La qüestió és prendre-s'ho amb humor

Aquí us deixo un dibuix que ha fet la Maria, la nostra amiga il·lustradora, al seu blog Petits Souvenirs (maria-alcaraz.blogspot.com). Moltíssimes gràcies i no pateixis, que em cuidaré!

No ens deixem "influenziar"

Doncs resulta que els darrers dies he tingut el curiós privilegi de ser a Mèxic DF en ple esclat de grip porcina i viure en directe la histèria que regna pertot.
I què voleu que us digui? Que estic molt tranquil·la i que, almenys de moment, no torno.
I que sí, que això no ho negarem: hi ha una pandèmia i la situació no és normal i el virus es transmet molt fàcilment i blablabla. Sí, tot el que vulguis.
Però cal no oblidar que a la classe política d'aquest país (i mundial, ja que ens hi posem) li convé moltíssim una cortina de fum com aquesta per tenir la població atemorida, patint per la seva vida: així no tindrà temps de pensar en d'altres problemes, que paradoxalment són molt més greus que una epidèmia de grip... posem-nos una mascareta, consumim fàrmacs i tanquem-nos a casa!
Ah, i no patim, que el govern ho té tot sota control.

ps. Us deixo la lletra d'una cançó de l'Ovidi que, al meu parer, il·lustra molt bé la situació que estem vivint:

La fera ferotge


Per ordre de l'Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.

Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el "bon temps".

Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.

L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.

El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun torment.

Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.

Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:

-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?

-Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.

Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.

Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.

Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens traurà la son.

I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau.

