La qüestió és prendre-s'ho amb humor

Aquí us deixo un dibuix que ha fet la Maria, la nostra amiga il·lustradora, al seu blog Petits Souvenirs (maria-alcaraz.blogspot.com). Moltíssimes gràcies i no pateixis, que em cuidaré!

No ens deixem "influenziar"

Doncs resulta que els darrers dies he tingut el curiós privilegi de ser a Mèxic DF en ple esclat de grip porcina i viure en directe la histèria que regna pertot.
I què voleu que us digui? Que estic molt tranquil·la i que, almenys de moment, no torno.
I que sí, que això no ho negarem: hi ha una pandèmia i la situació no és normal i el virus es transmet molt fàcilment i blablabla. Sí, tot el que vulguis.
Però cal no oblidar que a la classe política d'aquest país (i mundial, ja que ens hi posem) li convé moltíssim una cortina de fum com aquesta per tenir la població atemorida, patint per la seva vida: així no tindrà temps de pensar en d'altres problemes, que paradoxalment són molt més greus que una epidèmia de grip... posem-nos una mascareta, consumim fàrmacs i tanquem-nos a casa!
Ah, i no patim, que el govern ho té tot sota control.

ps. Us deixo la lletra d'una cançó de l'Ovidi que, al meu parer, il·lustra molt bé la situació que estem vivint:

La fera ferotge


Per ordre de l'Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.

Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el "bon temps".

Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.

L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.

El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun torment.

Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.

Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:

-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?

-Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.

Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.

Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.

Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens traurà la son.

I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau.

