Uruguai fugaç

Platja de Carmelo. Això que es veu no és el mar, és el Río de la Plata, que és molt ganso
(i us preguntareu: qui deu ser el tio bueno que surt de l'aigua?)

Propaganda als busos de Montevideo
(què devia anunciar? un puticlub? una marca de condons?)

Artigas, fundador de Montevideo i símbol nacional
(ho sentim, altre cop se'ns ha colat una foto sense girar)

Posta de sol a Colonia, increïble

Com que no tenim gaire temps i de totes maneres la visita va ser tirant a curteta (quatre dies no donen per a gaire), resumirem la nostra estada a l'Uruguai:

- Vam banyar-nos en platges fluvials (tota una experiència).
- Vam sofrir múltiples picades de mosquits gegants.
- Vam flipar amb els preus que tenen... agüita con la inflación!
- Vam menjar pamplonas i vam beure patricia.

I sobre els uruguashos:

- No sabem com s'ho fan per sobreviure en un lloc tan car amb els sous que tenen.
- Tot i les úlceres que els deuen sortir a final de mes, encara els queda fetge per ser amables i atents amb els guiris (vam decidir que si fos al revés nosaltres no tindríem tanta paciència).
- L'evolució els ha dotat d'una extremitat més que la resta dels humans: el "termo", així com d'un apèndix anomenat "mate" -en sèrio, és mig malalt això d'aquesta gent: a la platja, amb el tano que queia, i ells tan feliços fotent-se mate calent... s'ha de tenir coratge!

ps. A sota hi teniu la crònica de Buenos Aires.

Buenos Aires canalla

Les quatre perles una mica nerviosos després de passar-nos amb la coca...

A Buenos Aires pots trucar i demanar que et portin qualsevol cosa (aquí unes quantes empanadas que vam encomanar al delivery... quina pinta, oi?).

Una icona: Caminito, al barri de la Boca.

Una altra icona: La Bombonera, estadi del Boca Júniors.

Les llambordes de la Plaza de Mayo, que aquests dies ha estat concorreguda -era l'aniversari de la revolta popular del 2001.

Si una cosa té la capital de l'Argentina és que no deixa indiferent. Almenys aquesta és la impressió que es desprèn del gran nombre de contrastos per metre quadrat que la ciutat té per oferir al visitant (o a la visitanta): decadència i modernitat, artistes i executius, cafès antics i discoteques fashion, barris selectes i villas miserables, tangos i música electrònica, avis amb boina i jovenetes a l'última moda, milanesas i sushi, Borges i Maradona, en Gardel cantant "mi Buenos Aires querido" i en Sabina cantant "Buenos Aires me mata" o bé, com diuen els Fabulosos, es tracta de "agua de río mezclada con mar".
El que està clar és que aquesta ciutat no seria el que és sense els seus carismàtics habitants. Efectivament, els porteños són una raça completament a part de la resta del que podríem anomenar el prototipus argentí. N'hi ha alguns d'egòlatres, n'hi ha bastants de pesats, n'hi ha -per sort nostra- moltíssims d'amables però l'amor per la ciutat on viuen és un tret distintiu que comparteixen tots. És clar que aquí tampoc se salven del síndrome de la gran ciutat, tant és així que molts d'ells exclamen, entre ganyotes, que en un futur marxaran a viure cap a un lloc més tranquil (el millor de tot és que, segurament, els seus avis ja ho devien afirmar. I aquí els tens, aguantant com a bons habitants del cap i casal generacions i generacions de ciutadans aparentment descontents amb el seu hàbitat).
A Buenos Aires ens hi hem estat uns quants dies gràcies a l'hospitalitat de l'Ana, que ens ha acollit al seu apartament, ens ha aguantat durant més d'una setmana i encara ha tingut el detall de treure'ns a passejar una mica, de dia i de nit. La veritat és que sense ella i el Lucas, el seu company, tot plegat hagués estat molt diferent, així que des d'aquí -y en catalán, ya saben como somos- els agraïm la paciència, les birres i totes les rialles que hem compartit. Un abrazo grande, chicos!
Ara us deixem que hem d'acabar d'enllestir un parell de cosetes -per als qui no ho sabeu encara, d'aquí unes hores ens enlairem cap a Cuba, i el més calent és a l'aigüera.

Per si no poguéssim tornar-nos a connectar a internet, aprofitem per desitjar-vos a tots i totes unes bones festes i blablabla-blablabla-blablabla... estigueu bonets i feu un gintònic a la nostra salut!

La Revolución (per anar fent boca...)

Es sentido del momento histórico; es cambiar todo lo que debe ser cambiado; es igualdad y libertad plenas; es ser tratado y tratar a los demás como seres humanos; es emanciparnos por nosotros mismos y con nuestros propios esfuerzos; es desafiar poderosas fuerzas dominantes dentro y fuera del ámbito social y nacional; es defender valores en los que se cree al precio de cualquier sacrificio; es modestia, desinterés, altruismo, solidaridad y heroísmo; es luchar con audacia, inteligencia y realismo; es no mentir jamás ni violar principios éticos; es convicción profunda de que no existe fuerza en el mundo capaz de aplastar la fuerza de la verdad y las ideas. Revolución es unidad, es independencia, es luchar por nuestros sueños de justicia para Cuba y para el mundo, que es la base de nuestro patriotismo, nuestro socialismo y nuestro internacionalismo.

