es troba a dues o tres hores de San Pedro. Allà vam poder comprar un munt de teles i d'artesanies al millor preu. El lloc era immens i estava ple de gent i de turistes, els uns bojos per vendre i els altres per comprar al millor preu. Allà la Queralt va poder aprendre a fer tortillas i, tot i tenir força traça, hagués necessitat més dies per polir la tècnica. En tornar vam comprar el bitllet per marxar el dia següent cap a Antigua, que com diu el seu nom, antiga capital de Guatemala. Al shutle vam conèixer una noia txeca i un noi australià. Tots dos eren molt macos i vam estar xerrant tot el viatge (per cert, la Sona ens ha escrit). Tot això va ser després d'estar mitja hora parats perquè s'havia rebentat una roda del bus. Si haguéssiu vist la roda hauríeu entès, com nosaltres, perquè s'havia rebentat. Després una hora de cua a la carretera perquè estan fent obres i es creen unes cues llarguíssimes mentre un munt de gent, a fora, que et volen vendre milers d'artesanies, moltes d'elles inútils... Vam arribar a Antigua i vam buscar un hostel; vam anar al Kafka, i va resultar ser un cau d'humitat i de puces o del que fós. La Queralt en va sortir picada per tot arreu. Cansats al tercer dia vam decidir canviar-nos a un hostel molt bonic on els propietaris eren molt amables i simpàtics. A Antigua es pot fer una sortida al volcà Acatenango d'uns quatre mil metres, però no vam poder perquè ens demanàven setanta dòlars per cap. Així que vam fer el Pacaya, per suposat més barat, i on pots veure el volcà actiu. Va estar bé però hi havia molta boira i només podies veure la lava a estones. Curiositat: quan ets prop de la lava surten uns quants habitants locals que venen (no sé com escriure-ho) mars mellows (nosaltres ho coneixem per nubes, un dolç que els ianquis posen al foc) Allà vam conèixer una noia alemanya de Munich que va resultar ser d'allò més simpàtica i divertida. A Antigua també vam aprofitar per grabar totes les fotos del llapis de memòria en dvd's. Va resultar que van tardar dos dies en grabar-los; ens agradaria saber amb quin ordinador ho van fer!. Vam aprofitar per anar al cine, per gaudir d'una ciutat d'estil colonial que viu totalment enfocada al turisme, etc. Això fa que sigui una ciutat segura i que et puguis moure amb total tranquilitat. D'allà ens vam dirigir cap a Livingston, a la costa atlàntica i centre de la cultura Garífuna de Guatemala. Però per arribar-hi havíem de passar per Rio Dulce, un poblet molt petit que consta d'un carrer i de cases a cada costat. Allà vam fer nit en un hotel, marededéu si l'haguéssiu vist. Al matí, ben d'hora, després d'esmorzar un bon plat amb ous remenats, fríjoles, tortillas i un bon licuado, vam agafar una llanxa i cap a Livingston. El viatge va resultar ser més dur del que ens pensàvem perquè es va posar a ploure i vam quedar ben xops. Vam fer una paradeta a unes termes que hi ha al mig del recorregut però quasibé ningú s'hi va banyar. Vam poder gaudir d'una flora i una fauna espectaculars i va ser molt maco. Quan arribes a Livingston vam tenir la sensació de ser al Carib perquè la majoria de la seva gent és negra i molts són rastafaris. A més a més, parlen el garífuna, una llengua que és el resultat de la barreja del castellà, anglès, francès i de les llengües africanes d'aquesta gent. És un lloc molt bonic i molt tranquil. El primer dia vam quedar-nos en un hostel que estava molt bé però lluny de tot i vam decidir ubicar-nos anar al centre. S'hi respirava una tranquilitat! Vam visitar el museu de la ciutat que consta d'una sala molt petita i d'un despatx, portat per un home garífuna molt simpàtica i molt curiós; ens va fer la visita més original que hem fet mai en un museu. També vam conèixer un local (ara no en recordem el nom) dut per dos giris on s'hi feien unes festes una mica passades de to i de temperatura. Tot i així, s'hi menjava molt bé i els preus eren bons. Vam conèixer unes noies, una ianqui i una canadenca i vam quedar que el dia següent aniríem junts a uns salts d'aigua molt bonics que hi ha a una hora i mitja caminant per la costa. Va resultar ser un riu al mig de la selva molt bonic on hi havia uns salts d'aigua maravellosos. Després de ser quatre dies a Livingston, gaudint del clima, del bon menjar i de l'hospitalitat de la gent vam marxar cap a Punta Gorda, al sud de Belize.

Tú en Manrússia y yo en San Cristóbal

2009-03-07T18:42:00.000-08:00

Alguns de vosaltres ja ho sabíeu, d'altres ho heu descobert fa un parell de dies, molts no en teniu ni idea: l'equip de Fent les Amèriques ha sofert una divisió geogràfica temporal deguda a compromisos laborals d'un dels seus membres.

El cas és que el Bernat té pensat fer la campanya d'estiu amb els bombers i ha hagut de tornar abans a casa per fer la inscripció, entrenar-se de valent i fer les proves, que seran d'aquí unes setmanes (i que passarà amb boníssima nota, així que no hay pedo, güey).

La Queralt, desenfeinada com està, ha decidit quedar-se a l'altre cantó del bassal una temporadeta més i aviam què. De moment és a San Cristóbal de las Casas, a Chiapas, des d'on dimecres sortirà cap a una comunitat indígena per fer observació dels drets humans.

Malgrat aquesta separació, però, hem decidit que el blog seguirà. Així doncs, cadascú pel seu cantó intentarà continuar-lo: uns des del Bages, uns altres des d'on sigui.

A més, encara tenim pendents un parell d'entrades per relatar-vos la nostra estada a Guatemala i a Belize. Esperem poder-les fer ben aviat i així posar-vos una mica al dia.

Moltes gràcies per seguir-nos, moltes gràcies per llegir-nos, moltes gràcies per viatjar amb nosaltres!

Les fotos d'Oventic

2009-02-15T12:16:00.000-08:00

Les fotos de Palenque

2009-02-15T12:03:00.001-08:00

La ceiba, arbre sagrat per a les cultures maies

De visita a la selva Lacandona (aquí vam banyar-nos!)

Ruines de Palenque

Chiapas, Chiapas, Chiapas!

2009-02-12T18:11:00.000-08:00

Una noia indígena carregant el seu fill a l'esquena

Parada de llegums al mercat de San Cristóbal

Església de Santa Lucía (San Cristóbal)

Campanar de la catedral (San Cristóbal)

La primera parada xiapaneca va ser Palenque, on de fet vam estar-hi pocs dies perquè les dues úniques coses que valien la pena eren la ruines maies i el restaurant de les cabanes on ens allotjàvem; així que un cop vam haver complert vam agafar una combi cap a San Cristóbal de las Casas, bressol del moviment zapatista i famosa meca de motxilerus.
Com hem fet altres vegades, vam buscar allotjament a través de CouchSurfing i vet-ho aquí que vam trobar-hi en Kjell, un vell amic de la Queralt amb qui feia ni més ni menys que nou anys que no es veien... quina sorpresa! Després de voltar món, aquest alemany cul inquiet s'ha instal·lat a San Cristóbal, on viu amb la seva dona, la Rosario, el seu fill Galileo i l'Anabel, una amiga de la família. La veritat és que gràcies a tots ells la nostra estada va ser molt més especial del que ens pensàvem: en primer lloc, perquè ens vam sentir com a casa en tot moment i vam compartir molt bones estones plegats; en segon lloc, perquè són gent que coneixen en profunditat el lloc on viuen i ens van explicar mil i una coses sobre Chiapas, la seva gent, la seva història i els seus moviments socials (que no són pocs!).
L'altra grata companyia que vam tenir a San Cristóbal va ser la Marina, una noia de Manresa a qui vam trobar també per casualitat i amb qui vam compartir molt bons moments. Precisament va ser gràcies a la Marina que vam tenir l'oportunitat de participar en un temazcal, una cerimònia indígena que consisteix en un bany de vapor acompanyat de cants i meditació. L'experiència va ser colpidora de debò.
Què més vam fer a San Cristóbal? Un dia vam arribar-nos fins a San Juan Chamula, una població que conserva gran part de la seva idiosincràsia indígena. El més curiós de tot va ser la visita a l'església del poble, ben diferent de les que havíem vist fins llavors: sense bancs, il·luminada per milers d'espelmes, la gent seia a terra i resava en llengua tzotzil una lletania rítmica i incomprensible. Repartits per l'espai hi havia grups practicant els rituals propis de la medicina tradicional maia, que empra objectes tan diversos com gallines o ampolles de coca-cola per a les curacions.
Una altra sortida interessantíssima va ser la que vam fer al Caracol Zapatista d'Oventic. Els Caracoles són els substituts dels antics Aguascalientes, projectes d'organització alternativa en els territoris rebels. En un Caracol, doncs, s'hi pot trobar des de la Junta de Buen Gobierno fins a l'escola del Municipio Autónomo, passant per la cooperativa, el centre de salut o la capella.
En paraules del mateix Subcomandante Marcos, els Caracoles serán como puertas para entrarse a las comunidades y para que las comunidades salgan; como ventanas para vernos dentro y para que veamos fuera; como bocinas para sacar lejos nuestra palabra y para escuchar la del que lejos está. Pero sobre todo, para recordarnos que debemos velar y estar pendientes de la cabalidad de los mundos que pueblan el mundo.

Per si en voleu saber més, aquí us deixem un article molt interessant.

ps. Més endavant penjarem algunes fotos de Palenque i el Caracol d'Oventic.

De Cenote a Cenote i tiro perquè em toca

2009-02-05T15:19:00.000-08:00

Quan una persona pensa en un viatge diferent sempre li vénen al cap les imatges del típic ianqui que fa dit a la carretera i el para una "camioneta" i fa tot el viatge a la part del darrera, que sol fer de remolc. Doncs, per primera vegada en tot el viatge vam fer un trajecte de més de tres-cents quilòmetres asseguts a la part del darrere d'una camioneta. Però comencem pel principi.
Farts de la merda hostel de Tulum, vam decidir anar de càmping a la platja en direcció a la Reserva de la Biosfera. El càmping el vam trobar una mica car però estava molt net, podies cuinar, i sobretot, estava ben bé davant d'una preciosa platja. Vam passar-hi dos dies descansant, dormint a les hamaques i gaudint d'un mar i unes albades espectaculars.
L'última nit, vam sentir que arribava algú i plantava la tenda al nostre costat (el càmping estava buit), però era fosc i nosaltres ja estàvem mig adormits. Al matí següent vam trobar-nos als dos nois que dormien al costat; eren el Chema i l'Stefan, un noi de Madrid i un austríac que es dediquen a fer cicloturs. Ens van dir que marxaven cap a Mérida i que estava a unes cinc hores d'allà. Nosaltres els vam dir que volíem anar a l'estació d'autobusos per anar-hi; llavors, ells, es van oferir a portar-nos. Però hi havia un inconvenient: havíem d'anar a la part del darrera. Però nosaltres, al contrari, estàvem molt emocionats perquè no ho havíem fet mai.
Vam anar al poble i, després d'un malentès amb la policia corrupta de Mèxic i d'anar al super, vam començar a fer carretera. Això sí, ben untats de crema solar i amb gorres per no cremar-nos. Quan vam arribar a Valladolid el Chema i l'Stefan ens van dir que volien anar a un CENOTE, que hi havia a uns minuts d'allà. Pels que no ho sabeu (com nosaltres fins que vam arribar a Mèxic) un Cenote és una mena de cavitat sota terra on hi ha un llac amb una aigua claríssima i turquesa allà on arriben els rajos de llum. Normalment els cenotes ténen alguna obertura al sostre per on entren les arrels dels arbres. Vam anar cap allà i mentre aparcàvem el cotxe ja teníem un munt de nens que ens volien vendre mil artesanies. Vam pagar l'entrada i ens vam endinsar per unes escales que entraven a la terra. Un cop a dins, la imatge era espectacular; aigua turquesa plena de peixos. Ens vam banyar i, encara que sembli mentida, l'aigua no era gens freda.
Un cop sortits del cenote (dzonot en maia), vam tornar al nostre lloc del cotxe i cap a Mérida. Mérida és una ciutat d'uns set cents mil habitants, tot i que a primer cop d'ull no ho sembla. Vam anar a parar a un hotel que semblava un motel, no tant per la sordidesa de les instal.lacions sinó pels crits provinents de les habitacions veïnes. El dia següent però, canviaríem i aniríem a un hostel.
En arribar vam sortir a sopar i la sorpresa va ser que estaven celebrant la festa de la ciutat i els carrers estaven plens de paradetes de menjar. Vam menjar un munt de coses típiques de Mèxic: quesadillas, tacos, etc.
El matí següent vam anar a informació turística per saber què podíem fer per allà. També ens vam informar dels hostels i va resultar que éren més cars que estar en un hotel. Així que vam seguir a l'hotel. Vam passejar per la ciutat, vam anar al Museu d'Antropologia, vam menjar coses a diferents llocs. Al vespre vam quedar amb el Chema i l'Stefan per anar a sopar algo de verdura. Això va ser una tasca molt dura perquè els mexicans són molt carnívors i, a més a més, la verdura que ens van servir era crua i immenjable.
L'endemà els dos bicituristes van marxar cap als seus països respectius i nosaltres ens vam quedar a esperar la Maytal i la seva amiga. El dia que van arribar vam anar a sopar, amb la sorpresa que l'amiga en qüestió era una mica tiquis-miquis. Vam anar a sopar una pizza, que contenia algun objecte contundent, que va escapçar un queixal del Bernat. Mala sort!!
El dia següent vam decidir anar als "Tres Cenotes" que és una ruta on et desplaces amb una mena de vagoneta de tren arrossegada per un cavall famolenc. Va ser una experiència molt bonica i els cenotes eren espectaculars. L'andemà marxàvem cap a Palenque, que es troba a vuit hores en bus. Palenque és l'entrada a l'estat de Chiapas.