Guatemala: un país ple de contrastos

Tot té un principi i un final, el dia 4 de febrer es va acabar la nostra estada a San Cristóbal de las Casas deixant enrera a la gent que amb tanta simpatia i senzillesa ens va acollir a casa seva. Vam agafar un minibus i vam dirigir-nos cap a la frontera guatemalteca. Només creuar la frontera ja es podia copsar que allò era un altre país, molt diferent a Chiapas. Només arribar vam veure que les botigues estaven totes protegides amb reixes que n'impedien l'entrada fent que s'hagués de comprar des de fora; els bancs estaven tots custodiats per homes armats amb retallades...Davant d'això vam pensar que aquell país era perillós o que tots els seus habitants patien esquizofrènia. Des de la frontera, per arribar a Huehetenango havíem d'agafar un bus, Chikenbus pels guatemaltecs, un bus d'aquells on hi ha milers de missatges benegloriant a Déu i a Jesús; també alguna gallina per allà dintre i alguns homes amb maxets que arriben a fer un parell de pams. En fi, un ambient molt peculiar. Vam trigar dues hores en arribar a Huehuetenango, una ciutat d'uns quaranta mil habitants, més o menys. Ens va sobtar el fred que hi feia però era força lògic perquè gran part de Guatemala són montanyes. Allà havíem de trucar al Jorge, un noi del Couchsurfing, per dir-li que havíem arribar un dia abans del previst. En trucar-lo ens va dir que era a Ciudad de Guatemala i que no podia ser-hi però que truquéssim a la seva xicota. Vam trucar-la, i vam veure que era una noia molt simpàtica i ens va dir que vindria el seu germà a buscar-nos. Ens va dur a una casa de les afores molt bonica i molt ben arreglada. Allà ens van deixar una habitació que estava molt bé... i que tenia televisió per cable. Ens hauríeu d'haver vist com dos nens mirant la tele. Vam xerrar amb la noia (que ara no recordem com es diu) i ens va explicar què podíem fer per la zona. El dia següent vam anar a veure unes ruïnes mayes que hi havia al poble i que ens havíen dit que ens copsaria veure-les perquè la United Fruits Company, uns anys abans les havía comprat i les havia "restaurat". Vam caminar uns tres quarts d'hora i en arribar allà i veure allò i saber el preu de l'entrada vam decidir marxar. Totes les ruïnes estàven reforçades amb formigó, era patètic. Pels que heu vist la Universitat Autònoma de Barcelona, no vam poder evitar trobar-hi una semblança. D'allà vam anar al centre a agafar un bus per anar a un poble del costat on hi ha una església on es practica aquesta mena de religió mesclada de catolicisme i religions locals. Allà hi havia una verge amb un vestit de plata, cosa que dóna una popularitat important al poblet. Vam retornar a Huehuetenango, i vam veure una mica el mercat municipal, les botigues i els seus carrers. El dia següent vam decidir anar a Quezaltenango, també conegut per Xela, aprofitant el viatge que feia la xicota del Jorge que anava a Ciudad de Guatemala. Ella ens va deixar a una betzinera i d'allà havíem d'agafar un bus que ens duria a l'estació de busos de Xela. És molt curiós anar amb autobús per Guatemala perquè són molt pintorescos i la gent que hi ha dins també. En arribar vam trucar al Ryan, un ianqui que viu a Xela i que es dedica a fer cervesa. Ens va venir a buscar i ens va dur a casa seva. Ens va explicar que feia cervesa i que també es feia el propi pa. Es veu que és de l'estat de New York i que la seva família són pagesos; Amb el Bernat van quallar ràpid. Ens va dur al bar Ojalà on uns amics seus feien un concert. Era un grup de folk i féien gràcia perquè no podien fer res més, ja que no anaven gaire coordinats. També ens vam fer un fart de veure cerveses del Ryan. Aquells dies vam anar a unes termes molt guapes, vam anar a caminar amb Ryan i l'últim dia vam decidir fer el Volcán Santa Maria, que fa uns quatre mil metres. Amb el Ryan ens ho vam passar molt i molt bé i va resultar ser un noi molt senzill i molt agradable. Després de passar-nos cinc dies a Xela, vam anar cap a San Pedro la Laguna, al Lago Atitlán. Van ser quatre hores en autobús per uns pendents que féien por; cal dir que a Xela estávem a uns dos mil cincents metres d'alçada i a San Pedro deurien estar a uns cincents com a molt. El llac era gegant i estava envoltat de altes muntanyes cobertes de cafetales (plantacions de cafè situades als pendents de les muntanyes). Allà vam estar a casa d'un noi i una noia del couchsurfing que són hungaresos. Vam al.lucinar quan vam saber que a casa seva hi havia onze couchsurfers. Ells deixaven la casa a tothom i podies estar a dins, a fora amb amaques o al jardí amb una tenda. Nosaltres, com que teníem tenda, vam escollir aquesta última opció. El lloc estava molt bé tot i que el vàter i la dutxa no éren el millor que havíem vist. Eren una parella molt maca i molt simpàtics. Va resultar que el centre del poble era a la part nord i nosaltres estávem a la vora del llac, molt més turístic. Era bonic i força barat: va ser el lloc on vam rentar la robar pel millor preu en tot el viatge. D'allà vam anar, amb llanxa, als pobles del voltant; el primer poble Santiago