FIDEL CASTRO RUZ, 1ro de Mayo de 2000.

Fundación mítica de Buenos Aires

¿Y fue por este río de sueñera y de barro
que las proas vinieron a fundarme la patria?
Irían a los tumbos los barquitos pintados
entre los camalotes de la corriente zaina.

Pensando bien la cosa, supondremos que el río
era azulejo entonces como oriundo del cielo
con su estrellita roja para marcar el sitio
en que ayunó Juan Díaz y los indios comieron.

Lo cierto es que mil hombres y otros mil arribaron
por un mar que tenía cinco lunas de anchura
y aún estaba poblado de sirenas y endriagos
y de piedras imanes que enloquecen la brújula.

Prendieron unos ranchos trémulos en la costa,
durmieron extrañados. Dicen que en el Riachuelo,
pero son embelecos fraguados en la Boca.
Fue una manzana entera y en mi barrio: en Palermo.

Una manzana entera pero en mitá del campo
expuesta a las auroras y lluvias y suestadas.
La manzana pareja que persiste en mi barrio:
Guatemala, Serrano, Paraguay y Gurruchaga.

Un almacén rosado como revés de naipe
brilló y en la trastienda conversaron un truco;
el almacén rosado floreció en un compadre,
ya patrón de la esquina, ya resentido y duro.

El primer organito salvaba el horizonte
con su achacoso porte, su habanera y su gringo.
El corralón seguro ya opinaba Yrigoyen,
algún piano mandaba tangos de Saborido.

Una cigarrería sahumó como una rosa
el desierto. La tarde se había ahondado en ayeres,
los hombres compartieron un pasado ilusorio.
Sólo faltó una cosa: la vereda de enfrente.

A mí se me hace cuento que empezó Buenos Aires:
La juzgo tan eterna como el agua y como el aire

J.L. Borges -porteño il·lustre- a "Fervor de Buenos Aires", 1923.

Quantes coses per Mendoza!

Tota la troupe de Penitentes: Isa, Queralt, Cris, Bernat i Dani

Els dos viatgers al cim del Cruz de Caña, a 3700m

Posta de sol als Andes

Vista des del refugi de Penitentes

Una curiositat: al bus, per entretenir el personal, fan bingos (!!)