Guatemala: un país ple de contrastos

Tot té un principi i un final, el dia 4 de febrer es va acabar la nostra estada a San Cristóbal de las Casas deixant enrera a la gent que amb tanta simpatia i senzillesa ens va acollir a casa seva. Vam agafar un minibus i vam dirigir-nos cap a la frontera guatemalteca. Només creuar la frontera ja es podia copsar que allò era un altre país, molt diferent a Chiapas. Només arribar vam veure que les botigues estaven totes protegides amb reixes que n'impedien l'entrada fent que s'hagués de comprar des de fora; els bancs estaven tots custodiats per homes armats amb retallades...Davant d'això vam pensar que aquell país era perillós o que tots els seus habitants patien esquizofrènia. Des de la frontera, per arribar a Huehetenango havíem d'agafar un bus, Chikenbus pels guatemaltecs, un bus d'aquells on hi ha milers de missatges benegloriant a Déu i a Jesús; també alguna gallina per allà dintre i alguns homes amb maxets que arriben a fer un parell de pams. En fi, un ambient molt peculiar. Vam trigar dues hores en arribar a Huehuetenango, una ciutat d'uns quaranta mil habitants, més o menys. Ens va sobtar el fred que hi feia però era força lògic perquè gran part de Guatemala són montanyes. Allà havíem de trucar al Jorge, un noi del Couchsurfing, per dir-li que havíem arribar un dia abans del previst. En trucar-lo ens va dir que era a Ciudad de Guatemala i que no podia ser-hi però que truquéssim a la seva xicota. Vam trucar-la, i vam veure que era una noia molt simpàtica i ens va dir que vindria el seu germà a buscar-nos. Ens va dur a una casa de les afores molt bonica i molt ben arreglada. Allà ens van deixar una habitació que estava molt bé... i que tenia televisió per cable. Ens hauríeu d'haver vist com dos nens mirant la tele. Vam xerrar amb la noia (que ara no recordem com es diu) i ens va explicar què podíem fer per la zona. El dia següent vam anar a veure unes ruïnes mayes que hi havia al poble i que ens havíen dit que ens copsaria veure-les perquè la United Fruits Company, uns anys abans les havía comprat i les havia "restaurat". Vam caminar uns tres quarts d'hora i en arribar allà i veure allò i saber el preu de l'entrada vam decidir marxar. Totes les ruïnes estàven reforçades amb formigó, era patètic. Pels que heu vist la Universitat Autònoma de Barcelona, no vam poder evitar trobar-hi una semblança. D'allà vam anar al centre a agafar un bus per anar a un poble del costat on hi ha una església on es practica aquesta mena de religió mesclada de catolicisme i religions locals. Allà hi havia una verge amb un vestit de plata, cosa que dóna una popularitat important al poblet. Vam retornar a Huehuetenango, i vam veure una mica el mercat municipal, les botigues i els seus carrers. El dia següent vam decidir anar a Quezaltenango, també conegut per Xela, aprofitant el viatge que feia la xicota del Jorge que anava a Ciudad de Guatemala. Ella ens va deixar a una betzinera i d'allà havíem d'agafar un bus que ens duria a l'estació de busos de Xela. És molt curiós anar amb autobús per Guatemala perquè són molt pintorescos i la gent que hi ha dins també. En arribar vam trucar al Ryan, un ianqui que viu a Xela i que es dedica a fer cervesa. Ens va venir a buscar i ens va dur a casa seva. Ens va explicar que feia cervesa i que també es feia el propi pa. Es veu que és de l'estat de New York i que la seva família són pagesos; Amb el Bernat van quallar ràpid. Ens va dur al bar Ojalà on uns amics seus feien un concert. Era un grup de folk i féien gràcia perquè no podien fer res més, ja que no anaven gaire coordinats. També ens vam fer un fart de veure cerveses del Ryan. Aquells dies vam anar a unes termes molt guapes, vam anar a caminar amb Ryan i l'últim dia vam decidir fer el Volcán Santa Maria, que fa uns quatre mil metres. Amb el Ryan ens ho vam passar molt i molt bé i va resultar ser un noi molt senzill i molt agradable. Després de passar-nos cinc dies a Xela, vam anar cap a San Pedro la Laguna, al Lago Atitlán. Van ser quatre hores en autobús per uns pendents que féien por; cal dir que a Xela estávem a uns dos mil cincents metres d'alçada i a San Pedro deurien estar a uns cincents com a molt. El llac era gegant i estava envoltat de altes muntanyes cobertes de cafetales (plantacions de cafè situades als pendents de les muntanyes). Allà vam estar a casa d'un noi i una noia del couchsurfing que són hungaresos. Vam al.lucinar quan vam saber que a casa seva hi havia onze couchsurfers. Ells deixaven la casa a tothom i podies estar a dins, a fora amb amaques o al jardí amb una tenda. Nosaltres, com que teníem tenda, vam escollir aquesta última opció. El lloc estava molt bé tot i que el vàter i la dutxa no éren el millor que havíem vist. Eren una parella molt maca i molt simpàtics. Va resultar que el centre del poble era a la part nord i nosaltres estávem a la vora del llac, molt més turístic. Era bonic i força barat: va ser el lloc on vam rentar la robar pel millor preu en tot el viatge. D'allà vam anar, amb llanxa, als pobles del voltant; el primer poble Santiago