de Atitlán on vam poder veure una mena de sant de fusta que per concedir les pregàries se li ha de donar tabac i beguda perquè t'ajudi (ara no en recordem el nom). D'allà, vam agafar una altra llanxa i vam anar a Panajachel un lloc molt i molt turístic. Vam estar molta estona per trobar un lloc per menjar que fós barat però el vam trobar; tot i no gaudir d'unes bones condicions higièniques vam menjar força bé (ous remenats, tortillas, frijoles i una mica de formatge). Vam comprar algunes teles i, llanxa i cap a San Pedro. A San Pedro, a part d'un paisatge increïble, podies gaudir d'un cafè i d'una xocolata deliciosos. Una de les visites obligatòries és anar a Chichicastenango, la ciutat amb el mercat al carrer més gran de Guatemala i que es troba a dues o tres hores de San Pedro. Allà vam poder comprar un munt de teles i d'artesanies al millor preu. El lloc era immens i estava ple de gent i de turistes, els uns bojos per vendre i els altres per comprar al millor preu. Allà la Queralt va poder aprendre a fer tortillas i, tot i tenir força traça, hagués necessitat més dies per polir la tècnica. En tornar vam comprar el bitllet per marxar el dia següent cap a Antigua, que com diu el seu nom, antiga capital de Guatemala. Al shutle vam conèixer una noia txeca i un noi australià. Tots dos eren molt macos i vam estar xerrant tot el viatge (per cert, la Sona ens ha escrit). Tot això va ser després d'estar mitja hora parats perquè s'havia rebentat una roda del bus. Si haguéssiu vist la roda hauríeu entès, com nosaltres, perquè s'havia rebentat. Després una hora de cua a la carretera perquè estan fent obres i es creen unes cues llarguíssimes mentre un munt de gent, a fora, que et volen vendre milers d'artesanies, moltes d'elles inútils... Vam arribar a Antigua i vam buscar un hostel; vam anar al Kafka, i va resultar ser un cau d'humitat i de puces o del que fós. La Queralt en va sortir picada per tot arreu. Cansats al tercer dia vam decidir canviar-nos a un hostel molt bonic on els propietaris eren molt amables i simpàtics. A Antigua es pot fer una sortida al volcà Acatenango d'uns quatre mil metres, però no vam poder perquè ens demanàven setanta dòlars per cap. Així que vam fer el Pacaya, per suposat més barat, i on pots veure el volcà actiu. Va estar bé però hi havia molta boira i només podies veure la lava a estones. Curiositat: quan ets prop de la lava surten uns quants habitants locals que venen (no sé com escriure-ho) mars mellows (nosaltres ho coneixem per nubes, un dolç que els ianquis posen al foc) Allà vam conèixer una noia alemanya de Munich que va resultar ser d'allò més simpàtica i divertida. A Antigua també vam aprofitar per grabar totes les fotos del llapis de memòria en dvd's. Va resultar que van tardar dos dies en grabar-los; ens agradaria saber amb quin ordinador ho van fer!. Vam aprofitar per anar al cine, per gaudir d'una ciutat d'estil colonial que viu totalment enfocada al turisme, etc. Això fa que sigui una ciutat segura i que et puguis moure amb total tranquilitat. D'allà ens vam dirigir cap a Livingston, a la costa atlàntica i centre de la cultura Garífuna de Guatemala. Però per arribar-hi havíem de passar per Rio Dulce, un poblet molt petit que consta d'un carrer i de cases a cada costat. Allà vam fer nit en un hotel, marededéu si l'haguéssiu vist. Al matí, ben d'hora, després d'esmorzar un bon plat amb ous remenats, fríjoles, tortillas i un bon licuado, vam agafar una llanxa i cap a Livingston. El viatge va resultar ser més dur del que ens pensàvem perquè es va posar a ploure i vam quedar ben xops. Vam fer una paradeta a unes termes que hi ha al mig del recorregut però quasibé ningú s'hi va banyar. Vam poder gaudir d'una flora i una fauna espectaculars i va ser molt maco. Quan arribes a Livingston vam tenir la sensació de ser al Carib perquè la majoria de la seva gent és negra i molts són rastafaris. A més a més, parlen el garífuna, una llengua que és el resultat de la barreja del castellà, anglès, francès i de les llengües africanes d'aquesta gent. És un lloc molt bonic i molt tranquil. El primer dia vam quedar-nos en un hostel que estava molt bé però lluny de tot i vam decidir ubicar-nos anar al centre. S'hi respirava una tranquilitat! Vam visitar el museu de la ciutat que consta d'una sala molt petita i d'un despatx, portat per un home garífuna molt simpàtica i molt curiós; ens va fer la visita més original que hem fet mai en un museu. També vam conèixer un local (ara no en recordem el nom) dut per dos giris on s'hi feien unes festes una mica passades de to i de temperatura. Tot i així, s'hi menjava molt bé i els preus eren bons. Vam conèixer unes noies, una ianqui i una canadenca i vam quedar que el dia següent aniríem junts a uns salts d'aigua molt bonics que hi ha a una hora i mitja caminant per la costa. Va resultar ser un riu al mig de la selva molt bonic on hi havia uns salts d'aigua maravellosos. Després de ser quatre dies a Livingston, gaudint del clima, del bon menjar i de l'hospitalitat de la gent vam marxar cap a Punta Gorda, al sud de Belize.