Més platja i mosquits al Yucatán

2009-01-20T17:12:00.000-08:00

Aquesta és la secció "condiments picants" d'un supermercat petit... són uns animals!

Drums Jam Session on the Tulum beach (alerta amb la gossa, l'espectadora més fidel)

...qué lucha de vida!

Bebent d'un coco acabat de collir, mmmh!

Platja a l'illa de Holbox

Després de la discretament decebedora aventura cubana, necessitàvem més que mai una tirita a l'ànima, que molt amablement ens va dispensar la costa maia mexicana. I a fe que ens hem curat!

El primer senyal de salut el vam intuir només baixar de l'avió, mentre fèiem cua a migraciones, on vam conèixer la Maytal, una noia israeliana que també venia de Cuba i que ens va proposar d'agafar un taxi entre els tres perquè ens sortís més barat. Després d'uns quants estira i arronses amb els taxistes de l'aeroport -no volien baixar del burro, els malditos!-, vam trobar-ne un disposat a dur-nos per uns cinc dòlars per cap, que és un preu prou raonable.

L'estada a Cancún va ser més que breu, perquè el dia següent vam anar-nos-en a banyar a la Isla Mujeres, un lloc paradisíac de palmeres, platges blanques i aigües turquesa... i milers de turistes. Sort que vam trobar un raconet força buit i vam estar tranquils fins al vespre.

El detall friki del dia va ser que al ferry vam trobar-nos-hi la Tània, una noia valenciana amiga d'una amiga de la Queralt -la veritat és que encara flipem quan hi pensem!

Un noi italià ens havia recomanat visitar l'illa de Holbox, a dalt de tot de la Península, així que vam fer-li cas i vam anar aviam què. La primera nit la vam passar en un càmping car i infestat de mosquits i sandflies -sí, mosques de la sorra, primera notícia- que ens van xuclar la sang tota la nit... Aquell mateix vespre, tot sopant, vam interpel·lar un jove mexicà que endrapava tacos i quesadillas al mateix xiringuito que nosaltres. Ens va explicar que ell estava allotjat en una mena de forat força brut i fosc però que pagava una misèria... Essent com érem un trio de dos catalans i una jueva, no podia ser d'altra manera i la nit següent ja dormíem a casa Don Joaquín per uns dos euros per cap. La veritat és que en Christian, el noi que va dur-nos-hi, tenia molta raó: el lloc no reunia condicions òptimes d'habitabilitat però que vols, era baratíssim!! Només calia tancar els ulls per no veure la fauna que hi habiava i dutxar-se a consciència cada matí...

A part d'això, els dies a Holbox van ser boníssims: perquè té unes platges "d'ensuenyo", perquè hi ha molt pocs turistes, perquè vam conèixer-hi gent molt trempada i perquè vam descobrir el Tuch, un xiringuito de platja, on vam passar molt bones estones.

Com que va començar a fer mal temps, però, vam haver de marxar. La següent parada va ser Tulum, en plena Riviera Maya que li diuen, on vam estar-nos-hi uns quants dies. El tema de l'allotjament va ser força complicat al principi, sort que finalment ho vam solventar i vam acabar en un càmping ple d'hamaques i de hippies a la platja mateix.

El dia abans d'abandonar Tulum vam conèixer uns nois -un madrileny i un alemany- que van venir a passar la nit al càmping. L'endemà al matí, fent el cafè de primera hora, ens van oferir de dur-nos al poble perquè ells anaven en furgoneta -una pick-up d'aquestes típiques, em sembla que també se n'hi diu ranxera- i així ens estalviàvem el taxi. Tot xerrant, els vam explicar que anàvem a Valladolid i mira, justament ells també, així que vam pujar a la caixa i al més puro estilo americano, vam fer el trajecte estirats damunt les motxilles. Arribats a Valladolid, vam anar a nedar a un Cenote, una mena de llacs subterranis d'aigües fredes i cristal·lines i quan vam sortir ens quèiem tan bé tots que vam decidir seguir junts fins a Mérida, on ells havien de tornar la furgoneta.

I aquí som ara, esperant la Maytal -de qui ens vam acomiadar fa uns quants dies i que ha d'arribar al vespre- per seguir junts el camí cap a Chiapas.

Cuba, entre el furor y el delirio

2009-01-13T16:47:00.000-08:00

El Bernat molt aficionat xarrupant d'un coco amb un rajet d'Havana Club...

Fent de sisters al Malecón

Al bar Bilbao, on els mojitos anaven regalats!

Paseo Prado, entre Habana Vieja i Centro Habana

Mural "Todo por la Revolución" (Che Guevara, Camilo Cienfuegos i l'altre no ens en recordem... deu ser el país amb més revolucionaris per metre quadrat!)

Parlar de Cuba no ens és gens fàcil. Cal dir, que hi vam anar amb unes inmeses ganes de conèixer aquell país del Carib del qual tan es parla i tanta admiració desperta arreu del món. Quan arribes a l'aeroport José Martí, fill de valencians i gran pensador revolucionari, et fan passar per control d'aduana d'un en un. Allà et fan treure les ulleres i sense dir-t'ho et tiren una foto. Un cop et tenen ben fitxat et deixen entrar al país. Entrendre com funciona el tema de la moneda és el següent pas: Cuba té el Peso Cubano i el C.U.C que està equiparat a l'Euro. El Cuc (C.U.C) és la moneda amb la qual et pots moure i accedir a totes les teves necessitats. El Peso Cubano es fa servir per a menjar en algun lloc on te l'acceptin. S'ha de dir que si et pots moure amb el Peso tot és unes vint vegades més barat. L'allotjament s'ha de fer en cases (legals) i s'ha de pagar 25 Cuc per habitació. Els primers dies vam estar a casa de la Cecilia, una noia negra que tenia uns 42 anys i n'aparentava uns 28. Ella havía estudiat arquitectura però tenir una casa li sortia molt més a compte que treballar pel govern. Vam parlar de moltíssimes coses amb ella. Uns dies després ella ens va enviar a casa de l'Amado i l'Ibis. Resulta que tenia una reserva i ens va enviar a un altre lloc. A casa de l'Amado i l'Ibis la cosa canviava substancialment: els dos tot el dia reien i no paraven de fer broma. Ens vam fer un fart de riure. Finalment el diumenge 28 va venir la Neus; quina alegria trobar-nos amb ella; feia quatre mesos que no vèiem a ningú de la família ni del nostre entorn. Evidentment, amb la Neus, no vam parar de fer bromes, de riure, etc.
Li vam ensenyar el que nosaltres sabíem de l'Habana; per cert, l'Habana és una ciutat preciosa plena de cases colonials envoltades de luxúria. El problema és que la majoria d'aquestes cases no han patit cap tipus de reforma des de al revolució. Tot i la seva decadència és una ciutat preciosa i encantadora, llàstima dels seus preus abusius. Al cap d'uns dies de ser-hi vam anar veient com funcionava la cosa i ens vam espavilar molt més.
Nosaltres estàvem amb l'espectativa dels actes de l'aniversari de la Revolució. No es va saber res fins el cap de setmana del 28 de desembre. La majoria d'actes es feien a Santiago i nosaltres estàvem a l'Habana; és a dir, ens separàven uns mil quilòmetres. Ràpidament vam mirar si hi havia autobusos i ens van dir que fins a principis de gener tot estava ple. Llogar un cotxe era caríssim.
Així que vam decidir anar a Trinidad un poblet al cinc hores de l'Habana situat a la costa del Carib. Allà vam passar el cap d'any. Primer vam estar a una casa que no ens va agradar i, per motius que ara no explicarem, vam anar a parar a casa del Pitu i la Célida i l'Anna Maria i l'Óscar. Una gent encantadora que ens van fer sentir com a casa.
Vam estar quatre dies allà fins el dia que vam haver de tornar a l'Habana per acompanyar a la Neus a l'aeroport. Amb la Neus van ser uns dies molt macos tot i que els tres vam acabar que no podíem caminar afectats per les quatre hores a caball del dia abans.
Un cop despedida la Neus i aixugar quatre llàgrimes, vam decidir que el nostre temps a Cuba, és a dir, el nostre pressupost s'havien acabat. El dia següent vam cercar la zona on hi havia les companyies aèries per comprar un bitllet a Cancún. No hi havia vols però al final ens van donar dues reserves que no s'havien pagat.
Podríem dir que vam marxar de Cuba amb una sensació de no saber com explicar la manera com vam veure les coses. Ens esperàvem una cosa i en vam conèixer una altra. Sabíem que moltes coses ens costaríen d'entendre, potser per la distància cultural o potser perquè nosaltres som el fruit de la societat capitalista. Vam haver de deixar passar uns dies per poder fer madurar les nostres sensacions i poder posar-hi ordre;
Cuba viu d'un passat del quan en treu un discurs que li dónen un reconeixement i una admiració a nivell mundial. Han suat molta sang i han patit molt per aconseguir arribar fins a l'actualitat. Però aquest discurs és molt distant del que et trobes un cop apagues la tele o deixes el Granma i surts al carrer. Els números no surten: un país on la gent cobra entre 10 i 25 € al mes i tot es paga a preus europeus. Sí, aquests diners són per al govern però, on van a parar? Per exemple; el que vam pagar en una setmana (25x7=175€) són set mesos de sou d'un metge cirurgià. Sí que l'educació és molt bona i, en general el nivell és elevat però provoca una desmotivació molt gran. Un país on un cambrer té un nivell de vida més elevat que els científics gràcies a les propines dels yumas (turistes) no pot anar bé de cap manera. Realment surt molt més barat comprar un bitllet amb l'hotel inclòs i anar amb el braçalet. Voler apropar-se i coneixer surt caríssim.
Si parlem de la societat tampoc podem dir que sigui molt igualitària. El color de pell influiex molt i va molt lligat al nivell de vida de les persones. La gent que vam conèixer que es mou per l'entorn de la cultura (teatre, música, universitat) eren més aviat blancs. Quan vas a una casa de blancs pots veure ràpidament la diferència amb la d'una família negra. Els blancs, no sabem encara perquè, tenen un nivell econòmic força més elevat que els negres. També hi ha la figura del que té es seus negocis al mercat negre o de manera il.legal. Sigui blanc o sigui negre té una millor qualitat de vida.
Això sí, a Cuba no veus pobres pels carrers, no hi ha bandes ni càrtels de droga, ni misèria. Et pots desplaçar per tot arreu sense patir per la teva integritat. Si ho comparem amb l'Argentina, on hi ha les Villas i si una persona hi entra posa realment la seva vida en perill. A l'Argentina tot i ser un país i una societat impressionants veus misèria per tot arreu i nens demanant caritat pels carrers i el subte. A Cuba això no passa perquè tothom té el menjar i la salut (amb les seves limitacions) assegurades i garantides pel govern.

Uruguai fugaç

2008-12-22T06:30:00.000-08:00

Platja de Carmelo. Això que es veu no és el mar, és el Río de la Plata, que és molt ganso
(i us preguntareu: qui deu ser el tio bueno que surt de l'aigua?)

Propaganda als busos de Montevideo
(què devia anunciar? un puticlub? una marca de condons?)

Artigas, fundador de Montevideo i símbol nacional
(ho sentim, altre cop se'ns ha colat una foto sense girar)

Posta de sol a Colonia, increïble

Com que no tenim gaire temps i de totes maneres la visita va ser tirant a curteta (quatre dies no donen per a gaire), resumirem la nostra estada a l'Uruguai:

- Vam banyar-nos en platges fluvials (tota una experiència).
- Vam sofrir múltiples picades de mosquits gegants.
- Vam flipar amb els preus que tenen... agüita con la inflación!
- Vam menjar pamplonas i vam beure patricia.

I sobre els uruguashos:

- No sabem com s'ho fan per sobreviure en un lloc tan car amb els sous que tenen.
- Tot i les úlceres que els deuen sortir a final de mes, encara els queda fetge per ser amables i atents amb els guiris (vam decidir que si fos al revés nosaltres no tindríem tanta paciència).
- L'evolució els ha dotat d'una extremitat més que la resta dels humans: el "termo", així com d'un apèndix anomenat "mate" -en sèrio, és mig malalt això d'aquesta gent: a la platja, amb el tano que queia, i ells tan feliços fotent-se mate calent... s'ha de tenir coratge!

ps. A sota hi teniu la crònica de Buenos Aires.

Buenos Aires canalla

2008-12-22T04:37:00.001-08:00

Les quatre perles una mica nerviosos després de passar-nos amb la coca...

A Buenos Aires pots trucar i demanar que et portin qualsevol cosa (aquí unes quantes empanadas que vam encomanar al delivery... quina pinta, oi?).

Una icona: Caminito, al barri de la Boca.

Una altra icona: La Bombonera, estadi del Boca Júniors.

Les llambordes de la Plaza de Mayo, que aquests dies ha estat concorreguda -era l'aniversari de la revolta popular del 2001.