de Atitlán on vam poder veure una mena de sant de fusta que per concedir les pregàries se li ha de donar tabac i beguda perquè t'ajudi (ara no en recordem el nom). D'allà, vam agafar una altra llanxa i vam anar a Panajachel un lloc molt i molt turístic. Vam estar molta estona per trobar un lloc per menjar que fós barat però el vam trobar; tot i no gaudir d'unes bones condicions higièniques vam menjar força bé (ous remenats, tortillas, frijoles i una mica de formatge). Vam comprar algunes teles i, llanxa i cap a San Pedro. A San Pedro, a part d'un paisatge increïble, podies gaudir d'un cafè i d'una xocolata deliciosos. Una de les visites obligatòries és anar a Chichicastenango, la ciutat amb el mercat al carrer més gran de Guatemala i que es troba a dues o tres hores de San Pedro. Allà vam poder comprar un munt de teles i d'artesanies al millor preu. El lloc era immens i estava ple de gent i de turistes, els uns bojos per vendre i els altres per comprar al millor preu. Allà la Queralt va poder aprendre a fer tortillas i, tot i tenir força traça, hagués necessitat més dies per polir la tècnica. En tornar vam comprar el bitllet per marxar el dia següent cap a Antigua, que com diu el seu nom, antiga capital de Guatemala. Al shutle vam conèixer una noia txeca i un noi australià. Tots dos eren molt macos i vam estar xerrant tot el viatge (per cert, la Sona ens ha escrit). Tot això va ser després d'estar mitja hora parats perquè s'havia rebentat una roda del bus. Si haguéssiu vist la roda hauríeu entès, com nosaltres, perquè s'havia rebentat. Després una hora de cua a la carretera perquè estan fent obres i es creen unes cues llarguíssimes mentre un munt de gent, a fora, que et volen vendre milers d'artesanies, moltes d'elles inútils... Vam arribar a Antigua i vam buscar un hostel; vam anar al Kafka, i va resultar ser un cau d'humitat i de puces o del que fós. La Queralt en va sortir picada per tot arreu. Cansats al tercer dia vam decidir canviar-nos a un hostel molt bonic on els propietaris eren molt amables i simpàtics. A Antigua es pot fer una sortida al volcà Acatenango d'uns quatre mil metres, però no vam poder perquè ens demanàven setanta dòlars per cap. Així que vam fer el Pacaya, per suposat més barat, i on pots veure el volcà actiu. Va estar bé però hi havia molta boira i només podies veure la lava a estones. Curiositat: quan ets prop de la lava surten uns quants habitants locals que venen (no sé com escriure-ho) mars mellows (nosaltres ho coneixem per nubes, un dolç que els ianquis posen al foc) Allà vam conèixer una noia alemanya de Munich que va resultar ser d'allò més simpàtica i divertida. A Antigua també vam aprofitar per grabar totes les fotos del llapis de memòria en dvd's. Va resultar que van tardar dos dies en grabar-los; ens agradaria saber amb quin ordinador ho van fer!. Vam aprofitar per anar al cine, per gaudir d'una ciutat d'estil colonial que viu totalment enfocada al turisme, etc. Això fa que sigui una ciutat segura i que et puguis moure amb total tranquilitat. D'allà ens vam dirigir cap a Livingston, a la costa atlàntica i centre de la cultura Garífuna de Guatemala. Però per arribar-hi havíem de passar per Rio Dulce, un poblet molt petit que consta d'un carrer i de cases a cada costat. Allà vam fer nit en un hotel, marededéu si l'haguéssiu vist. Al matí, ben d'hora, després d'esmorzar un bon plat amb ous remenats, fríjoles, tortillas i un bon licuado, vam agafar una llanxa i cap a Livingston. El viatge va resultar ser més dur del que ens pensàvem perquè es va posar a ploure i vam quedar ben xops. Vam fer una paradeta a unes termes que hi ha al mig del recorregut però quasibé ningú s'hi va banyar. Vam poder gaudir d'una flora i una fauna espectaculars i va ser molt maco. Quan arribes a Livingston vam tenir la sensació de ser al Carib perquè la majoria de la seva gent és negra i molts són rastafaris. A més a més, parlen el garífuna, una llengua que és el resultat de la barreja del castellà, anglès, francès i de les llengües africanes d'aquesta gent. És un lloc molt bonic i molt tranquil. El primer dia vam quedar-nos en un hostel que estava molt bé però lluny de tot i vam decidir ubicar-nos anar al centre. S'hi respirava una tranquilitat! Vam visitar el museu de la ciutat que consta d'una sala molt petita i d'un despatx, portat per un home garífuna molt simpàtica i molt curiós; ens va fer la visita més original que hem fet mai en un museu. També vam conèixer un local (ara no en recordem el nom) dut per dos giris on s'hi feien unes festes una mica passades de to i de temperatura. Tot i així, s'hi menjava molt bé i els preus eren bons. Vam conèixer unes noies, una ianqui i una canadenca i vam quedar que el dia següent aniríem junts a uns salts d'aigua molt bonics que hi ha a una hora i mitja caminant per la costa. Va resultar ser un riu al mig de la selva molt bonic on hi havia uns salts d'aigua maravellosos. Després de ser quatre dies a Livingston, gaudint del clima, del bon menjar i de l'hospitalitat de la gent vam marxar cap a Punta Gorda, al sud de Belize.

