Comença la ruta cap al sud

Després d'estar-nos deu dies per Santiago i rodalies, finalment demà al matí agafarem un autobús que ens durà fins a Concepción, la segona ciutat més important de Xile, des d'on continuarem avall fins arribar als confins del món...
Tot el cap de setmana passat vam estar per la capital i el dimarts vam anar-nos-en cap a Viña del Mar a veure el Julián, un amic alemany que està estudiant allà (i fent surf i unes quantes coses més, sí). Viña del Mar és una ciutat universitària però també és la ciutat d'estiueig per excel·lència, on té una segona residència la majoria de gent rica de la capital.
Ben bé al costat de l'aristocràtica Viña, hi ha ben enganxadeta -podem corroborar-ho perquè vam fer el tram a peu!- la ciutat de Valparaíso, amb els seus cerros de colors, els seus cables elèctrics impossibles, la seva bohème i el seu ambient més mogut i heterogeni. Val a dir que va agradar-nos moltíssim, tant, que ens vam passar la tarda caminant i gaudint de les vistes al mar que hi ha des dels turons que envolten Valparaíso.
Superat el jet-lag inicial que ens impedia plantejar-nos qualsevol activitat més enllà de les deu de la nit, dimecres vam poder sortir a fer birres amb el Julián (per fi vaig treure'm de sobre el cuquet!).
L'ensurt d'aquests dies va ser amb la càmera -de cop i volta no s'encenia! El monitor deia "error de objetivo" i res més. Vam anar a un parell de botigues i no ens van poder ajudar, finalment al servei tècnic de Nikon ens van tranquil·litzar dient-nos que no era greu haver-nos oblidat la garantia a casa, perquè igualment no ens hagués cobert res. Ens van recomanar que ho deixéssim córrer, que el millor fóra comprar-se una càmera nova i a córrer. Just quan estaven a punt de convèncer-nos, la càmera va encendre's i l'objectiu, oh miracle!, va sortir del seu foradet.
Divendres teníem un compromís a Santiago, així que vam agafar de nou la motxilla i ens en vam tornar a la "capi": resulta que a Berlín vam conèixer una parella de xilens, la Daniela i el Javier, que encara no havíem tingut temps de veure. En un principi des de Valparaíso volíem continuar la ruta cap al sud, però teníem ganes de veure'ls i a més divendres el Javier celebrava el seus trenta anys en un local fent un concert amb el seu grup... no ens ho podíem perdre! La veritat és que des de divendres no hem parat de meravellar-nos de l'hospitalitat xilena: el Javier i la Daniela no només ens han presentat a tots els seus amics i família sinó que ens han acollit a casa seva, ens han passejat per Santiago i rodalies, ens han dut a fer un asado i un pastel de choclo i un terremoto (vi blanc amb gelat de pinya, sona repulsiu però és ben bo!) i ens han fet sentir com a casa.
Avui és l'última nit que passem amb ells perquè demà és dilluns i hem decidit que ens n'hem d'anar -la temptació de quedar-nos atrapats aquí és massa gran!
Així que tocarà acomiadar-se i mirar endavant, segur que hi ha un munt de coses noves que ens esperen...
Què feu vosaltres? Ja ha començat la tardor? Aquí la primavera és preciosa i aromàtica.

ps. Hem penjat un parell de fotos al revés... no ens n'havíem adonat i ara ens fa una mica de mandra girar-les, així que gireu vosaltres el coll!

Els teclats ianquis no tenen accents

Resulta que som en un hostal de gringos, per aixo els teclats, que tambe son d'alla, no tenen accents. La part dolenta de la situacio ja us la podeu imaginar -son ianquis, que vols-, la bona es que l'amo fa uns esmorzars molt abundants i, sense saber-ho, contribueix a mantenir la nostra magra economia de guerra.
Despres de cinc dies a Santiago, podem dir que la ciutat ens agrada. Mes que la ciutat, pero, son els xilens i la seva amabilitat el que ens ha captivat. Anem a pams, pero, que hem d'explicar moltes coses: Divendres vam anar al Parque O'Higgins on, a mes de la desfilada militar, hi havia mig Santiago de festa (l'altre mig havia marxat en exode a la costa, de vacances). Vam estar voltant per alla mirant paradetes, badant amb cada detall i gaudint del sol que feia (recordeu que aqui esta comencant la primavera!) i a les tres vam anar cap a la fonda del PC, on haviem quedat per dinar amb una gent de qui teniem el contacte: la Pamela, el Claudio i els seus dos fills, la Maite i l'Inaki. Tambe van venir una amiga seva, la Ximena, i les seves dues filles: la Diana i la Constanza. Despres de dinar vam anar a fer un tomb i cap al vespre, la Pamela i el Claudio ens van convidar a casa seva a fer un vi i a picar una mica. La veritat es que ens va anar la mar de be coneixer Santiago aixi, acompanyats de gent tan maca... (gracies Litus!).
Dissabte no teniem compromisos i vam dedicar-nos a fer el guiri tot el dia: vam visitar el centre, el Palacio de la Moneda, la Plaza de Armas, i vam menjar-nos el nostre primer italiano, una mena de hot-dog amb palta (aguacate)... curios. Al vespre voliem sortir una mica pel barri on som, que es el dels estudiants, pero encara ens durava el jet lag i a les onze vam caure rendits.
Diumenge els museus eren de franc i vam anar a veure el d'art precolombi, que ens va agradar molt. Despres vam agafar el metro per anar a ca la Ximena, que ens havia convidat a dinar. Com que ella havia sigut guia turistica durant molts anys, volia ajudar-nos a preparar una mica la ruta cap al sud que volem fer i, de passada, cuinar-nos un plat tipic de l'illa de Chiloe. Com podeu veure a les fotos de mes amunt, no vam quedar-nos amb gana: primer va donar-nos un suc molt refrescant amb menta i llimona, despres vam menjar milcaos (fregits) i chapaleles (bullits), que son una mena de pastes de farina i patata que es mengen amb pebre (una mena de picada amb tomaquet, julivert, ceba tendra...). Despres d'aixo vam menjar-nos el plat estrella, el curanto en olla. Resulta que a Chiloe ho cuinen fent un forat a terra i posant-hi pedres. Despres fan un foc a damunt i, quan les pedres son ben calentes, retiren el carbo i posen fulles de ruibarbo gegant i a damunt talls de carn, que a la vegada van tapades amb mes fulles i mes capes de carn. Finalment, a dalt de tot s'hi posa el marisc, es tapa amb una altra fulls i es cobreix amb terra.
Com que la Ximena no tenia prou jardi per fer el forat ni prou temps per a cuinar-ho de manera tradicional, va fer-ho dins una olla i val a dir que el resultat va ser es-pec-ta-cu-lar. Ah! Despres de menjar el curanto, va dur-nos uns bols amb el brou que n'havia sortit... bonissim! Era com una barreja d'escudella i de sopa de peix.