Si una cosa té la capital de l'Argentina és que no deixa indiferent. Almenys aquesta és la impressió que es desprèn del gran nombre de contrastos per metre quadrat que la ciutat té per oferir al visitant (o a la visitanta): decadència i modernitat, artistes i executius, cafès antics i discoteques fashion, barris selectes i villas miserables, tangos i música electrònica, avis amb boina i jovenetes a l'última moda, milanesas i sushi, Borges i Maradona, en Gardel cantant "mi Buenos Aires querido" i en Sabina cantant "Buenos Aires me mata" o bé, com diuen els Fabulosos, es tracta de "agua de río mezclada con mar".
El que està clar és que aquesta ciutat no seria el que és sense els seus carismàtics habitants. Efectivament, els porteños són una raça completament a part de la resta del que podríem anomenar el prototipus argentí. N'hi ha alguns d'egòlatres, n'hi ha bastants de pesats, n'hi ha -per sort nostra- moltíssims d'amables però l'amor per la ciutat on viuen és un tret distintiu que comparteixen tots. És clar que aquí tampoc se salven del síndrome de la gran ciutat, tant és així que molts d'ells exclamen, entre ganyotes, que en un futur marxaran a viure cap a un lloc més tranquil (el millor de tot és que, segurament, els seus avis ja ho devien afirmar. I aquí els tens, aguantant com a bons habitants del cap i casal generacions i generacions de ciutadans aparentment descontents amb el seu hàbitat).
A Buenos Aires ens hi hem estat uns quants dies gràcies a l'hospitalitat de l'Ana, que ens ha acollit al seu apartament, ens ha aguantat durant més d'una setmana i encara ha tingut el detall de treure'ns a passejar una mica, de dia i de nit. La veritat és que sense ella i el Lucas, el seu company, tot plegat hagués estat molt diferent, així que des d'aquí -y en catalán, ya saben como somos- els agraïm la paciència, les birres i totes les rialles que hem compartit. Un abrazo grande, chicos!
Ara us deixem que hem d'acabar d'enllestir un parell de cosetes -per als qui no ho sabeu encara, d'aquí unes hores ens enlairem cap a Cuba, i el més calent és a l'aigüera.

Per si no poguéssim tornar-nos a connectar a internet, aprofitem per desitjar-vos a tots i totes unes bones festes i blablabla-blablabla-blablabla... estigueu bonets i feu un gintònic a la nostra salut!

La Revolución (per anar fent boca...)

2008-12-17T14:32:00.000-08:00

Es sentido del momento histórico; es cambiar todo lo que debe ser cambiado; es igualdad y libertad plenas; es ser tratado y tratar a los demás como seres humanos; es emanciparnos por nosotros mismos y con nuestros propios esfuerzos; es desafiar poderosas fuerzas dominantes dentro y fuera del ámbito social y nacional; es defender valores en los que se cree al precio de cualquier sacrificio; es modestia, desinterés, altruismo, solidaridad y heroísmo; es luchar con audacia, inteligencia y realismo; es no mentir jamás ni violar principios éticos; es convicción profunda de que no existe fuerza en el mundo capaz de aplastar la fuerza de la verdad y las ideas. Revolución es unidad, es independencia, es luchar por nuestros sueños de justicia para Cuba y para el mundo, que es la base de nuestro patriotismo, nuestro socialismo y nuestro internacionalismo.

FIDEL CASTRO RUZ, 1ro de Mayo de 2000.

Fundación mítica de Buenos Aires

2008-12-11T07:13:00.000-08:00

¿Y fue por este río de sueñera y de barro
que las proas vinieron a fundarme la patria?
Irían a los tumbos los barquitos pintados
entre los camalotes de la corriente zaina.

Pensando bien la cosa, supondremos que el río
era azulejo entonces como oriundo del cielo
con su estrellita roja para marcar el sitio
en que ayunó Juan Díaz y los indios comieron.

Lo cierto es que mil hombres y otros mil arribaron
por un mar que tenía cinco lunas de anchura
y aún estaba poblado de sirenas y endriagos
y de piedras imanes que enloquecen la brújula.

Prendieron unos ranchos trémulos en la costa,
durmieron extrañados. Dicen que en el Riachuelo,
pero son embelecos fraguados en la Boca.
Fue una manzana entera y en mi barrio: en Palermo.

Una manzana entera pero en mitá del campo
expuesta a las auroras y lluvias y suestadas.
La manzana pareja que persiste en mi barrio:
Guatemala, Serrano, Paraguay y Gurruchaga.

Un almacén rosado como revés de naipe
brilló y en la trastienda conversaron un truco;
el almacén rosado floreció en un compadre,
ya patrón de la esquina, ya resentido y duro.

El primer organito salvaba el horizonte
con su achacoso porte, su habanera y su gringo.
El corralón seguro ya opinaba Yrigoyen,
algún piano mandaba tangos de Saborido.

Una cigarrería sahumó como una rosa
el desierto. La tarde se había ahondado en ayeres,
los hombres compartieron un pasado ilusorio.
Sólo faltó una cosa: la vereda de enfrente.

A mí se me hace cuento que empezó Buenos Aires:
La juzgo tan eterna como el agua y como el aire

J.L. Borges -porteño il·lustre- a "Fervor de Buenos Aires", 1923.

Quantes coses per Mendoza!

2008-12-06T07:04:00.000-08:00

Tota la troupe de Penitentes: Isa, Queralt, Cris, Bernat i Dani

Els dos viatgers al cim del Cruz de Caña, a 3700m

Posta de sol als Andes

Vista des del refugi de Penitentes

Una curiositat: al bus, per entretenir el personal, fan bingos (!!)

Havíem quedat amb el Javier i la Daniela, els nostres amics xilens, per trobar-nos a Mendoza el darrer cap de setmana de novembre: ells creuarien els Andes i nosaltres pujaríem un trosset des de Bariloche i oli en un llum, tu.
Com que som previsors i al hostel on érem a Bariloche hi havia internet de franc, vam fer una reserva en un hostel per no trobar-nos amb sorpreses. La sorpresa vam endur-nos-la quan després de divui hores de bus vam arribar al Campo Base, el hostel en qüestió, i ens van dir que no tenien constància de cap reserva. La sort va ser que els quedaven quatre llits en una mateixa habitació, així que bé, hauríem de compartir l'espai amb més gent però almenys tindríem un lloc on dormir.
Un cop vam haver-ho desat tot vam anar a fer una volta perquè el Javi i la Daniela no arribarien fins al vespre i feia un solet molt temptador. Després de passejar una estoneta, vam anar a espetegar a l'aquari de la ciutat, un lloc entre tètric i fascinant, ple de peixos exòtics nedant en aquaris de l'any de la Maria Castanya, apedaçats amb cinta aïllant i amb una aigua tèèèrbola com una mala cosa. La peça estrella és en Jorge, una tortuga marina de noséquantes tones i noséquants anys que enganxava el musell al vidre de la peixera on el tenien i feia una mica de pena, pobret.
La següent visita va ser el serpentari, ben bé al costat, on vam xalar una cosa de no dir amb les pitons, les boes i les cascavells... brrrr! La veritat és que feia una mica de basarda, tanta serp junta. No cal dir que els terraris on les tenien (per parelles, of course) eren encara més petits que les peixeres de l'edifici contigu, de manera que les serps estaven d'un content que no us expliquem.
Al vespre vam anar cap al hostel i oh, sorpresa! uns francesos havien ocupat els nostres llits. En demanar-los amablement que s'instal·lessin en una altra banda, van respondre'ns de mala manera que nosaltres mateixos, que estaven mig malalts i havien infestat els nostres llits amb els seus microbis gavatxets... quina il·lusió ens va fer!
Una mica emprenyats amb tant de contratemps inesperat, vam baixar a la sala de baix i allà vam conèixer en Dani, un noi de Lloret de Mar que havia vingut a Mendoza a pujar l'Aconcagua. Com que és força xerraire (i en canvi nosaltres, tan calladets...) i se li veu d'una hora lluny que és un tros de pa, de seguida vam fer-nos amics i vam estar xerrant fins que van arribar en Javier i la Daniela, que venien morts de gana. A sopar s'ha dit, doncs.
Com que la regió de Mendoza és famosa pels seus vins, l'endemà vam acostar-nos fins a Maipú per visitar les Bodegas López, on van explicar-nos tot el procés d'elaboració del vi i van ensenyar-nos les seves instal·lacions. Al final, és clar, brindis amb una copa de Malbec.
I entre una cosa i l'altra va arribar el vespre i tots teníem ganes de mambo, així que vam ajuntar-nos nosaltres quatre amb en Dani de Lloret i en Renzo, el noi que porta el hostel, i vam anar a comprar cosetes per picar i cosetes per privar -concretament, cosetes per fer caipirinha. A partir d'aquí podeu imaginar-vos com va acabar la cosa: uns quants van caure pel camí i uns quants, els més valents, vam sobreviure fins i tot l'experiència d'una discoteca argentina (reggaeton i cumbia, imagineu-vos-ho, una delícia).
Diumenge, com podeu imaginar-vos, va ser dia de "caña", que diuen per aquí. Mooooolt tranqui.
Dilluns al matí molt d'hora van marxar els nostres amics xilens i vam quedar-nos una mica ensopits perquè no sabíem quan els tornaríem a veure. Per sort, en Dani corria encara pel hostel i va animar-nos per acompanyar-lo a ell i a unes amigues a Penitentes, a prop de l'Aconcagua, per fer uns quants trekkings. De seguida vam dir que sí.
Al vespre van arribar les amigues en qüestió: l'Isa, també de Lloret, i la Cris, de Celrà, la mar de trempades totes dues: de seguida vam congeniar.
L'endemà al matí havíem de marxar tots cinc amb el transfer de Campo Base, però en obrir el correu electrònic, vam trobar-nos amb males notícies. Es veu que els de despegar.com no acceptaven cobraments amb targetes estrangeres i el nostre bitllet a Cuba perillava seriosament. Així que res, vam haver de deixar córrer els plans que teníem i ens vam haver de quedar a solucionar el merder dels bitllets. El procés va ser lent i avorrit, però per sort vam poder-ho resoldre i el que és millor, a les tres de la tarda agafàvem un bus cap a Penitentes.
El retrobament amb en Dani, l'Isa i la Cris va ser molt emocionant perquè es pensaven que al final no hi aniríem (ha! que poc ens coneixen...) . A més, al refugi vam trobar-nos una parella basco-catalana, l'Ana i l'Òscar, que es van apuntar a l'excursió del dia següent -i a les birres del vespre, és clar!
L'endemà vam sortir força tardet a caminar i, just quan enfilàvem el tram més maco, vam veure uns núvols grans i foscos que s'acostaven. Prudents com som, vam estimar-nos més baixar i estalviar-nos la remullada. A la tarda, mentre jugàvem a cartes i fèiem cafès, vam presenciar una bonica nevada d'alta muntanya.
Dijous va llevar-se amb un cel blau i claríssim, perfecte per anar a fer un cim. També força tardet, vam anar fins a la base del Cruz de Caña i des d'allà vam començar a pujar. Tres hores més tard fèiem el cim, ni més ni menys que a 3700 metres sobre el nivell del mar... quines vistes, quina sensació! La baixada va ser molt divertida, amb trams de neu, relliscades i recol·leccions diverses. Al vespre, més birres i intercanvi d'adreces amb tothom.
Divendres era el darrer dia que passaríem junts amb la colla pessigolla i vam acompanyar en Dani i les noies fins a la base de l'Aconcagua. Vam deixar-los allà, travessant un pont, i mentre els vèiem com s'allunyaven cap a la base del Sentinella de Pedra, els vam desitjar tota la sort del món. L'Isa i la Cris acompanyaran el Dani fins la Plaza Francia, a quatre mil metres i escaig.
A partir d'allà, en Dani farà l'ascensió fins al cim més alt del continent americà.
Segur que li anirà molt bé: perquè està fort, perquè en té moltes ganes i, sobretot, perquè s'ho mereix.

Grans decisions a Bariloche

2008-11-30T12:22:00.000-08:00

El llac que hi ha al costat del refugi del Cerro Catedral (tenia un nom molt difícil que no vam aconseguir memoritzar...)

Segurament la darrera vegada que trepitjarem neu

Vista des del Cerro Campanario

Zona dels llacs del Parc Nacional Nahuel Huapi

Amb l'emoció del viatge a Cuba, no hem explicat res de la nostra estada a Bariloche, on vam arribar una mica desinflats després de l'incident de les ulleres.
L'empaçament privilegiat d'aquesta ciutat, delimitada pels Andes i pel llac Nahuel Huapi, la converteix en un destí turístic per excel·lència. Així, a l'hivern es converteix en la capital de l'esquí i durant l'època més càlida s'omple d'excursionistes i amants dels esports d'aventura. Això vol dir que, a Bariloche, sempre és temporada alta i això vol dir que tot és tirant a caríssim. Per sort, a l'oficina de turisme vam trobar propaganda del cèntric Hostel Cóndor Andino, on oferien allotjament i esmorzar per només 28 pesos, tota una ganga.
Després d'instal·lar-nos-hi, vam comprendre el per què del preu regalat: resulta que l'Horacio, el propietari, s'havia venut el negoci i durant les darreres setmanes havia decidit posar les habitacions a preu de saldo per fer caixa abans de marxar cap a Buenos Aires.
I xerrant, xerrant, ens vam acabar fent força col·legues i va explicar-nos que era un dels nadons trobats per les Abuelas de la Plaza de Mayo, que els seus pares havien sigut de la resistència i que els havien assassinat els mateixos militars que més tard van donar-lo a una família, la qual sempre va ocultar-li la veritat sobre el seu origen.
I, entre birres i mates i converses, vam anar forjant la idea de marxar Cuba. Per ser més exactes, la idea ja s'havia forjat sola, el que vam fer va ser adonar-nos que era més factible i més tangible del que semblava.
El primer que va fer el cop de cap va ser l'Horacio. Un matí, mentre esmorzàvem, va entrar a la cuina i va dir-nos "Chicos, yo ya lo hice. A qué esperan ustedes?"... i no vam saber què respondre. Això va acabar-nos de convèncer.