Havíem quedat amb el Javier i la Daniela, els nostres amics xilens, per trobar-nos a Mendoza el darrer cap de setmana de novembre: ells creuarien els Andes i nosaltres pujaríem un trosset des de Bariloche i oli en un llum, tu.
Com que som previsors i al hostel on érem a Bariloche hi havia internet de franc, vam fer una reserva en un hostel per no trobar-nos amb sorpreses. La sorpresa vam endur-nos-la quan després de divui hores de bus vam arribar al Campo Base, el hostel en qüestió, i ens van dir que no tenien constància de cap reserva. La sort va ser que els quedaven quatre llits en una mateixa habitació, així que bé, hauríem de compartir l'espai amb més gent però almenys tindríem un lloc on dormir.
Un cop vam haver-ho desat tot vam anar a fer una volta perquè el Javi i la Daniela no arribarien fins al vespre i feia un solet molt temptador. Després de passejar una estoneta, vam anar a espetegar a l'aquari de la ciutat, un lloc entre tètric i fascinant, ple de peixos exòtics nedant en aquaris de l'any de la Maria Castanya, apedaçats amb cinta aïllant i amb una aigua tèèèrbola com una mala cosa. La peça estrella és en Jorge, una tortuga marina de noséquantes tones i noséquants anys que enganxava el musell al vidre de la peixera on el tenien i feia una mica de pena, pobret.
La següent visita va ser el serpentari, ben bé al costat, on vam xalar una cosa de no dir amb les pitons, les boes i les cascavells... brrrr! La veritat és que feia una mica de basarda, tanta serp junta. No cal dir que els terraris on les tenien (per parelles, of course) eren encara més petits que les peixeres de l'edifici contigu, de manera que les serps estaven d'un content que no us expliquem.
Al vespre vam anar cap al hostel i oh, sorpresa! uns francesos havien ocupat els nostres llits. En demanar-los amablement que s'instal·lessin en una altra banda, van respondre'ns de mala manera que nosaltres mateixos, que estaven mig malalts i havien infestat els nostres llits amb els seus microbis gavatxets... quina il·lusió ens va fer!
Una mica emprenyats amb tant de contratemps inesperat, vam baixar a la sala de baix i allà vam conèixer en Dani, un noi de Lloret de Mar que havia vingut a Mendoza a pujar l'Aconcagua. Com que és força xerraire (i en canvi nosaltres, tan calladets...) i se li veu d'una hora lluny que és un tros de pa, de seguida vam fer-nos amics i vam estar xerrant fins que van arribar en Javier i la Daniela, que venien morts de gana. A sopar s'ha dit, doncs.
Com que la regió de Mendoza és famosa pels seus vins, l'endemà vam acostar-nos fins a Maipú per visitar les Bodegas López, on van explicar-nos tot el procés d'elaboració del vi i van ensenyar-nos les seves instal·lacions. Al final, és clar, brindis amb una copa de Malbec.
I entre una cosa i l'altra va arribar el vespre i tots teníem ganes de mambo, així que vam ajuntar-nos nosaltres quatre amb en Dani de Lloret i en Renzo, el noi que porta el hostel, i vam anar a comprar cosetes per picar i cosetes per privar -concretament, cosetes per fer caipirinha. A partir d'aquí podeu imaginar-vos com va acabar la cosa: uns quants van caure pel camí i uns quants, els més valents, vam sobreviure fins i tot l'experiència d'una discoteca argentina (reggaeton i cumbia, imagineu-vos-ho, una delícia).
Diumenge, com podeu imaginar-vos, va ser dia de "caña", que diuen per aquí. Mooooolt tranqui.
Dilluns al matí molt d'hora van marxar els nostres amics xilens i vam quedar-nos una mica ensopits perquè no sabíem quan els tornaríem a veure. Per sort, en Dani corria encara pel hostel i va animar-nos per acompanyar-lo a ell i a unes amigues a Penitentes, a prop de l'Aconcagua, per fer uns quants trekkings. De seguida vam dir que sí.
Al vespre van arribar les amigues en qüestió: l'Isa, també de Lloret, i la Cris, de Celrà, la mar de trempades totes dues: de seguida vam congeniar.
L'endemà al matí havíem de marxar tots cinc amb el transfer de Campo Base, però en obrir el correu electrònic, vam trobar-nos amb males notícies. Es veu que els de despegar.com no acceptaven cobraments amb targetes estrangeres i el nostre bitllet a Cuba perillava seriosament. Així que res, vam haver de deixar córrer els plans que teníem i ens vam haver de quedar a solucionar el merder dels bitllets. El procés va ser lent i avorrit, però per sort vam poder-ho resoldre i el que és millor, a les tres de la tarda agafàvem un bus cap a Penitentes.
El retrobament amb en Dani, l'Isa i la Cris va ser molt emocionant perquè es pensaven que al final no hi aniríem (ha! que poc ens coneixen...) . A més, al refugi vam trobar-nos una parella basco-catalana, l'Ana i l'Òscar, que es van apuntar a l'excursió del dia següent -i a les birres del vespre, és clar!
L'endemà vam sortir força tardet a caminar i, just quan enfilàvem el tram més maco, vam veure uns núvols grans i foscos que s'acostaven. Prudents com som, vam estimar-nos més baixar i estalviar-nos la remullada. A la tarda, mentre jugàvem a cartes i fèiem cafès, vam presenciar una bonica nevada d'alta muntanya.
Dijous va llevar-se amb un cel blau i claríssim, perfecte per anar a fer un cim. També força tardet, vam anar fins a la base del Cruz de Caña i des d'allà vam començar a pujar. Tres hores més tard fèiem el cim, ni més ni menys que a 3700 metres sobre el nivell del mar... quines vistes, quina sensació! La baixada va ser molt divertida, amb trams de neu, relliscades i recol·leccions diverses. Al vespre, més birres i intercanvi d'adreces amb tothom.
Divendres era el darrer dia que passaríem junts amb la colla pessigolla i vam acompanyar en Dani i les noies fins a la base de l'Aconcagua. Vam deixar-los allà, travessant un pont, i mentre els vèiem com s'allunyaven cap a la base del Sentinella de Pedra, els vam desitjar tota la sort del món. L'Isa i la Cris acompanyaran el Dani fins la Plaza Francia, a quatre mil metres i escaig.
A partir d'allà, en Dani farà l'ascensió fins al cim més alt del continent americà.
Segur que li anirà molt bé: perquè està fort, perquè en té moltes ganes i, sobretot, perquè s'ho mereix.

Grans decisions a Bariloche

El llac que hi ha al costat del refugi del Cerro Catedral (tenia un nom molt difícil que no vam aconseguir memoritzar...)

Segurament la darrera vegada que trepitjarem neu

Vista des del Cerro Campanario

Zona dels llacs del Parc Nacional Nahuel Huapi

Amb l'emoció del viatge a Cuba, no hem explicat res de la nostra estada a Bariloche, on vam arribar una mica desinflats després de l'incident de les ulleres.
L'empaçament privilegiat d'aquesta ciutat, delimitada pels Andes i pel llac Nahuel Huapi, la converteix en un destí turístic per excel·lència. Així, a l'hivern es converteix en la capital de l'esquí i durant l'època més càlida s'omple d'excursionistes i amants dels esports d'aventura. Això vol dir que, a Bariloche, sempre és temporada alta i això vol dir que tot és tirant a caríssim. Per sort, a l'oficina de turisme vam trobar propaganda del cèntric Hostel Cóndor Andino, on oferien allotjament i esmorzar per només 28 pesos, tota una ganga.
Després d'instal·lar-nos-hi, vam comprendre el per què del preu regalat: resulta que l'Horacio, el propietari, s'havia venut el negoci i durant les darreres setmanes havia decidit posar les habitacions a preu de saldo per fer caixa abans de marxar cap a Buenos Aires.
I xerrant, xerrant, ens vam acabar fent força col·legues i va explicar-nos que era un dels nadons trobats per les Abuelas de la Plaza de Mayo, que els seus pares havien sigut de la resistència i que els havien assassinat els mateixos militars que més tard van donar-lo a una família, la qual sempre va ocultar-li la veritat sobre el seu origen.
I, entre birres i mates i converses, vam anar forjant la idea de marxar Cuba. Per ser més exactes, la idea ja s'havia forjat sola, el que vam fer va ser adonar-nos que era més factible i més tangible del que semblava.
El primer que va fer el cop de cap va ser l'Horacio. Un matí, mentre esmorzàvem, va entrar a la cuina i va dir-nos "Chicos, yo ya lo hice. A qué esperan ustedes?"... i no vam saber què respondre. Això va acabar-nos de convèncer.