Tú en Manrússia y yo en San Cristóbal

Alguns de vosaltres ja ho sabíeu, d'altres ho heu descobert fa un parell de dies, molts no en teniu ni idea: l'equip de Fent les Amèriques ha sofert una divisió geogràfica temporal deguda a compromisos laborals d'un dels seus membres.

El cas és que el Bernat té pensat fer la campanya d'estiu amb els bombers i ha hagut de tornar abans a casa per fer la inscripció, entrenar-se de valent i fer les proves, que seran d'aquí unes setmanes (i que passarà amb boníssima nota, així que no hay pedo, güey).

La Queralt, desenfeinada com està, ha decidit quedar-se a l'altre cantó del bassal una temporadeta més i aviam què. De moment és a San Cristóbal de las Casas, a Chiapas, des d'on dimecres sortirà cap a una comunitat indígena per fer observació dels drets humans.

Malgrat aquesta separació, però, hem decidit que el blog seguirà. Així doncs, cadascú pel seu cantó intentarà continuar-lo: uns des del Bages, uns altres des d'on sigui.

A més, encara tenim pendents un parell d'entrades per relatar-vos la nostra estada a Guatemala i a Belize. Esperem poder-les fer ben aviat i així posar-vos una mica al dia.

Moltes gràcies per seguir-nos, moltes gràcies per llegir-nos, moltes gràcies per viatjar amb nosaltres!

Les fotos d'Oventic

Les fotos de Palenque

La ceiba, arbre sagrat per a les cultures maies

De visita a la selva Lacandona (aquí vam banyar-nos!)

Ruines de Palenque

Ruines de Palenque

Chiapas, Chiapas, Chiapas!

Una noia indígena carregant el seu fill a l'esquena

Parada de llegums al mercat de San Cristóbal



Església de Santa Lucía (San Cristóbal)

Campanar de la catedral (San Cristóbal)

La primera parada xiapaneca va ser Palenque, on de fet vam estar-hi pocs dies perquè les dues úniques coses que valien la pena eren la ruines maies i el restaurant de les cabanes on ens allotjàvem; així que un cop vam haver complert vam agafar una combi cap a San Cristóbal de las Casas, bressol del moviment zapatista i famosa meca de motxilerus.
Com hem fet altres vegades, vam buscar allotjament a través de CouchSurfing i vet-ho aquí que vam trobar-hi en Kjell, un vell amic de la Queralt amb qui feia ni més ni menys que nou anys que no es veien... quina sorpresa! Després de voltar món, aquest alemany cul inquiet s'ha instal·lat a San Cristóbal, on viu amb la seva dona, la Rosario, el seu fill Galileo i l'Anabel, una amiga de la família. La veritat és que gràcies a tots ells la nostra estada va ser molt més especial del que ens pensàvem: en primer lloc, perquè ens vam sentir com a casa en tot moment i vam compartir molt bones estones plegats; en segon lloc, perquè són gent que coneixen en profunditat el lloc on viuen i ens van explicar mil i una coses sobre Chiapas, la seva gent, la seva història i els seus moviments socials (que no són pocs!).
L'altra grata companyia que vam tenir a San Cristóbal va ser la Marina, una noia de Manresa a qui vam trobar també per casualitat i amb qui vam compartir molt bons moments. Precisament va ser gràcies a la Marina que vam tenir l'oportunitat de participar en un temazcal, una cerimònia indígena que consisteix en un bany de vapor acompanyat de cants i meditació. L'experiència va ser colpidora de debò.
Què més vam fer a San Cristóbal? Un dia vam arribar-nos fins a San Juan Chamula, una població que conserva gran part de la seva idiosincràsia indígena. El més curiós de tot va ser la visita a l'església del poble, ben diferent de les que havíem vist fins llavors: sense bancs, il·luminada per milers d'espelmes, la gent seia a terra i resava en llengua tzotzil una lletania rítmica i incomprensible. Repartits per l'espai hi havia grups practicant els rituals propis de la medicina tradicional maia, que empra objectes tan diversos com gallines o ampolles de coca-cola per a les curacions.
Una altra sortida interessantíssima va ser la que vam fer al Caracol Zapatista d'Oventic. Els Caracoles són els substituts dels antics Aguascalientes, projectes d'organització alternativa en els territoris rebels. En un Caracol, doncs, s'hi pot trobar des de la Junta de Buen Gobierno fins a l'escola del Municipio Autónomo, passant per la cooperativa, el centre de salut o la capella.
En paraules del mateix Subcomandante Marcos, els Caracoles serán como puertas para entrarse a las comunidades y para que las comunidades salgan; como ventanas para vernos dentro y para que veamos fuera; como bocinas para sacar lejos nuestra palabra y para escuchar la del que lejos está. Pero sobre todo, para recordarnos que debemos velar y estar pendientes de la cabalidad de los mundos que pueblan el mundo.