A part de prendre aquesta decisió, durant els dies que vam estar a Bariloche també vam fer altres coses:

- Anar al teatre: vam veure l'obra Nuestra señora de las nubes, una reflexió sobre l'exili, i ens va agradar molt.
- Pujar el Cerro Catedral: va ser un trekking molt de tranquis però d'aquells que valen la pena. A més, les vistes eren espectaculars.
- Conèixer un munt d'israelians: encara que sembli mentida, el Bernat se'n va acabar fent col·lega (el que fa l'alcohol).
- Menjar xocolata: no ho sabíem, però Bariloche és la capital argentina de la xocolata i per tot arreu hi ha botigues amb tots els tipus i varietats possibles de bombons, pastissos i gelats... mmm!

De Cuba i altres revolucions

2008-11-27T05:31:00.000-08:00

Fa un mes i busques, quan corríem per Valdivia (Xile), vam anar a veure un documental que es deia Cuba, el valor de una utopía en el marc del Festival Internacional de Cinema. Al final de la pel.lícula, hom recordà que l'u de gener del 2009 es celebrarien els 50 anys del triomf de la Revolució a l'illa.
Sortint de l'Aula Magna de la Universitat, en to de broma, se'ns va escapar un "t'imagines anar a Cuba a passar el cap d'any?".
Aquí va quedar la cosa... fins que vam arribar a Bariloche, on vam anar a espetegar al hostel Cóndor Andino, regentat per un personatge que a l'ordinador de recepció hi té una fotografia de l'Hugo, el Fidel i l'Evo com a fons de pantalla. "Ui", vam pensar. I la vam encertar. Entre cervesa i cervesa, ens vam anar coneixent i vam tocar molts temes, entre ells el de l'aniversari de la Revolució. Sense voler-ho o potser sí, volent-ho però sense saber que ho volíem tant, ens vam anar animant.
I resulta que al final ho hem fet, sí senyor: ahir vam reservar els bitllets d'avió i el dia 22 de desembre agafarem un vol a Buenos Aires direcció l'Havana, on celebrarem el Nadal, el Cap d'Any i evidentment el cinquantè aniversari de la Revolució.
Això vol dir, evidentment, que l'itinerari que ens havíem marcat quedarà alterat de forma irreversible, així que en lloc de visitar Perú, Bolívia i el Brasil, després de Cuba anirem cap a Mèxic i Centreamèrica.

Encara tenim la pell de gallina.

Per si no ho havíem dit, només hem comprat el bitllet d'anada.

Sense ulleres a El Bolsón

2008-11-21T12:46:00.000-08:00

Els gats del refugi Cajón del Azul (fans del Bernat)

Vista des del Mirador de los Vientos

El Río Azul una mica esveradet

A mig camí del refugi

La Piedra del Indio, prop de El Bolsón

No, no és un topònim del Senyor dels Anells ni hem trobat elfs ni hòbbits de peus peluts voltant pels carrers. El Bolsón és un poble al peu dels Andes amb una energia especial, que dirien alguns dels hippies que hi viuen.
Aquí vam venir-hi a espetegar després d'una visita fugaç a Esquel, que no va acabar d'atrapar-nos. La veritat és que El Bolsón és bonic, té una fira artesanal molt interessant i un entorn paradisíac de llacs i muntanyes, però el motiu real pel qual encara hi som són les ulleres de la Queralt -sí, sí: les ulleres blanques, les xaxis, les de modernilla-, que van desaparèixer misteriosament de la motxilla del Bernat el dissabte passat mentre fèiem un trekking fins al refugi Cajón del Azul.
Després d'adonar-nos de la desaparició i en ple atac de pànic ("jo sense ulleres no sóc reeeees!" somicava l'una, "tranquil·la xurri que les trobarem", deia l'altre) vam decidir que havíem de trobar-les sí o sí, així que l'endemà al matí vam fer les motxilles de nou i, juntament amb una noia basca que es va animar a acompanyar-nos, vam tornar al Cajón del Azul tot desfent el camí del dia anterior... i res, ni rastre de les ulleres ni pel camí, ni a la parada del bus, ni al refugi.
Vam tornar dimarts una mica desanimats però, lluny d'acceptar la derrota, vam fer uns cartellets: "Se buscan anteojos recetados, etc" i durant la setmana els hem anat penjant per tot el poble. També hem avisat els de comissaria, els de l'oficina d'Informació Turística i els del Club Andino. Per si tot això fos poc, hem anat a quatre ràdios perquè difonguin la notícia (sí, aquí les emissores tenen uns espais dedicats a la recerca d'objectes perduts!) i n'hem anat donant veus a tothom qui hem pogut.
Sembla, però, que les ulleres no volen aparèixer. Així que tocarà plegar veles, assumir que no es pot ser modernillo tota la vida i continuar el viatge. Encara no hem decidit si fer-nos-en enviar un parell de recanvi des de casa o directament fer-nos-en unes de noves aquí. En qualsevol cas, us mantindrem informats.

A petició popular... l'armadillo!

2008-11-21T11:33:00.000-08:00

Sol solet a Puerto Madryn

2008-11-18T13:27:00.000-08:00

Un moment d'inspiració artística a bord del Chevrolet Corsa...
pisando a fondo, brummmm!

"Què miren, aquests friquis de la càmera?"

"Coi de turistes flipats... sembla que no hagin vist mai un guanaco"

Bernat i Pablo en plan romàntic

Marea baixa a Puerto Madryn

On érem? Ah sí, un altre cop dins d'un bus, direcció a Rio Gallegos... per sort, el viatge va ser força amè perquè, només començar, vam conèixer un argentí molt trempat que ens va estar donant conversa i mates tota l'estona (quina pixera!). A més de posar-nos al dia sobre múltiples aspectes de l'Argentina, ens va instruir en l'art de "matear": hi ha el mate, que és la carabasseta aquella que fa de recipient, i la bombilla -pronunciï's bombisha-, que és una mena de coladoret connectat a una canyeta: per allà es xarrupa. Hi ha el "cebador", que és qui prepara els mates i els va passant a la gent. Quan t'has acabat el teu mate, doncs (perquè te l'has d'acabar!), li has de tornar al cebador perquè l'ompli d'aigua calenta una altra vegada i controli que la yerba -pronunciïs sherba- no hagi perdut gust, és a dir "no se haya lavado". Els mates, segons ens va informar, poden ser amargos, dulces (amb sucre)o aromatitzats amb alguna cosa com pell de taronja, cafè o rosa mosqueta.
Ja veieu que ens vam aprendre bé la lliçó! Entre mates i converses, doncs, el viatge de catorze hores va ser ben entretingut.
A Rio Gallegos el noi va agafar un altre bus i nosaltres vam quedar-nos amb una noia mig danesa mig de Bòsnia que es deia Aljana. Estàvem tan cansats i teníem tanta gana que, tot endrapant uns entrepans de tonyina improvisats, se'ns en va anar "el santo al cielo" (quina expressió més boniiiiiica)i ens van haver de cridar per megafonia... quina vergonya! Va ser molt fort, quasibé perdem el bus!!
Al bus ens van passar la pel·lícula "Ocean's Twelve" i ens van donar un bon sopar, d'aquells amb la safateta i tot, com als avions. El trajecte era llarg però viatjant de nit sempre dorms i descanses.
Puerto Madryn és un lloc que ens va recordar la típica ciutat mediterrània, amb el seu solet, la seva brisa i el seu passeig marítim. Al seu voltant no hi ha res més que desert i a l'aire no hi sura aquell aroma de "paellador" i calamars a la romana, però s'agraeix la bona temperatura ja que portàvem molt de temps en llocs diguem-ne climàticament hostils.
En arribar a Puerto Madryn vam contactar amb el Pablo, un noi a qui havíem conegut a través del Couchsurfing. El vam anar a veure després de tenir un petit afer amb movistar (que ens han estat cobrant sense fer servir el mòbil, casumdena!). El Pablo viu en un apartament amb vistes al mar que li paga l'empresa, ja que ell és de fora. L'acollida va ser molt amable però el nostre pobre amfitrió sempre estava enfeinat amb l'ordinador, ja que treballa en una empresa molt gran que li exigeixen pencar força. Tot i així, vam compartir cafès, mates i cerveses i llargues converses.
El nostre primer dia a Madryn vam anar a dinar a fora; vam menjar-nos una parrillada -pronunciï's parrishada- de carn que ens va fer estar empatxats tot el dia.
L'element més turístic de Puerto Madryn és la proximitat amb la Península Valdés, un lloc paradisíac i súper protegit on hi ha tota la fauna que un pot imaginar-se: armadillos, lleons marins, elefants marins, balenes, pingüins, guanacos i ñandús, una mena d'estruços.
La qüestió és que per arribar-hi s'ha de llogar un cotxe. Llogar un cotxe és car i l'assegurança no cobreix quasibé res en un lloc on fas quatre-cents quilòmetres per camí de grava. Trobar-ne també és difícil perquè en cap de setmana hi ha molta demanda. Finalment en vam trobar un per dilluns.
Vam sortir cap a la Península Valdés a quarts de vuit del matí. La visita va ser molt bonica perquè realment és un lloc on els animals campen per tot arreu. El problema va ser que fer-ho en un dia és una mica just i has d'anar bastant per feina. Total, que vam veure alguns elefants marins però quasibé ni es movien. També vam veure un munt de guanacos que no paraven de creuar el camí (aquests sí que es movien!)i s'havia d'anar amb molt de compte per no atroperllar-ne cap. Els pingüins, en canvi, estaven en un penya-segat molt a prop del camí; els tenies a menys d'un metre. Que guapos, els pingüins. L'armadillo que vam trobar-nos en un pàrquing d'aquells de sorra també va ser força sociable amb nosaltres, fins i tot creiem que s'hi posava bé, per a les fotos...
Per veure les balenes de Península Valdés hom té dues opcions: o paga 100 pesos per persona per fer l'avistaje en un vaixell o s'espera a la costa fins última hora perquè no hi són fins que no puja la marea. A quarts de sis de la tarda vam anar cap una platja i allà vam veure alguna balena. Ens vam decepcionar una mica perquè en vam veure només dues i des de molt lluny. Rectifiquem: vam veure els lloms de dues balenes -bé, una d'elles amb el seu fillet, que maco el llom del fillet- i vam quedar una mica a quadres.
Vam tornar a Puerto Madryn per tornar el cotxe i tot seguit vam córrer per agafar el bus que ens duria a Esquel, la propera parada del viatge.

Ushuaia: les quatre estacions!

2008-11-18T13:04:00.001-08:00

Trenc d'alba a Ushuaia... un festival de colors

Aiguamolls al Parc Natural Tierra del Fuego

Trekking nevat al Parc Natural Tierra del Fuego

La presó d'Ushuaia... quina angunieta!

Una aixeta (!)

Avui és 18 de novembre i fa exactament 13 dies que érem a Ushuaia. Què ens ha passat? Segurament que no tenim prou temps per fer-ho tot i el blog n'acaba pagant les conseqüències.
Vam sortir de Punta Arenas després d'haver passat uns dies molt bons: ho diem per l'ambient que hi havia al Hostel, no pas pel temps. Cansats com estàvem de tant anar amunt i avall i aprofitant el vent huracanat i la pluja que fuetejaven la ciutat dia sí i dia també, vam estar-nos uns dies descansant al Backpacker's Paradise, un Hostel cèntric i molt animat, on vam trobar-nos ni més ni menys que la Joana, una casserrenca pura sangre amb qui vam compartir àpats, birres, pingüins i converses.
Quan va deixar-nos, però, vam saber-nos espavilar prou bé i, juntament amb una colla de gringos, una francesa i la noia que cuidava l'hostal, vam liar-la fort la nit de Halloween.
Al cap d'uns dies de fer el gandulet vam decidir que era hora de marxar i res, que en teoria el trajecte havia de durar dotze hores i en va acabar durant setze; el problema rau a l'hora de creuar l'estret de Magallanes. Quan vam arribar-hi hi havia mala mar i feia molt vent, per això vam estar sis hores dins del bus esperant per creuar. Al final vam arribar a Ushuaia a les dues de la nit, sort que no anàvem sols: amb uns catalans i uns italians vam anar a buscar un hostel. El primer que vam mirar era ple, sort que al segon intent vam trobar-ne un, amb el fred que feia!
El primer dia vam començar una caminada fins a una glacera però quan ja feia unes hores que caminàvem vam trobar molt fang i molta aigua i vam decidir girar (ja havíem comentat que no vam endur-nos gore tex? som així de xulos). El segon dia volíem anar al Parc Nacional Tierra del Fuego però plovia molt i vam deixar-ho córrer, confiant que l'endemà faria més bon dia. Al final vam anar a visitar la presó d'Ushuaia, un lloc llòbrec, humit i fosc on t'enviaven fa uns anys si cometies algun delicte important. Una anècdota d'aquesta presó és que si un s'escapava no el buscaven perquè segurament acabava tornant o morint congelat. Ah! ens hem oblidat de dir que ara compleix la funció de museu.
Al hostel hi havia molt bon ambient. Allà vam conèixer a la parella de biòlegs catalans i a una parella de les Illes Canàries. Els catalans van marxar el segon dia i nosaltres vam anar a fer una caminada pel Parc Nacional amb la parella de canaris. El trekking va ser espectacular perquè el paisatge és impressionant i perquè es va posar a nevar just quan érem a la vora del canal de Beagle (nom del vaixell on va viatjar Darwin)... tots estàvem blancs i una mica glaçats, semblàvem ninots de neu!! La veritat és que vam passar força fred -riu-te'n tu de Manrússia al gener!-, sort de la xocolata calenta i revitalitzadora que ens vam prendre al final de l'excursió.
El dia següent vam marxar d'Ushuaia a les cinc de la matinada i vam presenciar un espectacle impressionant; la sortida de sol a la Tierra del Fuego és espectacular, un festival de foc i colors amb les muntanyes nevades de fons. La veritat és que els cels d'allà baix són increïbles i mai n'havíem vist cap d'igual. A més, Ushuaia és un racó on en un dia pots viure les quatre estacions de l'any, de manera que et lleves amb un sol radiant, al cap d'una estona es posa a ploure, després fa una ventolera que t'aixeca de terra i finalment, cap al vespre, es posa a nevar. Sí, imprevisible però també força divertit (si no vius allà, és clar: ja em diràs com et planifiques, amb aquestes variacions climàtiques!).
Anàvem de camí a Puerto Madryn passant per Rio Gallegos. Ens esperaven trenta-una hores de bus... som uns herois!