A part de prendre aquesta decisió, durant els dies que vam estar a Bariloche també vam fer altres coses:

- Anar al teatre: vam veure l'obra Nuestra señora de las nubes, una reflexió sobre l'exili, i ens va agradar molt.
- Pujar el Cerro Catedral: va ser un trekking molt de tranquis però d'aquells que valen la pena. A més, les vistes eren espectaculars.
- Conèixer un munt d'israelians: encara que sembli mentida, el Bernat se'n va acabar fent col·lega (el que fa l'alcohol).
- Menjar xocolata: no ho sabíem, però Bariloche és la capital argentina de la xocolata i per tot arreu hi ha botigues amb tots els tipus i varietats possibles de bombons, pastissos i gelats... mmm!

De Cuba i altres revolucions

Fa un mes i busques, quan corríem per Valdivia (Xile), vam anar a veure un documental que es deia Cuba, el valor de una utopía en el marc del Festival Internacional de Cinema. Al final de la pel.lícula, hom recordà que l'u de gener del 2009 es celebrarien els 50 anys del triomf de la Revolució a l'illa.
Sortint de l'Aula Magna de la Universitat, en to de broma, se'ns va escapar un "t'imagines anar a Cuba a passar el cap d'any?".
Aquí va quedar la cosa... fins que vam arribar a Bariloche, on vam anar a espetegar al hostel Cóndor Andino, regentat per un personatge que a l'ordinador de recepció hi té una fotografia de l'Hugo, el Fidel i l'Evo com a fons de pantalla. "Ui", vam pensar. I la vam encertar. Entre cervesa i cervesa, ens vam anar coneixent i vam tocar molts temes, entre ells el de l'aniversari de la Revolució. Sense voler-ho o potser sí, volent-ho però sense saber que ho volíem tant, ens vam anar animant.
I resulta que al final ho hem fet, sí senyor: ahir vam reservar els bitllets d'avió i el dia 22 de desembre agafarem un vol a Buenos Aires direcció l'Havana, on celebrarem el Nadal, el Cap d'Any i evidentment el cinquantè aniversari de la Revolució.
Això vol dir, evidentment, que l'itinerari que ens havíem marcat quedarà alterat de forma irreversible, així que en lloc de visitar Perú, Bolívia i el Brasil, després de Cuba anirem cap a Mèxic i Centreamèrica.

Encara tenim la pell de gallina.

Per si no ho havíem dit, només hem comprat el bitllet d'anada.

Sense ulleres a El Bolsón

Els gats del refugi Cajón del Azul (fans del Bernat)

Vista des del Mirador de los Vientos

El Río Azul una mica esveradet

A mig camí del refugi

La Piedra del Indio, prop de El Bolsón

No, no és un topònim del Senyor dels Anells ni hem trobat elfs ni hòbbits de peus peluts voltant pels carrers. El Bolsón és un poble al peu dels Andes amb una energia especial, que dirien alguns dels hippies que hi viuen.
Aquí vam venir-hi a espetegar després d'una visita fugaç a Esquel, que no va acabar d'atrapar-nos. La veritat és que El Bolsón és bonic, té una fira artesanal molt interessant i un entorn paradisíac de llacs i muntanyes, però el motiu real pel qual encara hi som són les ulleres de la Queralt -sí, sí: les ulleres blanques, les xaxis, les de modernilla-, que van desaparèixer misteriosament de la motxilla del Bernat el dissabte passat mentre fèiem un trekking fins al refugi Cajón del Azul.
Després d'adonar-nos de la desaparició i en ple atac de pànic ("jo sense ulleres no sóc reeeees!" somicava l'una, "tranquil·la xurri que les trobarem", deia l'altre) vam decidir que havíem de trobar-les sí o sí, així que l'endemà al matí vam fer les motxilles de nou i, juntament amb una noia basca que es va animar a acompanyar-nos, vam tornar al Cajón del Azul tot desfent el camí del dia anterior... i res, ni rastre de les ulleres ni pel camí, ni a la parada del bus, ni al refugi.
Vam tornar dimarts una mica desanimats però, lluny d'acceptar la derrota, vam fer uns cartellets: "Se buscan anteojos recetados, etc" i durant la setmana els hem anat penjant per tot el poble. També hem avisat els de comissaria, els de l'oficina d'Informació Turística i els del Club Andino. Per si tot això fos poc, hem anat a quatre ràdios perquè difonguin la notícia (sí, aquí les emissores tenen uns espais dedicats a la recerca d'objectes perduts!) i n'hem anat donant veus a tothom qui hem pogut.
Sembla, però, que les ulleres no volen aparèixer. Així que tocarà plegar veles, assumir que no es pot ser modernillo tota la vida i continuar el viatge. Encara no hem decidit si fer-nos-en enviar un parell de recanvi des de casa o directament fer-nos-en unes de noves aquí. En qualsevol cas, us mantindrem informats.