Apa doncs, de moment aixo es tot. Aquesta tarda ens n'anem cap a Valparaiso, a veure un amic d'Alemanya, si tenim temps escriurem mes.

Els teclats xilens no tenen accents

Hola a totes i a tots! Aquest es el primer post que escrivim des de l'altre canto del bassal. Despres de setze hores de viatge i d'un transbord a Bogota, hem arribat sans i estalvis a l'aeroport de Santiago de Xile. Aixo si: eren les cinc i deu del mati d'un dia festiu, "no te digo na", que dirien alguns...
Pero res, tu, ens hem espavilat la mar de be amb els busos i els carrers i hem trobat de seguida l'Hostal de Sammy, un lloc net, bonic i tranquil a la zona universitaria de la ciutat. Tot i que hem despertat el propietari a les set del mati, s'ho ha pres molt be i despres de registrar-nos ens ha convidat a esmorzar pancakes, torrades i ous remenats -aixo si que es comencar be el dia!
I res, ara ens n'anirem a fer les primeres descobertes per la rodalia; potser treurem el cap pel Parc o'Higgins i tot, on fan una desfilada de les forces armades (argghhh, que ens esta passant!!) i despres anirem a una fonda (una mena de xiringuitos on es menja carn) a veure una gent de qui ens han donat el contacte.
Ah si, l'anecdota del dia ha estat que a la terminal d'el Prat, mentre esperavem per embarcar, ens hem trobat la Laura Torra, una amiga de Manresa, que anava amb una companya a fer les practiques al Peru en el mateix avio que nosaltres, aixi que hem anat plegats les deu hores de viatge des de Barcelona fins a Bogota... ens ha fet molta il.lusio trobar-la!
Esperem que estigueu tots i totes molt be, de moment us deixem, que Santiago ens espera. Una abracada!

La otra

Una en mí maté:
yo no la amaba.

Era la flor llameando
del cactus de montaña;
era aridez y fuego;
nunca se refrescaba.

Piedra y cielo tenía
a pies y a espadas
y no bajaba nunca
a buscar «ojos de agua».

Donde hacía su siesta,
las hierbas se enroscaban
de aliento de su boca
y brasa de su cara.

En rápidas resinas
se endurecía su habla,
por no caer en linda
presa soltada.

Doblarse no sabía
la planta de montaña,
y al costado de ella,
yo me doblaba...

La dejé que muriese,
robándole mi entraña.
Se acabó como el águila
que no es alimentada.

Sosegó el aletazo,
se dobló, lacia,
y me cayó a la mano
su pavesa acabada...

Por ella todavía
me gimen sus hermanas,
y las gredas de fuego
al pasar me desgarran.

Cruzando yo les digo:
—Buscad por las quebradas
y haced con las arcillas
otra águila abrasada.

Si no podéis, entonces,
¡ay!, olvidadla.
Yo la maté. ¡Vosotras
también matadla!

Gabriela Mistral


(una mica d'ambientació literària sempre és d'agrair...)

El compte enrere: ara sí

Demà, onze de setembre, faltarà exactament una setmana per marxar... una setmana und es geht los! Després de tant de temps desitjant, planificant i preparant aquest viatge, costa de creure que tinguem el que volíem tan a tocar.
No cal dir que, a mida que s'apropa la data, els nervis augmenten; tot i així, encara mantenim uns nivells de calma suficients per poder anar enllestint temes pendents.
Esperem poder-ho tenir tot a punt per dijous de la setmana entrant...

Vacunats!

Podríem dir que per anar pel món un ha d'estar preparat per plantar cara a qualsevol adversitat. Per tant, avui hem anat a vacunar-nos per evitar certes malalties. El tema ha estat força ràpid i no tan car com ens pensàvem. Tot i així, és una pasta! Cada dia veiem que la partida és més a prop i que ens hem d'anar mentalitzant... Abans que res, però, hem de desintoxicar-nos de la Festa Major, que ha estat molt dura.
ps. Missatge a les multituds que només fan el tafaner i no diuen ni ase, ni bèstia, ni res: deixeu-nos un comentari, que ens farà il·lusió (joder!)...