La fi del món

2008-10-31T12:45:00.000-07:00

Travessant l'Estret de Magallanes... quina porrrrrr!

En memòria dels executats i desapareguts durant la dictadura militar
(que no van ser pocs, per desgràcia)

Amb la Joana, la nostra troballa casserrenca

Això és un espavilat que s'amagava dins un tronc, al Seno Ottway

Si li fas un petó al dedo del indio (i no del pastor, com alguns!) et garanteixen que un dia o altre tornaràs a Punta Arenas. Nosaltres no som supersticiosos però mira, mai se sap.

Algú ens ha preguntat: què es fa quan s'arriba a la fi del món? Nosaltres encara no hi som, de moment descansem uns dies a la darrera població del continent americà, Punta Arenas, on el vent s'escampa bramulant pels carrers i -de vegades- fa una mica de por.
Bruce Chatwin, un anglès que va viatjar durant els anys setanta per aquestes terres, va escriure un llibre memorable, "Patagonia", una barreja de relat de viatge, document històric, tractat d'antropologia i anada de la bola. I diu això:

Tierra del Fuego es, pues, la tierra de Satanás, donde las llamas parpadean como luciérnagas en las noches de verano y donde, en los círculos cada vez más estrechos del Infierno, el hielo aprisiona las formas de los traidores como pajas en el vidrio.

[Bruce Chatwin: Patagonia. Ed. Norma, 2006]

Puerto Natales i Torres del Paine

2008-10-29T15:07:00.001-07:00

Divendres vam abandonar la ciutat de El Calafate (Argentina) en direcció a Puerto Natales (Xile). El recorregut va durar cinc hores, que podrien ser menys si no fos pels controls fronterers. A Xile hi ha una mena de fòbia proteccionista pel que fa al tema de l'agricultura i la ramaderia. Posen molt d'èmfasi al tema de la febre aftosa però el que és curiós és que no pots entrar pomes, formatges ni fustes tropicals. A l'aduana et fan omplir un document on un ha de dir si portes alguna cosa d'aquestes. En el cas de ser una poma o un formatge te'l fan llençar. Si és una altra cosa te la requisen. En el cas que un ompli el paper dient que no porta res i li trobin alguna cosa li posen una multa considerable. Allà vam estar amb uns francesos, un d'ells havia viscut a Catalunya i parlava el català molt bé. A més a més, era molt culé!
Després de cinc hores de veure el mateix paisatge d'estepa, vàrem arribar a Puerto Natales. Vàrem anar a una mena de pensió-bar que es diu "El Campesino". Era una casa particular que era de la mare d'un noi que vam conèixer pel "Couchsurfing". La gent era una mica curiosa i, en una altra situació, potser no ens hi hauríem quedat. Però era el lloc més barat de tota la ciutat i aquí tot és molt car. Eren una família molt peculiar i estranya, però molt acollidors. Ens van donar dinar i una habitació petita amb una llitera, paret per paret amb el bar que obre 24h. Més tard vàrem sortir per la ciutat per veure si hi havia la posibilitat d'anar a les Torres del Paine per fer la famosa ruta de la "W".
Vàrem anar a comprar el bitllet de bus, que val una pasta, i també vam anar a llogar un fogonet, un aïllant i una carmanyola. El noi de la casa, el Gustavo, ens deixava un altre aïllant i la tenda. Al vespre vàrem preparar tot l'equipatge i a dormir d'hora, que l'endemà al matí a dos quarts de vuit ens passaria a buscar el bus per casa. Durant tota la nit no vàrem poder dormir perquè (us recodem que el bar és 24h) la música estava molt alta i la dona, que és sorda, crida molt quan parla. Era com dormir al mig d'un bar, pel soroll i per la pudor a tabac que entrava. A sobre, al matí el bus va passar mitja hora abans del previst, així que vàrem sortir sense esmorzar. El bus triga unes tres hores a arribar a les Torres del Paine, quan hi arribes hi ha l'oficina de la Conaf, on ens van proporcionar un mapa després de pagar 15.ooo pesos (uns 20€!) per entrar. Llavors vam agafar una micro per anar fins al peu del es muntanyes, allà on comença la travessa.
En baixar de la micro vam fer un tram del camí amb uns Asturians i després vàrem començar el nostre recorregut fins al Refugio Chileno. La primera pujada va ser molt forta, a sobre anàvem molt carregats. En arribar al Refugio Chileno vam parar per menjar alguna cosa i vàrem conèixer una parella de Madrid: el Paco i la Maria José. Ells també volien passar la nit al campamento Las Torres, que és una zona d'acampada gratuïta una mica més amunt d'allà on érem. Al cap d'una hora i mitja ja érem allà. Vam plantar la tenda i, com que era d'horeta, vàrem anar amb el Paco i la Maria José al Campamento Japonés, que és des d'on surten les expedicons d'escalada. Pel camí vam poder observar un paisatge molt bonic amb les Torres del Paine ben assoleiades de fons. Tornant al campament es va posar a nevar, així que vam haver d'afanyar-nos. Però el pitjor estava per venir. Aquella nit va ser molt freda, plovia i nevava. A més a més, feia un vent fortíssim. I allà érem nosaltres amb la nostra tenda, que només tenia una capa i sense toldo, i els nostres sacs que només aguanten temperatures per damunt dels 0 Cº. Al matí ens vam llevar molt congelats i molt desinflats: vam decidir abandonar perquè era impossible seguir el trekking amb aquella tenda. Per sort, la parella de Madrid ens va animar a continuar dient-nos que no podíem fer-ho, que ja érem allà. Ens van dir que podíem fer com ells i llogar la tenda a cada refugi que anéssim. I vam decidir provar sort.
Al Refugio Chileno vàrem reservar una tenda pel refugi al qual ens dirigíem: Refugio Los Cuernos. Ara teníem dos problemes: el primer, que no havíem dormit gens i anàvem cansats; el segon, que ens quedaven cinc hores per davant de caminada i ja era la una del migdia. Caminant amb molt de ritme vàrem aconseguir plantar-nos al Refugio Los Cuernos a les sis de la tarda. Allà, en arribar hi havia el Paco i la Maria José -que es van alegrar molt de veure'ns- i uns manyos que havíem conegut al bus. L'anècdota va ser que nosaltres, previsors, ja havíem llogat la tenda al refugi anterior i els madrilenys ho volien fer allà mateix. Què havia passat? Que quan ells van arribar algú havia llogat una tenda des de l'altre refugi: nosaltres!! A sobre que ens havien convençut de seguir, els fotem la tenda. Però tot es va arreglar: ells, que duien un bon sac, van agafar la merda de tenda que duíem nosaltres i van anar a la zona d'acampada lliure (Camping Italiano) que estava a una hora d'allà. El dia següent ens trobaríem allà per anar al Refugio Británico. El Camping Italiano estava al mig la W. L'endemà ens vam trobar pujant al Refugio Británico, que és a la punta de l'aspa del mig de la W. En baixar vàrem dinar junts, després vam desmuntar la tenda i cap al refugi de Pehoé, un niu de gàngsters. Mentre que al Refugio Los Cuernos l'ambient era boníssim i et deixaven entrar a dins a dutxar-te i a menjar-te el menjar que t'havies fet a fora, Pehoé és una mena d'hotel per als turistes carregats de calers. Allà també llogaven tendes. En veure-les, però, tots ens vam indignar. Vàrem anar a queixar-nos i el responsable va intentar desviar el tema sense èxit atacant els jueus israelians. Imagineu-vos-ho. Al final ens van deixar un parell de sacs bons i el Paco i la Maria José van quedar-se la nostra tenda petita i freda. Durant la nit va fer un vent... un vent fortíssim!! Ens pensàvem que sortiríem volant en qualsevol moment.
Al matí vam sortir a fer el darrer tram de la travessa, que arriba fins el Lago Grey, on hi ha una glacera impressionant. Un apunt molt curiós és que els llacs són d'un color lletós. Sí, semblen de llet degut als minerals que conté el gel de la glacera i que es barregen amb l'aigua del llac.
Per arribar fins la glacera Grey hi havia unes tres hores, que varen ser dures. Bufava un vent de cara que no ens va fer gens de gràcia. A més, era l'últim dia i estàvem molt cansats. Les cames ens feien figa i alguna butllofa ens tocava la moral. Vàrem arribar a la glacera una mica cansats. L'anècdota del dia és que, amb una ventada, les ulleres de sol, que duia al cap, em devien volar sense adonar-me'n. Quan vaig veure-ho la Queralt i jo vam anar-les a buscar i els madrilenys van seguir fins a un mirador. Nosaltres vam tornar cap al refugi tot buscant les ulleres, que no vam trobar. En arribar a Pehoé vam menjar una xocolatina i ens vam beure una coca-cola; quin plaer!! Després vàrem fer el dinar i a esperar el catamarà que ens passaria a l'altra banda on el bus ens esperava. Més tard van arribar els madrilenys, vam fer uns cafès i unes llets amb colacao i cap al vaixell. Per pujar al bus havíem de negociar perquè el dia d'anada el conductor no ens va tornar el bitllet per a la tornada. En dir-li al conductor, però, ens va dir que no passava res. El millor d'això és que el bus ens va deixar a la porta de casa.
Aquest trekking va ser impressionant perquè vam veure les Torres, els Cuernos i tota pedra que sobresortia més de dos mil metres. També vam gaudir d'una vegetació espectacular i d'uns llacs gegantins. Vam poder veure alguns cóndors i també el Glaciar Grey. La muntanya et fa conèixer molta gent i, durant la caminada, crea uns vincles molt forts. A més a més, vàrem caminar vuitanta quilòmetres en quatre dies a molt bon ritme i vàrem acabar-los amb molta dignitat!!

(Si voleu saber què ens ha passat durant les tres darreres setmanes, feu un cop d'ull als dos posts que segueixen una mica més avall!).

El Calafate i la glacera Perito Moreno

2008-10-29T13:53:00.000-07:00

El Calafate és un poble que viu del i per al turisme, de manera que només baixar de l'autobús ja ens esperaven per oferir-nos cinquanta opcions d'allotjament. Vam triar la de Hostelling International, perquè tenim el carnet i ens feien descompte "porque son españoles" (!!!).
Quan vam arribar al Hostel, també ens esperaven amb les cinquanta opcions de tours per visitar la famosa glacera Perito Moreno. Molt amablement vam declinar les propostes i els vam demanar que ens facilitessin els horaris dels autobusos regulars perquè ens estimàvem més anar-hi pel nostre compte. Van arrufar el nas però van trucar a la terminal i ens vam sortir amb la nostra.
Total, que l'endemà al matí a les deu sèiem dins un microbús ple d'israelians direcció al Perito Moreno, on vam arribar al cap d'una horeta. Val a dir que la glacera és espectacular, d'unes dimensions colossals i d'un blau blavíssim; a més, cada pocs minuts se'n desprenen terrossos de gel que cauen a l'aigua fent un soroll estrepitós. La part negativa de tot plegat va ser la quantitat de turistes que es passegen per les passarel·les intentant captar el millor angle del bloc de gel i el mal temps que va fer-nos. El pròxim cop que hi vinguem, ens assegurarem que faci sol.

Petit resum de les darreres setmanes

2008-10-29T13:29:00.001-07:00

(Com que hem tingut el blog una mica abandonat, heus ací una síntesi dels moviments geogràfics i socials que s'han esdevingut darrerament...)