A petició popular... l'armadillo!

Sol solet a Puerto Madryn

Un moment d'inspiració artística a bord del Chevrolet Corsa...
pisando a fondo, brummmm!

"Què miren, aquests friquis de la càmera?"

"Coi de turistes flipats... sembla que no hagin vist mai un guanaco"

Bernat i Pablo en plan romàntic

Marea baixa a Puerto Madryn

On érem? Ah sí, un altre cop dins d'un bus, direcció a Rio Gallegos... per sort, el viatge va ser força amè perquè, només començar, vam conèixer un argentí molt trempat que ens va estar donant conversa i mates tota l'estona (quina pixera!). A més de posar-nos al dia sobre múltiples aspectes de l'Argentina, ens va instruir en l'art de "matear": hi ha el mate, que és la carabasseta aquella que fa de recipient, i la bombilla -pronunciï's bombisha-, que és una mena de coladoret connectat a una canyeta: per allà es xarrupa. Hi ha el "cebador", que és qui prepara els mates i els va passant a la gent. Quan t'has acabat el teu mate, doncs (perquè te l'has d'acabar!), li has de tornar al cebador perquè l'ompli d'aigua calenta una altra vegada i controli que la yerba -pronunciïs sherba- no hagi perdut gust, és a dir "no se haya lavado". Els mates, segons ens va informar, poden ser amargos, dulces (amb sucre)o aromatitzats amb alguna cosa com pell de taronja, cafè o rosa mosqueta.
Ja veieu que ens vam aprendre bé la lliçó! Entre mates i converses, doncs, el viatge de catorze hores va ser ben entretingut.
A Rio Gallegos el noi va agafar un altre bus i nosaltres vam quedar-nos amb una noia mig danesa mig de Bòsnia que es deia Aljana. Estàvem tan cansats i teníem tanta gana que, tot endrapant uns entrepans de tonyina improvisats, se'ns en va anar "el santo al cielo" (quina expressió més boniiiiiica)i ens van haver de cridar per megafonia... quina vergonya! Va ser molt fort, quasibé perdem el bus!!
Al bus ens van passar la pel·lícula "Ocean's Twelve" i ens van donar un bon sopar, d'aquells amb la safateta i tot, com als avions. El trajecte era llarg però viatjant de nit sempre dorms i descanses.
Puerto Madryn és un lloc que ens va recordar la típica ciutat mediterrània, amb el seu solet, la seva brisa i el seu passeig marítim. Al seu voltant no hi ha res més que desert i a l'aire no hi sura aquell aroma de "paellador" i calamars a la romana, però s'agraeix la bona temperatura ja que portàvem molt de temps en llocs diguem-ne climàticament hostils.
En arribar a Puerto Madryn vam contactar amb el Pablo, un noi a qui havíem conegut a través del Couchsurfing. El vam anar a veure després de tenir un petit afer amb movistar (que ens han estat cobrant sense fer servir el mòbil, casumdena!). El Pablo viu en un apartament amb vistes al mar que li paga l'empresa, ja que ell és de fora. L'acollida va ser molt amable però el nostre pobre amfitrió sempre estava enfeinat amb l'ordinador, ja que treballa en una empresa molt gran que li exigeixen pencar força. Tot i així, vam compartir cafès, mates i cerveses i llargues converses.
El nostre primer dia a Madryn vam anar a dinar a fora; vam menjar-nos una parrillada -pronunciï's parrishada- de carn que ens va fer estar empatxats tot el dia.
L'element més turístic de Puerto Madryn és la proximitat amb la Península Valdés, un lloc paradisíac i súper protegit on hi ha tota la fauna que un pot imaginar-se: armadillos, lleons marins, elefants marins, balenes, pingüins, guanacos i ñandús, una mena d'estruços.
La qüestió és que per arribar-hi s'ha de llogar un cotxe. Llogar un cotxe és car i l'assegurança no cobreix quasibé res en un lloc on fas quatre-cents quilòmetres per camí de grava. Trobar-ne també és difícil perquè en cap de setmana hi ha molta demanda. Finalment en vam trobar un per dilluns.
Vam sortir cap a la Península Valdés a quarts de vuit del matí. La visita va ser molt bonica perquè realment és un lloc on els animals campen per tot arreu. El problema va ser que fer-ho en un dia és una mica just i has d'anar bastant per feina. Total, que vam veure alguns elefants marins però quasibé ni es movien. També vam veure un munt de guanacos que no paraven de creuar el camí (aquests sí que es movien!)i s'havia d'anar amb molt de compte per no atroperllar-ne cap. Els pingüins, en canvi, estaven en un penya-segat molt a prop del camí; els tenies a menys d'un metre. Que guapos, els pingüins. L'armadillo que vam trobar-nos en un pàrquing d'aquells de sorra també va ser força sociable amb nosaltres, fins i tot creiem que s'hi posava bé, per a les fotos...
Per veure les balenes de Península Valdés hom té dues opcions: o paga 100 pesos per persona per fer l'avistaje en un vaixell o s'espera a la costa fins última hora perquè no hi són fins que no puja la marea. A quarts de sis de la tarda vam anar cap una platja i allà vam veure alguna balena. Ens vam decepcionar una mica perquè en vam veure només dues i des de molt lluny. Rectifiquem: vam veure els lloms de dues balenes -bé, una d'elles amb el seu fillet, que maco el llom del fillet- i vam quedar una mica a quadres.
Vam tornar a Puerto Madryn per tornar el cotxe i tot seguit vam córrer per agafar el bus que ens duria a Esquel, la propera parada del viatge.