Tú en Manrússia y yo en San Cristóbal

Alguns de vosaltres ja ho sabíeu, d'altres ho heu descobert fa un parell de dies, molts no en teniu ni idea: l'equip de Fent les Amèriques ha sofert una divisió geogràfica temporal deguda a compromisos laborals d'un dels seus membres.

El cas és que el Bernat té pensat fer la campanya d'estiu amb els bombers i ha hagut de tornar abans a casa per fer la inscripció, entrenar-se de valent i fer les proves, que seran d'aquí unes setmanes (i que passarà amb boníssima nota, així que no hay pedo, güey).

La Queralt, desenfeinada com està, ha decidit quedar-se a l'altre cantó del bassal una temporadeta més i aviam què. De moment és a San Cristóbal de las Casas, a Chiapas, des d'on dimecres sortirà cap a una comunitat indígena per fer observació dels drets humans.

Malgrat aquesta separació, però, hem decidit que el blog seguirà. Així doncs, cadascú pel seu cantó intentarà continuar-lo: uns des del Bages, uns altres des d'on sigui.

A més, encara tenim pendents un parell d'entrades per relatar-vos la nostra estada a Guatemala i a Belize. Esperem poder-les fer ben aviat i així posar-vos una mica al dia.

Moltes gràcies per seguir-nos, moltes gràcies per llegir-nos, moltes gràcies per viatjar amb nosaltres!

Les fotos d'Oventic

Les fotos de Palenque

La ceiba, arbre sagrat per a les cultures maies

De visita a la selva Lacandona (aquí vam banyar-nos!)

Ruines de Palenque

Ruines de Palenque

Chiapas, Chiapas, Chiapas!

Una noia indígena carregant el seu fill a l'esquena

Parada de llegums al mercat de San Cristóbal



Església de Santa Lucía (San Cristóbal)

Campanar de la catedral (San Cristóbal)

La primera parada xiapaneca va ser Palenque, on de fet vam estar-hi pocs dies perquè les dues úniques coses que valien la pena eren la ruines maies i el restaurant de les cabanes on ens allotjàvem; així que un cop vam haver complert vam agafar una combi cap a San Cristóbal de las Casas, bressol del moviment zapatista i famosa meca de motxilerus.
Com hem fet altres vegades, vam buscar allotjament a través de CouchSurfing i vet-ho aquí que vam trobar-hi en Kjell, un vell amic de la Queralt amb qui feia ni més ni menys que nou anys que no es veien... quina sorpresa! Després de voltar món, aquest alemany cul inquiet s'ha instal·lat a San Cristóbal, on viu amb la seva dona, la Rosario, el seu fill Galileo i l'Anabel, una amiga de la família. La veritat és que gràcies a tots ells la nostra estada va ser molt més especial del que ens pensàvem: en primer lloc, perquè ens vam sentir com a casa en tot moment i vam compartir molt bones estones plegats; en segon lloc, perquè són gent que coneixen en profunditat el lloc on viuen i ens van explicar mil i una coses sobre Chiapas, la seva gent, la seva història i els seus moviments socials (que no són pocs!).
L'altra grata companyia que vam tenir a San Cristóbal va ser la Marina, una noia de Manresa a qui vam trobar també per casualitat i amb qui vam compartir molt bons moments. Precisament va ser gràcies a la Marina que vam tenir l'oportunitat de participar en un temazcal, una cerimònia indígena que consisteix en un bany de vapor acompanyat de cants i meditació. L'experiència va ser colpidora de debò.
Què més vam fer a San Cristóbal? Un dia vam arribar-nos fins a San Juan Chamula, una població que conserva gran part de la seva idiosincràsia indígena. El més curiós de tot va ser la visita a l'església del poble, ben diferent de les que havíem vist fins llavors: sense bancs, il·luminada per milers d'espelmes, la gent seia a terra i resava en llengua tzotzil una lletania rítmica i incomprensible. Repartits per l'espai hi havia grups practicant els rituals propis de la medicina tradicional maia, que empra objectes tan diversos com gallines o ampolles de coca-cola per a les curacions.
Una altra sortida interessantíssima va ser la que vam fer al Caracol Zapatista d'Oventic. Els Caracoles són els substituts dels antics Aguascalientes, projectes d'organització alternativa en els territoris rebels. En un Caracol, doncs, s'hi pot trobar des de la Junta de Buen Gobierno fins a l'escola del Municipio Autónomo, passant per la cooperativa, el centre de salut o la capella.
En paraules del mateix Subcomandante Marcos, els Caracoles serán como puertas para entrarse a las comunidades y para que las comunidades salgan; como ventanas para vernos dentro y para que veamos fuera; como bocinas para sacar lejos nuestra palabra y para escuchar la del que lejos está. Pero sobre todo, para recordarnos que debemos velar y estar pendientes de la cabalidad de los mundos que pueblan el mundo.

Per si en voleu saber més, aquí us deixem un article molt interessant.

ps. Més endavant penjarem algunes fotos de Palenque i el Caracol d'Oventic.