Ens havíem quedat a Puerto Varas, oi? Des d'allà vam encaminar-nos a Chiloé, una illa humida i màgica, de cels foscos i pescadors feréstecs, de penya-segats i suaus turons, que gaudeix d'una mitologia molt peculiar i d'una gastronomia memorable.
La primera parada va ser Ancud, un poble força mediocre del qual vam marxar tan ràpid com vam poder per viatjar fins a Castro, la capital de l'illa, famosa pels seus palafitos, cases construïdes sobre estaques vora el mar, de manera que l'estructura només es veu quan baixa la marea. L'endemà vam fer una excursió a l'illa de Quinchao i a les poblacions de Curaco de Vélez i Anchao, on vam dinar un peixet davant el mar. Després de fer la digestió prenent el sol damunt les escales del petitíssim port mentre vèiem baixar la marea, vam tornar cap a Castro, on vam viure un moment històric per al futbol xilè: la victòria de la selecció nacional davant l'Argentina, un fet que no succeïa des del 1973 (sí, l'any del cop militar!).
Coses del destí, el dia següent va ser el darrer a l'illa, i ho va ser per culpa de Chonchi, un poblet costaner que serveix de base per explorar el Parc Nacional de Chiloé. L'hostal que ens recomanava la guia va resultar ser força més car i força més brut del que ens esperàvem, de manera que ho vam deixar córrer i vam plantejar-nos tornar a terra ferma. A la Capitania Marina, però, no ens van saber donar cap mena d'informació sobre les possibilitats de sortir de l'illa via marítima... increïble! Cansats de marejar la perdiu i d'informacions contradictòries, vam agafar un autobús i vam tornar a Puerto Montt.
Com que només ens hi havíem de quedar una nit, no vam donar massa importància a Puerto Montt i vam acabar-nos allotjant en un barri tirant a xungo, a prop del port. A última hora vam decidir anar a visitar el Parc Nacional Alerce Andino abans d'anar tirant cap avall, però després d'esperar-nos tres quarts d'hora i de sentir cinquanta versions diferents dels horaris dels busos, ens en vam cansar i vam deixar-ho córrer. Força cansats de tant xilè enterao, vam optar per agafar un bus cap a Bariloche, Argentina, per començar a baixar cap a la Patagònia. Just abans de fer-ho, però, se'ns va acudir treure el cap a la Navimag -una companyia naviliera- i chapeau! tenien bitllets a Puerto Chacabuco per a l'endemà i, a sobre, el preu era assequible.
Eufòrics, aquell vespre vam sortir a fer unes cerveses i vam acabar en un bar al costat de casa on vam conèixer lo milloret del barri: una mica bèsties, i molt personatges, però bona gent al capdavall. Ens ho vam passar tan bé, aquella nit, que vam anar a dormir amb un bon morat (alguns es van haver de llevar a les tantes i van treure el sopar per la finestra...).
L'endemà havíem d'anar a buscar el vaixell i, justament, vam adormir-nos. De pressa i corrents vam fer les maletes, vam acomiadar-nos de la pensió i vam anar cap al port per embarcar l'equipatge. Mentre ens esperàvem, vam descobrir que els nostres companys de travessa serien una colla de jubilats tipus imserso, esveradíssims i molt cridaners... quin panorama! Finalment, a les tres i escaig vam pujar al vaixell, que era enorme. Ens vam acomodar a les nostres lliteres i, després d'inspeccionar les cobertes i de fer una mica el tafaner per tot arreu, ens van cridar a sopar. Més tard vam pujar al bar i vam beure'ns uns cubates amb un madrileny que havíem conegut, però algunes es van marejar i van haver-se'n d'anar corrents a dormir.
L'endemà, havent dinat, vam desembarcar a Puerto Chacabuco i d'allà vam anar en bus fins a Coyhaique, des d'on volíem fer moltíssimes excursions i blablabla... Total, que va ploure durant dos dies seguits i no vam poder fer res a l'aire lliure. Això sí: l'hospedaje tenia televisió per cable i vam veure El planeta de los simios. Quan es va acabar la pel·li, vam decidir que l'endemà marxàvem. Aquella nit, un borratxo va passar-se més de dues hores trucant a la porta.
Durant els dies que vam ser a Coyhaique vam conèixer una mica més d'aprop la recent problemàtica ambiental de la Patagònia xilena: per tal d'afrontar la crisi energètica que es preveu de cara a finals d'aquesta dècada, el govern pretén concedir als mafiosos d'Endesa el projecte per omplir de preses i torres d'alta tensió tota la regió d'Aysén -l'any 2015! Aquest projecte tindria un impacte ambiental irreversible damunt el medi natural de la regió, que és un dels tresors ecològics del país. La campanya Patagonia sin represas intenta pensar una mica més a llarg termini i proposa alternatives al monopoli elèctric d'Endesa.
Tornem allà on érem: el bus en teoria ens havia de recollir a les 7,30, però a les 6,50 ja el teníem pitant davant l'hospedaje. A mil per hora, vam recollir-ho tot i vam marxar. El trajecte de Coyhaique fins a Puerto Ibáñez va ser senzillament es-pec-ta-cu-lar, amb uns canvis de paisatge increïbles de tan bonics: es passa de prats verds i humits a boscos andins blanquíssims de neu fins arribar al llac General Carrera, el més gran de Sud-Amèrica.
Des de Puerto Ibáñez vam creuar el llac a Chile Chico, on vam agafar un bus i vam anar, ara sí, cap a Argentina. Un cop allà, vam fer una ruta en autobús de 24h fins arribar a El Calafate.

Buf, buf i buf.

(Podeu estar contents, aquest cop no hem parlat de menjar).

Puerto Varas, Couch Surfing i Queen

2008-10-17T13:16:00.001-07:00

Un moment de l'actuació estel·lar dels Queens argentins

La farra (de primer pla al fons): eriçons de mar, locos con palta, potes de cranc de veritat.

Xai patagònic que va dur un amic i choros (musclos gegants)

Machas a la parmesana

Vigilant la parrilla

L'experiència a Puerto Varas va ser magnífica de debò. Resulta que a través de Couch Surfing ens havíem posat en contacte amb una noia que vivia allà per allotjar-nos a casa seva, però com que vam marxar cap a Ensenada, al final vam deixar-ho córrer. Quan vam tornar a ser a la ciutat vam trucar-la per provar sort i voilà, ens va dir que sí, ens va donar l'adreça i al cap de poc érem a casa seva i la coneixíem a ella, la Florencia, i al seu company, el Paul, dues persones encantadores que ens van tractar de primera i ens van fer sentir com a casa durant tot el cap de setmana. Esperem que algun dia ens tornin la visita!
Després d'una cervesa inicial de presentació, ens van dir que ens preparéssim, que els veïns feien una festa i un asado i no sé què i ens n'hi anàvem de seguida. Una mica sobtats, vam demanar-los si no els faria res que hi portessin gent, però quan vam ser allà tots els els dubtes se'ns van esvair: només arribar, ens van donar conversa i birra, molta birra. Vam estar unes dues hores rostint un pollastre i un gall d'indi en un pal, mentrestant no vam parar de privar, és clar, i quan ja dúiem un bon pedal, au! a dinar! Eren quarts de sis de la tarda.
Després de dinar va començar les rondes de piscola, que van ser força fulminants. Entre tanta conversa i tanta piscola van fer-se les vuit del vespre. Algú va comentar que aquella nit, a Puerto Montt, hi havia un concert de Dios Salve a la Reina, un grup argentí que fa versions de Queen. Un altre va comentar que ell, justament, era l'advocat del local on tocaven i que podia aconseguir entrades. I res, al cap d'una hora sèiem a la zona VIP de l'Arena de Puerto Montt i seguíem fent piscoles mentre corejàvem els hits de Queen. Quina gran nit!
(Ah, després del concert el grup va pujar allà on érem i vam flipar de com s'assembla el cantant al Freddie Mercury!).
L'endemà vam llevar-nos tard, un pèl ressacosos i amb molta gana, així que vam anar a comprar tones de marisc al mercat d'Angelmó, que és impressionant, i vam fer un dinar-berenar-sopar-ressopó que va durar tot el dia i que recordarem durant molt de temps. Més amunt teniu unes quantes fotos que il·lustren la farra memorable que ens vam fotre... encara ens ve la salivera quan hi pensem!

Des d'aquí tornem a agrair a la Flor i en Paul tanta hospitalitat i tanta experiència gastronòmica!

Ensenada, Petrohué... llacs i més llacs

2008-10-17T12:28:00.000-07:00

Ara fa dies que no escrivíem i anem lleugerament desfassats, és a dir, el temps narratiu i el temps reals ja no tenen res a veure l'un amb l'altre, però intentarem fer una posada al dia rapideta per poder-vos explicar tot el que ens està passant.

Vam sortir del paradís dels esmorzars i vam anar cap a Puerto Varas, una ciutat del sud, amb la intenció d'agafar una micro cap a Petrohué (llegeixi's al cul del món) i relaxar-nos uns dies al costat del llac, però ai las!, un conductor ens va informar que la darrera micro cap allà ja havia marxat i fins l'endemà no n'hi hauria cap altra. Teníem dues opcions, doncs: quedar-nos a Puerto Varas a passar la nit o pujar al bus d'aquell home tan simpàtic i a veure què. Evidentment vam triar la segona opció i va resultar que l'home anava a Ensenada, un poblet que quedava (que estrany!) també a la riba d'un llac enorme, el Llanquihue. Total, que l'home ens va trobar allotjament baratet i al vespre, fent una birra, l'amo del bar va explicar-nos una ruta xula per anar a caminar, el Sendero del Solitario, que quedava dins el Parc Nacional Vicente Pérez Rosales. Pla rodó, doncs.

L'endemà vam llevar-nos d'horeta i ens en vam anar a fer el sender, que queia en direcció al volcà Osorno. Després de caminar uns quants quilòmetres per l'asfalt (...salvatges!) i d'equivocar-nos de direcció, vam fer una excursió tota xula que va acabar-se als Saltos del Petrohué -passin i vegin les fotos, sisplau... impressionant!

Al vespre, ara sí, ens en vam anar a Petrohué, que va resultar ser no un poble sinó un topònim... i prou. Ens vam allotjar en un hospedaje d'allò més rústic a la riba del llac de Todos los Santos, molt recomanat per la Lonely Planet, de la qual discrepem força. Tot i així, va ser una experiència! I sí, l'emplaçament és de pel·lícula.

L'anècdota de la jornada va ser que, mentre esperàvem una micro que ens dugués de Petrohué a Puerto Varas, uns nois van oferir-se per dur-nos amb furgoneta. Vam aprofitar (de fet tot el que és gratis ho aprofitem) i pel camí, tot xerrant, el copilot ens va explicar que el seu cognom alemany venia del seu avi, que era nazi. Ho va dir així, com qui diu "el meu avi era fuster". El millor de tot és que, de cua, d'ull vam veure que lluïa dos anells a la mà dreta: un amb l'esvàstica i l'altre amb el conillet del Playboy... curiosa barreja!

Les fotos: El Bernat fent l'indiu al Parc Nacional, els Saltos del Petrohué, la Queralt i el riu Petrohué, vista des de l'hospedaje on ens allotjàvem.

Entre Lagos i esmorzars

2008-10-13T14:57:00.001-07:00

Bé, doncs la cosa continua així: sortim de Valdivia un altre cop allunyant-nos de les ciutats i anem a parar al poble d'Entre Lagos que, com deixa intuir el seu nom, té un emplaçament tirant a idíl·lic. La Lonely Planet recomanava ferventment allotjar-se a l'Hospedaje Panorama, però quan vam arribar-hi es veu que la mestressa era fora i no havia de tornar fins a la tarda. Davant d'aquesta frustració inicial, vam rumiar-nos-ho zero coma un segons i vam decidir deixar -una mica a contracor- les motxilles al porxo i tornar més tard.
Desocupats fins al vespre com estàvem, vam agafar una micro fins a Aguas Calientes, just on comença el Parc Nacional Puyehue, per anar a unes termes. La instal·lació en qüestió era més aviat modestíssima (una piscina cutrilla) però molt ben ubicada (al costat del riu, envoltada de bosc), a més, la tarda en remull ens va anar molt bé per relaxar-nos d'aquest estrès crònic que patim des que vam començar el viatge... i sinó, repasseu les fotos: mireu quines ulleres, quina mala cara que fem! Ah, les termes també van servir-nos per conèixer un pintoresc grup de tres sennyores de Santiago que havien deixat els marits currant a la capital i havien vingut a relaxar-se, com nosaltres, al remot Entre Lagos.
Quan vam arribar, la mestressa ens va ensenyar on dormiríem: en principi es pagaven 7000 pesos per una habitació compartida, però com que no hi havia ningú més, ens va tocar una senyora habitació amb llit de matrimoni i bany privat pel mateix preu... apali! La sorpresa en majúscules, però, ens la vam endur l'endemà al matí quan, només despertar-nos, sentim la dona trastejant per la terrassa... ens havia preparat l'esmorzar allà! I no un esmorzar qualsevol, no: els panets, la confitura i els pastissos els havia fet ella, la resta no sabem qui l'havia feta però està clar que s'ho havia currat. Ens vam fotre un senyor esmorzar davant el llac Puyehue, amb el solet del matí... mmmm, qué rico, quina manera de començar el dia!
Després de la farra matinal, vam anar de nou cap a Aguas Calientes, a caminar una mica. Quan vam anar a informar-nos a la CONAF, però, el guardabosc ens va avisar que no netejaven el camí des de feia molt de temps. Amb l'esperit intrèpid que ens caracteritza, li vam dir no se preocupe, iremos a la aventura i vam agafar el camí cap al Lago Bertín. No feia ni una hora que caminàvem que ja ens estàvem cagant en el camí, en el Bertín Osborne i en la mare que havia parit la mena de bambú aquell que ens barrava el pas constantment... tot i així, no vam rendir-nos i al cap d'un parell d'hores vam arribar al llac en qüestió, que tampoc era per tirar coets. Com que feia fresqueta, vam fer un parell d'ohquemacos, un parell de fotos i au, cap avall.
L'endemà vam tornar a fer un esmorzar de cine i llavors sí, vam marxar d'Entre Lagos per seguir el nostre camí cap al sud.

ps. Ai, que portem molts dies dient-ho i no ho hem explicat: les "micros" són microbusos que fan o bé recorreguts urbans o bé interurbans però de curta distància. Au, ja està.
ps2. Un altre aclariment: la CONAF és la Corporación Nacional Forestal i es cuida dels Parcs Naturals i companyia.