Per si en voleu saber més, aquí us deixem un article molt interessant.

ps. Més endavant penjarem algunes fotos de Palenque i el Caracol d'Oventic.

De Cenote a Cenote i tiro perquè em toca

Quan una persona pensa en un viatge diferent sempre li vénen al cap les imatges del típic ianqui que fa dit a la carretera i el para una "camioneta" i fa tot el viatge a la part del darrera, que sol fer de remolc. Doncs, per primera vegada en tot el viatge vam fer un trajecte de més de tres-cents quilòmetres asseguts a la part del darrere d'una camioneta. Però comencem pel principi.
Farts de la merda hostel de Tulum, vam decidir anar de càmping a la platja en direcció a la Reserva de la Biosfera. El càmping el vam trobar una mica car però estava molt net, podies cuinar, i sobretot, estava ben bé davant d'una preciosa platja. Vam passar-hi dos dies descansant, dormint a les hamaques i gaudint d'un mar i unes albades espectaculars.
L'última nit, vam sentir que arribava algú i plantava la tenda al nostre costat (el càmping estava buit), però era fosc i nosaltres ja estàvem mig adormits. Al matí següent vam trobar-nos als dos nois que dormien al costat; eren el Chema i l'Stefan, un noi de Madrid i un austríac que es dediquen a fer cicloturs. Ens van dir que marxaven cap a Mérida i que estava a unes cinc hores d'allà. Nosaltres els vam dir que volíem anar a l'estació d'autobusos per anar-hi; llavors, ells, es van oferir a portar-nos. Però hi havia un inconvenient: havíem d'anar a la part del darrera. Però nosaltres, al contrari, estàvem molt emocionats perquè no ho havíem fet mai.
Vam anar al poble i, després d'un malentès amb la policia corrupta de Mèxic i d'anar al super, vam començar a fer carretera. Això sí, ben untats de crema solar i amb gorres per no cremar-nos. Quan vam arribar a Valladolid el Chema i l'Stefan ens van dir que volien anar a un CENOTE, que hi havia a uns minuts d'allà. Pels que no ho sabeu (com nosaltres fins que vam arribar a Mèxic) un Cenote és una mena de cavitat sota terra on hi ha un llac amb una aigua claríssima i turquesa allà on arriben els rajos de llum. Normalment els cenotes ténen alguna obertura al sostre per on entren les arrels dels arbres. Vam anar cap allà i mentre aparcàvem el cotxe ja teníem un munt de nens que ens volien vendre mil artesanies. Vam pagar l'entrada i ens vam endinsar per unes escales que entraven a la terra. Un cop a dins, la imatge era espectacular; aigua turquesa plena de peixos. Ens vam banyar i, encara que sembli mentida, l'aigua no era gens freda.
Un cop sortits del cenote (dzonot en maia), vam tornar al nostre lloc del cotxe i cap a Mérida. Mérida és una ciutat d'uns set cents mil habitants, tot i que a primer cop d'ull no ho sembla. Vam anar a parar a un hotel que semblava un motel, no tant per la sordidesa de les instal.lacions sinó pels crits provinents de les habitacions veïnes. El dia següent però, canviaríem i aniríem a un hostel.
En arribar vam sortir a sopar i la sorpresa va ser que estaven celebrant la festa de la ciutat i els carrers estaven plens de paradetes de menjar. Vam menjar un munt de coses típiques de Mèxic: quesadillas, tacos, etc.
El matí següent vam anar a informació turística per saber què podíem fer per allà. També ens vam informar dels hostels i va resultar que éren més cars que estar en un hotel. Així que vam seguir a l'hotel. Vam passejar per la ciutat, vam anar al Museu d'Antropologia, vam menjar coses a diferents llocs. Al vespre vam quedar amb el Chema i l'Stefan per anar a sopar algo de verdura. Això va ser una tasca molt dura perquè els mexicans són molt carnívors i, a més a més, la verdura que ens van servir era crua i immenjable.
L'endemà els dos bicituristes van marxar cap als seus països respectius i nosaltres ens vam quedar a esperar la Maytal i la seva amiga. El dia que van arribar vam anar a sopar, amb la sorpresa que l'amiga en qüestió era una mica tiquis-miquis. Vam anar a sopar una pizza, que contenia algun objecte contundent, que va escapçar un queixal del Bernat. Mala sort!!
El dia següent vam decidir anar als "Tres Cenotes" que és una ruta on et desplaces amb una mena de vagoneta de tren arrossegada per un cavall famolenc. Va ser una experiència molt bonica i els cenotes eren espectaculars. L'andemà marxàvem cap a Palenque, que es troba a vuit hores en bus. Palenque és l'entrada a l'estat de Chiapas.