Ushuaia: les quatre estacions!

Trenc d'alba a Ushuaia... un festival de colors

Aiguamolls al Parc Natural Tierra del Fuego

Trekking nevat al Parc Natural Tierra del Fuego

La presó d'Ushuaia... quina angunieta!

Una aixeta (!)

Avui és 18 de novembre i fa exactament 13 dies que érem a Ushuaia. Què ens ha passat? Segurament que no tenim prou temps per fer-ho tot i el blog n'acaba pagant les conseqüències.
Vam sortir de Punta Arenas després d'haver passat uns dies molt bons: ho diem per l'ambient que hi havia al Hostel, no pas pel temps. Cansats com estàvem de tant anar amunt i avall i aprofitant el vent huracanat i la pluja que fuetejaven la ciutat dia sí i dia també, vam estar-nos uns dies descansant al Backpacker's Paradise, un Hostel cèntric i molt animat, on vam trobar-nos ni més ni menys que la Joana, una casserrenca pura sangre amb qui vam compartir àpats, birres, pingüins i converses.
Quan va deixar-nos, però, vam saber-nos espavilar prou bé i, juntament amb una colla de gringos, una francesa i la noia que cuidava l'hostal, vam liar-la fort la nit de Halloween.
Al cap d'uns dies de fer el gandulet vam decidir que era hora de marxar i res, que en teoria el trajecte havia de durar dotze hores i en va acabar durant setze; el problema rau a l'hora de creuar l'estret de Magallanes. Quan vam arribar-hi hi havia mala mar i feia molt vent, per això vam estar sis hores dins del bus esperant per creuar. Al final vam arribar a Ushuaia a les dues de la nit, sort que no anàvem sols: amb uns catalans i uns italians vam anar a buscar un hostel. El primer que vam mirar era ple, sort que al segon intent vam trobar-ne un, amb el fred que feia!
El primer dia vam començar una caminada fins a una glacera però quan ja feia unes hores que caminàvem vam trobar molt fang i molta aigua i vam decidir girar (ja havíem comentat que no vam endur-nos gore tex? som així de xulos). El segon dia volíem anar al Parc Nacional Tierra del Fuego però plovia molt i vam deixar-ho córrer, confiant que l'endemà faria més bon dia. Al final vam anar a visitar la presó d'Ushuaia, un lloc llòbrec, humit i fosc on t'enviaven fa uns anys si cometies algun delicte important. Una anècdota d'aquesta presó és que si un s'escapava no el buscaven perquè segurament acabava tornant o morint congelat. Ah! ens hem oblidat de dir que ara compleix la funció de museu.
Al hostel hi havia molt bon ambient. Allà vam conèixer a la parella de biòlegs catalans i a una parella de les Illes Canàries. Els catalans van marxar el segon dia i nosaltres vam anar a fer una caminada pel Parc Nacional amb la parella de canaris. El trekking va ser espectacular perquè el paisatge és impressionant i perquè es va posar a nevar just quan érem a la vora del canal de Beagle (nom del vaixell on va viatjar Darwin)... tots estàvem blancs i una mica glaçats, semblàvem ninots de neu!! La veritat és que vam passar força fred -riu-te'n tu de Manrússia al gener!-, sort de la xocolata calenta i revitalitzadora que ens vam prendre al final de l'excursió.
El dia següent vam marxar d'Ushuaia a les cinc de la matinada i vam presenciar un espectacle impressionant; la sortida de sol a la Tierra del Fuego és espectacular, un festival de foc i colors amb les muntanyes nevades de fons. La veritat és que els cels d'allà baix són increïbles i mai n'havíem vist cap d'igual. A més, Ushuaia és un racó on en un dia pots viure les quatre estacions de l'any, de manera que et lleves amb un sol radiant, al cap d'una estona es posa a ploure, després fa una ventolera que t'aixeca de terra i finalment, cap al vespre, es posa a nevar. Sí, imprevisible però també força divertit (si no vius allà, és clar: ja em diràs com et planifiques, amb aquestes variacions climàtiques!).
Anàvem de camí a Puerto Madryn passant per Rio Gallegos. Ens esperaven trenta-una hores de bus... som uns herois!

La fi del món

Travessant l'Estret de Magallanes... quina porrrrrr!

En memòria dels executats i desapareguts durant la dictadura militar
(que no van ser pocs, per desgràcia)

Amb la Joana, la nostra troballa casserrenca

Això és un espavilat que s'amagava dins un tronc, al Seno Ottway

Si li fas un petó al dedo del indio (i no del pastor, com alguns!) et garanteixen que un dia o altre tornaràs a Punta Arenas. Nosaltres no som supersticiosos però mira, mai se sap.