Valdivia de cine

2008-10-13T14:23:00.000-07:00

Després del nostre pas per Temuco la nostra idea de ciutat xilena es va deteriorar molt. També va influir en els ànims el dia que vam decidir anar a Valdivia. No podíem treure'ns del cap el mal record de Temuco. Però només arribar aquest mal rotllo es va dissoldre; Valdivia és una ciutat molt maca rodejada per dos rius gegants. No sabíem per què, però s'hi respirava un ambient distès. Però el millor encara estava per venir i vam al·lucinar quan vam saber que era el festival de cinema de Valdivia. Però primer calia anar buscar un hostel. Vam escollir-ne un que la guia el deixava molt bé i, a més a més, el preu era bo. En arribar-hi ens van dir que havien canviat de lloc: ara era al centre i nosaltres érem a l'altra punta de la ciutat. Vam arribar al Hostel Aires Buenos i, només entrar, ja vem poder copsar que era diferent. Tots els detalls formaven un conjut molt càlid i molt acollidor. Els que portaven el hostel eren un dona, un noi argentí i, pel que vem deduir, la seva parella. Al vespre vam anar al festival de cinema. Vam escollir un documental de la Yanara Guayasamín titulat "Cuba, el valor de una utopía". Va estar molt bé, molt positiu. L'únic problema va ser el fred que feia a l'auditori de la Universitat.
El dia següent vam agafar una micro en direcció a Niebla, un petit poblet que es troba a la desembocadura del riu Valdivia i de dos més que no recordem el nom. Primer però, vam visitar un mercat que hi havia al moll ple de paradetes de peix i verdura. Darrera les paradetes hi havia el riu ple de lleons marins i moltes d'altres espècies. A Niebla hi ha dues illes que es visiten amb una barca que t'hi porta. A Corral, una de les illes, vam visitar una fortificació espanyola mig en runes i també vem fotre'ns una farra de peix fresc boníssim. En tornar al hostel vam descarregar les fotos de la càmera a l'ordinador que hi havia allà. El problema era que era super lent i es penjava de tant en tant. Un dels del hostel ens va oferir el seu portàtil. Vam posar-hi el pen drive (netejat prèviament amb l'antivirus) i de cop es va parar. No sabem què va passar però segurament li vam posar un virus a l'ordinador. Ell no va dir res però des d'aquí li demanem disculpes.
El dia següent vem posar-nos de camí a Osorno per anar a Entre Lagos. Moltes coses ens esperàven allà...

CONTINUARÀ...

Pucón, la salvació

2008-10-11T09:30:00.000-07:00

Ens havíem quedat en aquella ciutat tan infame de cuyo nombre no queremos acordarnos, oi? Per sort, sortir d'allà va ser relativament fàcil. Encara una mica indecisos i amb por de trobar-nos amb coses semblants, vam agafar un bus cap a Pucón, un llogarret enclotat amb vistes al volcà Villarrica, a més de la capital xilena dels esports d'aventura.
Només baixar de l'autobús se'ns va acostar una dona i ens va demanar si buscàvem allotjament (sí, però acabem d'arribar) i ràpidament ens va oferir casa la seva cosina, la Janet (solo cinco mil pesos, les va a gustar mucho). I de fet vam tenir una sort increïble: per un preu irrisori -sobretot comparat amb els que vam veure pel poble, que és molt turístic- vam llogar no una habitació sinó tota una caseta per a nosaltres sols. Després de fer una ronda de reconeixement pel poble i comprar quatre coses al súper, vam valorar les diferents opcions i vam decidir no pujar al volcà: ens demanaven una morterada per poc més d'una hora d'ascensió (la resta es feia amb telecadira) i ens venia molt de gust fer una volta pel Parc Nacional Huerqueue. I la vam encertar.
Com que teníem un "casa nostra" per primer cop des de feia temps, vam fer-nos un soparet ben bo regat amb un vinet xilè i vam anar a dormir relativament d'hora per estar descansats.
L'endemà vam llevar-nos a les 7 perquè si es vol anar per lliure al parc s'ha d'agafar una "micro" ben d'hora. Després d'una hora de viatge per camins plens de revolts i de si caic no caic vam arribar i vam fer el sender de Los Lagos, un trekking molt ben equipat i amb unes vistes impressionants que voreja l'enorme Lago Caburgua fins arribar al Lago Verde i el Lago Toro.
Al vespre vam tornar rendits a Pucón i vam descobrir que teníem companyia a la cabana: dos nois bascos que es dedicaven a fer esquí de muntanya per diferents volcans de Xile durant un temps. Aquell vespre vam sopar junts i vam estar xerrant fins tardet.
L'endemà volíem anar a caminar cap a una altra banda però les excursions per lliure són molt limitades a Pucón i hom acaba sempre en mans de les companyes d'esports d'aventura. Com que a nosaltres no ens venia de gust, vam agafar un bus cap a Concepción.

Les fotos: 1. Platja de sorra volcànica a Pucón, 2., 3., i 4. Parc Nacional Huerquehue.

Temuco infame

2008-10-06T16:44:00.000-07:00

Entre una cosa i l'altra, ara feia dies que no escrivíem: tranquils i tranquil·les, que de seguida us posem al dia! Com vam explicar en el darrer post, després de Santiago vam anar a Concepción, la segona ciutat més gran del país i un important centre universitari però poca cosa més, així que per no avorrir-nos vam haver de sortir a voltar una mica. L'endemà d'haver-nos instal·lat a casa de doña Digna -una velleta encantadora i personatge mític que mereixeria un capítol a part- vam anar fins a Talcahuano, a veure el Parque Tumbes. El "parque" en qüestió va resultar ser una extensió de vint hectàrees de vegetació que arribava fins al mar... preciós de debò. Després de flipar-nos una estona amb tanta natura junta (és que encara no havíem sortit dels centres urbans!) vam fer una excursioneta fins a les roques que va valer molt la pena, les fotos parlen per si soles.
L'endemà ens en vam anar a la Costa del Carbón, concretament a la localitat de Lota, un antic centre miner que ha sabut reconvertir les mines de carbó abandonades en un atractiu turístic. La visita que vam fer al Chiflón del Diablo va ser realment interessant. Primer t'equipen amb un casc i un frontal dels antics, dels que duen la bateria enganxada a un cinturó i el cinturó lligat a la cintura, tot seguit et fan baixar a la mina dins una mena de gàbies i, un cop ets a 40m sota el mar, comença la ruta, que recorre galeries laberíntiques mentre el guia proporciona dades i explica les dures condicions de vida dels miners d'aleshores (només us diem que l'esperança de vida rondava els 45-50 anys). Evidentment, no van faltar les anècdotes, com ara l'origen del nom de la mina: el nom en català seria "la bufada del dimoni" perquè l'obertura natural que tenia per un cantó deixava passar l'aire xiulant i perquè un dia, perforant una galeria, van produir-se unes explosions de gas i els miners van pensar-se que era el diable, que els advertia.
Quan vam considerar que ja havíem vist tot el que havíem de veure, vam decidir continuar cap al sud... i vam cometre el terrible error d'aturar-nos a Temuco, ciutat grisa i mediocre com cap d'altra n'hem vista. Per acabar-ho d'adobar, vam anar a parar en un hostal força destartalat on feia un fred que pelava, brrrr! No cal dir que l'endemà al matí, després d'un esmorzar que vam haver de negociar amb la mestressa -tenia una tela, la dona- vam tocar el dos ràpidament.

Per cert, hem tingut un petit incident amb les fotografies i se'ns n'han esborrat algunes, és per això que no podem penjar les més impressionants: us deixem amb la chorrillana que vam menjar la primera nit a Concepción (muntanya de patates fregides coronada per muntanya de ceba, ou i vedella) i les imatges del parc que hem pogut salvar.

Des de Temuco

2008-10-02T17:21:00.000-07:00

Hola a tots i a totes!! Avui us escrivim des de Temuco una ciutat que es troba a quatre hores d'autobus de Concepción. Aquests dies plou i fa força fred. A més a més, cal dir afegir-hi que cada vegada baixem més de latitud i d'alguna manera o altra això hi influeix. Realment això és un altre món perquè els paisatges són molt diversos i cada vegada apareix una vegetació més de muntanya. Es diu de Temuco que és la capital de l'Araucania (Regió dels Mapuches) però aquí n'hem vist ben pocs.
En aquest país tot és pàtria i veus banderes per tot arreu però els xilens que surten a la tele o en qualsevol tipus de publicitat són més blancs... A Santiago ens va sorpendre la diversitat racial, però Xile és una societat molt segregada i molt racista. Per exemple: no poden sentir parlar dels peruans.
Tot i així, la gent que hem conegut han estat molt amables. Per posar un exemple, aquests dies a Concepción hem estat en una casa d'una dona gran que es diu Digna. Ens ha tractat com a fills i ens ha cuidat moltíssim. La gent és amable i es fa estimar. Tot i així, com ens diu tothom aquí, s'ha d'anar amb compte.

Comença la ruta cap al sud

2008-09-28T20:38:00.000-07:00

Després d'estar-nos deu dies per Santiago i rodalies, finalment demà al matí agafarem un autobús que ens durà fins a Concepción, la segona ciutat més important de Xile, des d'on continuarem avall fins arribar als confins del món...
Tot el cap de setmana passat vam estar per la capital i el dimarts vam anar-nos-en cap a Viña del Mar a veure el Julián, un amic alemany que està estudiant allà (i fent surf i unes quantes coses més, sí). Viña del Mar és una ciutat universitària però també és la ciutat d'estiueig per excel·lència, on té una segona residència la majoria de gent rica de la capital.
Ben bé al costat de l'aristocràtica Viña, hi ha ben enganxadeta -podem corroborar-ho perquè vam fer el tram a peu!- la ciutat de Valparaíso, amb els seus cerros de colors, els seus cables elèctrics impossibles, la seva bohème i el seu ambient més mogut i heterogeni. Val a dir que va agradar-nos moltíssim, tant, que ens vam passar la tarda caminant i gaudint de les vistes al mar que hi ha des dels turons que envolten Valparaíso.
Superat el jet-lag inicial que ens impedia plantejar-nos qualsevol activitat més enllà de les deu de la nit, dimecres vam poder sortir a fer birres amb el Julián (per fi vaig treure'm de sobre el cuquet!).
L'ensurt d'aquests dies va ser amb la càmera -de cop i volta no s'encenia! El monitor deia "error de objetivo" i res més. Vam anar a un parell de botigues i no ens van poder ajudar, finalment al servei tècnic de Nikon ens van tranquil·litzar dient-nos que no era greu haver-nos oblidat la garantia a casa, perquè igualment no ens hagués cobert res. Ens van recomanar que ho deixéssim córrer, que el millor fóra comprar-se una càmera nova i a córrer. Just quan estaven a punt de convèncer-nos, la càmera va encendre's i l'objectiu, oh miracle!, va sortir del seu foradet.
Divendres teníem un compromís a Santiago, així que vam agafar de nou la motxilla i ens en vam tornar a la "capi": resulta que a Berlín vam conèixer una parella de xilens, la Daniela i el Javier, que encara no havíem tingut temps de veure. En un principi des de Valparaíso volíem continuar la ruta cap al sud, però teníem ganes de veure'ls i a més divendres el Javier celebrava el seus trenta anys en un local fent un concert amb el seu grup... no ens ho podíem perdre! La veritat és que des de divendres no hem parat de meravellar-nos de l'hospitalitat xilena: el Javier i la Daniela no només ens han presentat a tots els seus amics i família sinó que ens han acollit a casa seva, ens han passejat per Santiago i rodalies, ens han dut a fer un asado i un pastel de choclo i un terremoto (vi blanc amb gelat de pinya, sona repulsiu però és ben bo!) i ens han fet sentir com a casa.
Avui és l'última nit que passem amb ells perquè demà és dilluns i hem decidit que ens n'hem d'anar -la temptació de quedar-nos atrapats aquí és massa gran!
Així que tocarà acomiadar-se i mirar endavant, segur que hi ha un munt de coses noves que ens esperen...
Què feu vosaltres? Ja ha començat la tardor? Aquí la primavera és preciosa i aromàtica.

ps. Hem penjat un parell de fotos al revés... no ens n'havíem adonat i ara ens fa una mica de mandra girar-les, així que gireu vosaltres el coll!

Els teclats ianquis no tenen accents

2008-09-23T06:37:00.000-07:00

Resulta que som en un hostal de gringos, per aixo els teclats, que tambe son d'alla, no tenen accents. La part dolenta de la situacio ja us la podeu imaginar -son ianquis, que vols-, la bona es que l'amo fa uns esmorzars molt abundants i, sense saber-ho, contribueix a mantenir la nostra magra economia de guerra.
Despres de cinc dies a Santiago, podem dir que la ciutat ens agrada. Mes que la ciutat, pero, son els xilens i la seva amabilitat el que ens ha captivat. Anem a pams, pero, que hem d'explicar moltes coses: Divendres vam anar al Parque O'Higgins on, a mes de la desfilada militar, hi havia mig Santiago de festa (l'altre mig havia marxat en exode a la costa, de vacances). Vam estar voltant per alla mirant paradetes, badant amb cada detall i gaudint del sol que feia (recordeu que aqui esta comencant la primavera!) i a les tres vam anar cap a la fonda del PC, on haviem quedat per dinar amb una gent de qui teniem el contacte: la Pamela, el Claudio i els seus dos fills, la Maite i l'Inaki. Tambe van venir una amiga seva, la Ximena, i les seves dues filles: la Diana i la Constanza. Despres de dinar vam anar a fer un tomb i cap al vespre, la Pamela i el Claudio ens van convidar a casa seva a fer un vi i a picar una mica. La veritat es que ens va anar la mar de be coneixer Santiago aixi, acompanyats de gent tan maca... (gracies Litus!).
Dissabte no teniem compromisos i vam dedicar-nos a fer el guiri tot el dia: vam visitar el centre, el Palacio de la Moneda, la Plaza de Armas, i vam menjar-nos el nostre primer italiano, una mena de hot-dog amb palta (aguacate)... curios. Al vespre voliem sortir una mica pel barri on som, que es el dels estudiants, pero encara ens durava el jet lag i a les onze vam caure rendits.
Diumenge els museus eren de franc i vam anar a veure el d'art precolombi, que ens va agradar molt. Despres vam agafar el metro per anar a ca la Ximena, que ens havia convidat a dinar. Com que ella havia sigut guia turistica durant molts anys, volia ajudar-nos a preparar una mica la ruta cap al sud que volem fer i, de passada, cuinar-nos un plat tipic de l'illa de Chiloe. Com podeu veure a les fotos de mes amunt, no vam quedar-nos amb gana: primer va donar-nos un suc molt refrescant amb menta i llimona, despres vam menjar milcaos (fregits) i chapaleles (bullits), que son una mena de pastes de farina i patata que es mengen amb pebre (una mena de picada amb tomaquet, julivert, ceba tendra...). Despres d'aixo vam menjar-nos el plat estrella, el curanto en olla. Resulta que a Chiloe ho cuinen fent un forat a terra i posant-hi pedres. Despres fan un foc a damunt i, quan les pedres son ben calentes, retiren el carbo i posen fulles de ruibarbo gegant i a damunt talls de carn, que a la vegada van tapades amb mes fulles i mes capes de carn. Finalment, a dalt de tot s'hi posa el marisc, es tapa amb una altra fulls i es cobreix amb terra.
Com que la Ximena no tenia prou jardi per fer el forat ni prou temps per a cuinar-ho de manera tradicional, va fer-ho dins una olla i val a dir que el resultat va ser es-pec-ta-cu-lar. Ah! Despres de menjar el curanto, va dur-nos uns bols amb el brou que n'havia sortit... bonissim! Era com una barreja d'escudella i de sopa de peix.

Apa doncs, de moment aixo es tot. Aquesta tarda ens n'anem cap a Valparaiso, a veure un amic d'Alemanya, si tenim temps escriurem mes.

Els teclats xilens no tenen accents

2008-09-19T06:02:00.000-07:00

Hola a totes i a tots! Aquest es el primer post que escrivim des de l'altre canto del bassal. Despres de setze hores de viatge i d'un transbord a Bogota, hem arribat sans i estalvis a l'aeroport de Santiago de Xile. Aixo si: eren les cinc i deu del mati d'un dia festiu, "no te digo na", que dirien alguns...
Pero res, tu, ens hem espavilat la mar de be amb els busos i els carrers i hem trobat de seguida l'Hostal de Sammy, un lloc net, bonic i tranquil a la zona universitaria de la ciutat. Tot i que hem despertat el propietari a les set del mati, s'ho ha pres molt be i despres de registrar-nos ens ha convidat a esmorzar pancakes, torrades i ous remenats -aixo si que es comencar be el dia!
I res, ara ens n'anirem a fer les primeres descobertes per la rodalia; potser treurem el cap pel Parc o'Higgins i tot, on fan una desfilada de les forces armades (argghhh, que ens esta passant!!) i despres anirem a una fonda (una mena de xiringuitos on es menja carn) a veure una gent de qui ens han donat el contacte.
Ah si, l'anecdota del dia ha estat que a la terminal d'el Prat, mentre esperavem per embarcar, ens hem trobat la Laura Torra, una amiga de Manresa, que anava amb una companya a fer les practiques al Peru en el mateix avio que nosaltres, aixi que hem anat plegats les deu hores de viatge des de Barcelona fins a Bogota... ens ha fet molta il.lusio trobar-la!
Esperem que estigueu tots i totes molt be, de moment us deixem, que Santiago ens espera. Una abracada!

La otra

2008-09-15T12:47:00.000-07:00

Una en mí maté:
yo no la amaba.

Era la flor llameando
del cactus de montaña;
era aridez y fuego;
nunca se refrescaba.

Piedra y cielo tenía
a pies y a espadas
y no bajaba nunca
a buscar «ojos de agua».

Donde hacía su siesta,
las hierbas se enroscaban
de aliento de su boca
y brasa de su cara.

En rápidas resinas
se endurecía su habla,
por no caer en linda
presa soltada.

Doblarse no sabía
la planta de montaña,
y al costado de ella,
yo me doblaba...

La dejé que muriese,
robándole mi entraña.
Se acabó como el águila
que no es alimentada.

Sosegó el aletazo,
se dobló, lacia,
y me cayó a la mano
su pavesa acabada...

Por ella todavía
me gimen sus hermanas,
y las gredas de fuego
al pasar me desgarran.

Cruzando yo les digo:
—Buscad por las quebradas
y haced con las arcillas
otra águila abrasada.

Si no podéis, entonces,
¡ay!, olvidadla.
Yo la maté. ¡Vosotras
también matadla!

Gabriela Mistral

(una mica d'ambientació literària sempre és d'agrair...)

El compte enrere: ara sí

2008-09-10T06:41:00.000-07:00

Demà, onze de setembre, faltarà exactament una setmana per marxar... una setmana und es geht los! Després de tant de temps desitjant, planificant i preparant aquest viatge, costa de creure que tinguem el que volíem tan a tocar.
No cal dir que, a mida que s'apropa la data, els nervis augmenten; tot i així, encara mantenim uns nivells de calma suficients per poder anar enllestint temes pendents.
Esperem poder-ho tenir tot a punt per dijous de la setmana entrant...

Vacunats!

2008-09-02T09:27:00.000-07:00

Podríem dir que per anar pel món un ha d'estar preparat per plantar cara a qualsevol adversitat. Per tant, avui hem anat a vacunar-nos per evitar certes malalties. El tema ha estat força ràpid i no tan car com ens pensàvem. Tot i així, és una pasta! Cada dia veiem que la partida és més a prop i que ens hem d'anar mentalitzant... Abans que res, però, hem de desintoxicar-nos de la Festa Major, que ha estat molt dura.
ps. Missatge a les multituds que només fan el tafaner i no diuen ni ase, ni bèstia, ni res: deixeu-nos un comentari, que ens farà il·lusió (joder!)...

XXXI

2008-08-25T04:13:00.000-07:00

"He llençat el pot a l'aljub
mentre veia el migdia calent dels garrofers.
Crepitava el secà, adelerat de cigales èbries.
Amb el cordell, he pouat després l'aigua.
Era una aigua verdosa,
o m'ho semblava a mi,
era un petit miracle d'aigua.
N'he begut lentament i complagudament.

He comprès que m'estime així la vida,
aquesta aigua petita, transparent, d'un aljub,
distretament beguda".

Vicent Andrés Estellés

Coral romput (fragment)

2008-08-20T03:29:00.000-07:00

He tornat. Feia temps que no havia tornat.
Les rajoletes blanques, una olor de pinassa.
Entre dues clarors recórrec uns carrers.
Sé que t'he de trobar avui, demà -no sé.
Tampoc no ho vull saber. No voldria saber-ho.
Sentiria aleshores una tristesa horrible.
T'he despullat de tot allò que m'agradava.
De tot allò només et queda l'alegria.
Jo només busque en tu l'alegria de viure.
Només aquella joia. Només, només, només!
Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desig és l'únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Recórrec uns carrers, entre dues clarors,
i sent el veïnat ocult de l'alegria
i en girar un cantó crec que em vaig a morir.
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes,
esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé.

Vicent Andrés Estellés

Ich hock in meinem Boncker

2008-08-19T03:05:00.000-07:00

Fa exactament una hora que em barallo amb l'ordinador per poder penjar aquest vídeo, jo crec que al final me'n sortiré, m'ho mereixo!
Suposo que molts no l'entendreu gaire perquè és en alemay però me'l van ensenyar ahir i el trobo tan graciós que no me n'he pogut estar.

Molts records des del meu petit bunker berlinès!

La veu

2008-08-15T06:57:00.000-07:00

Podríem dir que aquests dies he estat una mica tirat per la muntanya i una mica desconnectat del mòbil. Però cada dia, un cop ho havíem fet tot, la cosa més anhelada per mi era poder parlar una estona amb la Queralt que encara és a Berlín. Em moro de ganes de veure-la però la cosa està peluda. Tot i així, avui hi he parlat... uf!! sóc tan feliç i em quedo tan tranquil després de sentir la seva veu. No sé si és la veu, el fet de sentir-la, però és la millor cosa que li pot passar a algú quan està enamorat i l'espera se li fa eterna.

Al Bages altre cop

2008-08-15T06:41:00.000-07:00

Després d'uns dies fent muntanya amb el Jordi ja torno a ser al Bages. Dilluns vem anar al Refugi de Prats d'Aguiló, a la serra del Cadí. El dimarts al matí ens vem llevar a les sis i a les set ja caminàvem. Ens vem emocionar tant que vem caminar quasi bé deu hores. El dia següent estàvem tan fets pols que vem decidir no fer res i anar a Sort a veure el Manel. Feia anys que no el veia i em va fer molta il.lusió veure'l i saber que amb l'Aixa esperen un fill/filla. Felicitats!! Ens va acollir a dinar i a passar la tarda a casa seva i ens ho vam passar molt i molt bé. El tercer dia volíem fer algo tranquil però va ploure. Vem estar amb el Manel i al vespre vem baixar. Uns dies molt guapos per desconnectar una mica.

Anem a la muntanya!!

2008-08-11T05:42:00.000-07:00

Hola a tothom! Aquests dies la Queralt és a Berlin i jo, com que tinc ganes d'aprofitar el temps, me'n vaig a fer muntanya amb el Jordi. Encara no tenim clar on anem perquè la previsió meteorològica no és massa bona però segurament anirem a a fer el Cavalls del Vent al Cadí-Moixeró. És una patejada de 5 dies però pinta molt bé. Fa temps que tinc la muntanya una mica deixada i estarà bé tornar fer alguna cosa i treure la pols del material. Mentrestant, la Queralt passant-s'ho molt bé a Berlin i jo molt feliç que ho sigui. Malgrat la distància estem més a prop que mai.

Grüsse aus Berlin

2008-08-01T14:14:00.000-07:00

Hem marxat uns dies a Berlín, per desconnectar de tot encara una mica més. Jo (la Queralt) em quedaré aquí fins a finals d'agost fent un curs d'alemany (i anant de festa, és clar!) i el Bernat d'aquí poc tornarà a ser per Manresa i rodalies. Intentarem mantenir el blog al dia però no prometem res...
Us deixem amb un poema de Rainer Kunze, Die Mauer:

Als wir sie schleiften, ahnten wir nicht,
wie hoch sie ist
in uns

Wir hatten uns gewöhnt
an ihren horizont

Und an die windstille

In ihrem schatten warfen
alle keinen schatten

Nun stehen wir entblößt
jeder entschuldigung

La Mari mola i primer incident

2008-07-29T05:56:00.000-07:00

Avui ha ocorregut un petit incident que hagués pogut enfonsar-nos el viatge, sort que al final no ha estat res. Resulta que el Bernat s'ha donat un cop al tercer dit del peu esquerre amb la pota d'un sofà. En un primer moment la cosa semblava greu i no parava de dir "me l'he trencat, me l'he trencat segur, he sentit com feia crec!" i de lamentar-se de la seva mala sort, fins i tot s'ha marejat una mica de l'ensurt -només una mica, eh!-.
Quan ja ens imaginàvem la nova ruta "Patagònia amb crosses", la radiografia ha mostrat un peuet sa com un pèsol. La metgessa li ha recomanat al Bernat que es prengués un antiinflamatori, després una infermera molt amable li ha embenat el dit i au, cap a casa.
Ara respirem alleujats i esperem que la cosa no empitjori per Berlín (per cert, marxem dijous!).
La sorpresa del dia ha estat obrir el correu i descobrir que la Mari, la nostra amiga artista de la pista i il·lustríssima il·lustradora donde las haya, ens ha fet una capçalera espectacular per al blog... moltes gràcies, preciosa!

(Una coseta, només: la foto no ens fa justícia, en realitat som molt més guapos!)

De trasllat, sí...

2008-07-27T05:00:00.000-07:00

Una feinada, per Dénia!

Els trasllats

2008-07-26T06:46:00.000-07:00

Planificar un viatge com aquest no és fàcil però, a més a més, cal deixar tot el que tens aquí. Sí, és el tema dels trasllats de pis. Una feinada, vaja! En un primer moment penses que serà ràpid, ja veus com ho faràs però després vas trobant cosetes que van omplint les caixes i les bosses; ostres! ja no me'n recordava d'aquestes vambes; i aquest jersei, tant temps que vaig estar buscant-lo!! Res, que al final acabes sortint per la porta super carregat i amb una gran part de les coses amb les quals no comptaves. Total, paciència que encara hi ha temps per fer-ho bé. Penso però, que hauria d'haver-hi alguna pàgina on s'expliquessin trucs per fer trasllats com què cal fer i què no cal. Potser hi és però no estaria gens malament.

La preparació

2008-07-25T04:00:00.000-07:00

Hola a tothom!! Aquest bloc s'ha creat per poder explicar les experiències que viurem a partir del 18 de setembre quan, la Queralt i jo, comencem el gran viatge. Ara, però, el que ens toca fer és preparar les coses i mirar que no ens descuidem res ni que ens passem alhora d'endur-nos coses. Una tasca feixuga però estem molt i molt motivats.