Algú ens ha preguntat: què es fa quan s'arriba a la fi del món? Nosaltres encara no hi som, de moment descansem uns dies a la darrera població del continent americà, Punta Arenas, on el vent s'escampa bramulant pels carrers i -de vegades- fa una mica de por.
Bruce Chatwin, un anglès que va viatjar durant els anys setanta per aquestes terres, va escriure un llibre memorable, "Patagonia", una barreja de relat de viatge, document històric, tractat d'antropologia i anada de la bola. I diu això:

Tierra del Fuego es, pues, la tierra de Satanás, donde las llamas parpadean como luciérnagas en las noches de verano y donde, en los círculos cada vez más estrechos del Infierno, el hielo aprisiona las formas de los traidores como pajas en el vidrio.

[Bruce Chatwin: Patagonia. Ed. Norma, 2006]

Puerto Natales i Torres del Paine

Divendres vam abandonar la ciutat de El Calafate (Argentina) en direcció a Puerto Natales (Xile). El recorregut va durar cinc hores, que podrien ser menys si no fos pels controls fronterers. A Xile hi ha una mena de fòbia proteccionista pel que fa al tema de l'agricultura i la ramaderia. Posen molt d'èmfasi al tema de la febre aftosa però el que és curiós és que no pots entrar pomes, formatges ni fustes tropicals. A l'aduana et fan omplir un document on un ha de dir si portes alguna cosa d'aquestes. En el cas de ser una poma o un formatge te'l fan llençar. Si és una altra cosa te la requisen. En el cas que un ompli el paper dient que no porta res i li trobin alguna cosa li posen una multa considerable. Allà vam estar amb uns francesos, un d'ells havia viscut a Catalunya i parlava el català molt bé. A més a més, era molt culé!
Després de cinc hores de veure el mateix paisatge d'estepa, vàrem arribar a Puerto Natales. Vàrem anar a una mena de pensió-bar que es diu "El Campesino". Era una casa particular que era de la mare d'un noi que vam conèixer pel "Couchsurfing". La gent era una mica curiosa i, en una altra situació, potser no ens hi hauríem quedat. Però era el lloc més barat de tota la ciutat i aquí tot és molt car. Eren una família molt peculiar i estranya, però molt acollidors. Ens van donar dinar i una habitació petita amb una llitera, paret per paret amb el bar que obre 24h. Més tard vàrem sortir per la ciutat per veure si hi havia la posibilitat d'anar a les Torres del Paine per fer la famosa ruta de la "W".
Vàrem anar a comprar el bitllet de bus, que val una pasta, i també vam anar a llogar un fogonet, un aïllant i una carmanyola. El noi de la casa, el Gustavo, ens deixava un altre aïllant i la tenda. Al vespre vàrem preparar tot l'equipatge i a dormir d'hora, que l'endemà al matí a dos quarts de vuit ens passaria a buscar el bus per casa. Durant tota la nit no vàrem poder dormir perquè (us recodem que el bar és 24h) la música estava molt alta i la dona, que és sorda, crida molt quan parla. Era com dormir al mig d'un bar, pel soroll i per la pudor a tabac que entrava. A sobre, al matí el bus va passar mitja hora abans del previst, així que vàrem sortir sense esmorzar. El bus triga unes tres hores a arribar a les Torres del Paine, quan hi arribes hi ha l'oficina de la Conaf, on ens van proporcionar un mapa després de pagar 15.ooo pesos (uns 20€!) per entrar. Llavors vam agafar una micro per anar fins al peu del es muntanyes, allà on comença la travessa.
En baixar de la micro vam fer un tram del camí amb uns Asturians i després vàrem començar el nostre recorregut fins al Refugio Chileno. La primera pujada va ser molt forta, a sobre anàvem molt carregats. En arribar al Refugio Chileno vam parar per menjar alguna cosa i vàrem conèixer una parella de Madrid: el Paco i la Maria José. Ells també volien passar la nit al campamento Las Torres, que és una zona d'acampada gratuïta una mica més amunt d'allà on érem. Al cap d'una hora i mitja ja érem allà. Vam plantar la tenda i, com que era d'horeta, vàrem anar amb el Paco i la Maria José al Campamento Japonés, que és des d'on surten les expedicons d'escalada. Pel camí vam poder observar un paisatge molt bonic amb les Torres del Paine ben assoleiades de fons. Tornant al campament es va posar a nevar, així que vam haver d'afanyar-nos. Però el pitjor estava per venir. Aquella nit va ser molt freda, plovia i nevava. A més a més, feia un vent fortíssim. I allà érem nosaltres amb la nostra tenda, que només tenia una capa i sense toldo, i els nostres sacs que només aguanten temperatures per damunt dels 0 Cº. Al matí ens vam llevar molt congelats i molt desinflats: vam decidir abandonar perquè era impossible seguir el trekking amb aquella tenda. Per sort, la parella de Madrid ens va animar a continuar dient-nos que no podíem fer-ho, que ja érem allà. Ens van dir que podíem fer com ells i llogar la tenda a cada refugi que anéssim. I vam decidir provar sort.
Al Refugio Chileno vàrem reservar una tenda pel refugi al qual ens dirigíem: Refugio Los Cuernos. Ara teníem dos problemes: el primer, que no havíem dormit gens i anàvem cansats; el segon, que ens quedaven cinc hores per davant de caminada i ja era la una del migdia. Caminant amb molt de ritme vàrem aconseguir plantar-nos al Refugio Los Cuernos a les sis de la tarda. Allà, en arribar hi havia el Paco i la Maria José -que es van alegrar molt de veure'ns- i uns manyos que havíem conegut al bus. L'anècdota va ser que nosaltres, previsors, ja havíem llogat la tenda al refugi anterior i els madrilenys ho volien fer allà mateix. Què havia passat? Que quan ells van arribar algú havia llogat una tenda des de l'altre refugi: nosaltres!! A sobre que ens havien convençut de seguir, els fotem la tenda. Però tot es va arreglar: ells, que duien un bon sac, van agafar la merda de tenda que duíem nosaltres i van anar a la zona d'acampada lliure (Camping Italiano) que estava a una hora d'allà. El dia següent ens trobaríem allà per anar al Refugio Británico. El Camping Italiano estava al mig la W. L'endemà ens vam trobar pujant al Refugio Británico, que és a la punta de l'aspa del mig de la W. En baixar vàrem dinar junts, després vam desmuntar la tenda i cap al refugi de Pehoé, un niu de gàngsters. Mentre que al Refugio Los Cuernos l'ambient era boníssim i et deixaven entrar a dins a dutxar-te i a menjar-te el menjar que t'havies fet a fora, Pehoé és una mena d'hotel per als turistes carregats de calers. Allà també llogaven tendes. En veure-les, però, tots ens vam indignar. Vàrem anar a queixar-nos i el responsable va intentar desviar el tema sense èxit atacant els jueus israelians. Imagineu-vos-ho. Al final ens van deixar un parell de sacs bons i el Paco i la Maria José van quedar-se la nostra tenda petita i freda. Durant la nit va fer un vent... un vent fortíssim!! Ens pensàvem que sortiríem volant en qualsevol moment.
Al matí vam sortir a fer el darrer tram de la travessa, que arriba fins el Lago Grey, on hi ha una glacera impressionant. Un apunt molt curiós és que els llacs són d'un color lletós. Sí, semblen de llet degut als minerals que conté el gel de la glacera i que es barregen amb l'aigua del llac.
Per arribar fins la glacera Grey hi havia unes tres hores, que varen ser dures. Bufava un vent de cara que no ens va fer gens de gràcia. A més, era l'últim dia i estàvem molt cansats. Les cames ens feien figa i alguna butllofa ens tocava la moral. Vàrem arribar a la glacera una mica cansats. L'anècdota del dia és que, amb una ventada, les ulleres de sol, que duia al cap, em devien volar sense adonar-me'n. Quan vaig veure-ho la Queralt i jo vam anar-les a buscar i els madrilenys van seguir fins a un mirador. Nosaltres vam tornar cap al refugi tot buscant les ulleres, que no vam trobar. En arribar a Pehoé vam menjar una xocolatina i ens vam beure una coca-cola; quin plaer!! Després vàrem fer el dinar i a esperar el catamarà que ens passaria a l'altra banda on el bus ens esperava. Més tard van arribar els madrilenys, vam fer uns cafès i unes llets amb colacao i cap al vaixell. Per pujar al bus havíem de negociar perquè el dia d'anada el conductor no ens va tornar el bitllet per a la tornada. En dir-li al conductor, però, ens va dir que no passava res. El millor d'això és que el bus ens va deixar a la porta de casa.
Aquest trekking va ser impressionant perquè vam veure les Torres, els Cuernos i tota pedra que sobresortia més de dos mil metres. També vam gaudir d'una vegetació espectacular i d'uns llacs gegantins. Vam poder veure alguns cóndors i també el Glaciar Grey. La muntanya et fa conèixer molta gent i, durant la caminada, crea uns vincles molt forts. A més a més, vàrem caminar vuitanta quilòmetres en quatre dies a molt bon ritme i vàrem acabar-los amb molta dignitat!!

(Si voleu saber què ens ha passat durant les tres darreres setmanes, feu un cop d'ull als dos posts que segueixen una mica més avall!).

El Calafate i la glacera Perito Moreno

El Calafate és un poble que viu del i per al turisme, de manera que només baixar de l'autobús ja ens esperaven per oferir-nos cinquanta opcions d'allotjament. Vam triar la de Hostelling International, perquè tenim el carnet i ens feien descompte "porque son españoles" (!!!).
Quan vam arribar al Hostel, també ens esperaven amb les cinquanta opcions de tours per visitar la famosa glacera Perito Moreno. Molt amablement vam declinar les propostes i els vam demanar que ens facilitessin els horaris dels autobusos regulars perquè ens estimàvem més anar-hi pel nostre compte. Van arrufar el nas però van trucar a la terminal i ens vam sortir amb la nostra.
Total, que l'endemà al matí a les deu sèiem dins un microbús ple d'israelians direcció al Perito Moreno, on vam arribar al cap d'una horeta. Val a dir que la glacera és espectacular, d'unes dimensions colossals i d'un blau blavíssim; a més, cada pocs minuts se'n desprenen terrossos de gel que cauen a l'aigua fent un soroll estrepitós. La part negativa de tot plegat va ser la quantitat de turistes que es passegen per les passarel·les intentant captar el millor angle del bloc de gel i el mal temps que va fer-nos. El pròxim cop que hi vinguem, ens assegurarem que faci sol.