Més platja i mosquits al Yucatán

Aquesta és la secció "condiments picants" d'un supermercat petit... són uns animals!

Drums Jam Session on the Tulum beach (alerta amb la gossa, l'espectadora més fidel)

...qué lucha de vida!

Bebent d'un coco acabat de collir, mmmh!

Platja a l'illa de Holbox

Després de la discretament decebedora aventura cubana, necessitàvem més que mai una tirita a l'ànima, que molt amablement ens va dispensar la costa maia mexicana. I a fe que ens hem curat!

El primer senyal de salut el vam intuir només baixar de l'avió, mentre fèiem cua a migraciones, on vam conèixer la Maytal, una noia israeliana que també venia de Cuba i que ens va proposar d'agafar un taxi entre els tres perquè ens sortís més barat. Després d'uns quants estira i arronses amb els taxistes de l'aeroport -no volien baixar del burro, els malditos!-, vam trobar-ne un disposat a dur-nos per uns cinc dòlars per cap, que és un preu prou raonable.

L'estada a Cancún va ser més que breu, perquè el dia següent vam anar-nos-en a banyar a la Isla Mujeres, un lloc paradisíac de palmeres, platges blanques i aigües turquesa... i milers de turistes. Sort que vam trobar un raconet força buit i vam estar tranquils fins al vespre.

El detall friki del dia va ser que al ferry vam trobar-nos-hi la Tània, una noia valenciana amiga d'una amiga de la Queralt -la veritat és que encara flipem quan hi pensem!

Un noi italià ens havia recomanat visitar l'illa de Holbox, a dalt de tot de la Península, així que vam fer-li cas i vam anar aviam què. La primera nit la vam passar en un càmping car i infestat de mosquits i sandflies -sí, mosques de la sorra, primera notícia- que ens van xuclar la sang tota la nit... Aquell mateix vespre, tot sopant, vam interpel·lar un jove mexicà que endrapava tacos i quesadillas al mateix xiringuito que nosaltres. Ens va explicar que ell estava allotjat en una mena de forat força brut i fosc però que pagava una misèria... Essent com érem un trio de dos catalans i una jueva, no podia ser d'altra manera i la nit següent ja dormíem a casa Don Joaquín per uns dos euros per cap. La veritat és que en Christian, el noi que va dur-nos-hi, tenia molta raó: el lloc no reunia condicions òptimes d'habitabilitat però que vols, era baratíssim!! Només calia tancar els ulls per no veure la fauna que hi habiava i dutxar-se a consciència cada matí...

A part d'això, els dies a Holbox van ser boníssims: perquè té unes platges "d'ensuenyo", perquè hi ha molt pocs turistes, perquè vam conèixer-hi gent molt trempada i perquè vam descobrir el Tuch, un xiringuito de platja, on vam passar molt bones estones.

Com que va començar a fer mal temps, però, vam haver de marxar. La següent parada va ser Tulum, en plena Riviera Maya que li diuen, on vam estar-nos-hi uns quants dies. El tema de l'allotjament va ser força complicat al principi, sort que finalment ho vam solventar i vam acabar en un càmping ple d'hamaques i de hippies a la platja mateix.

El dia abans d'abandonar Tulum vam conèixer uns nois -un madrileny i un alemany- que van venir a passar la nit al càmping. L'endemà al matí, fent el cafè de primera hora, ens van oferir de dur-nos al poble perquè ells anaven en furgoneta -una pick-up d'aquestes típiques, em sembla que també se n'hi diu ranxera- i així ens estalviàvem el taxi. Tot xerrant, els vam explicar que anàvem a Valladolid i mira, justament ells també, així que vam pujar a la caixa i al més puro estilo americano, vam fer el trajecte estirats damunt les motxilles. Arribats a Valladolid, vam anar a nedar a un Cenote, una mena de llacs subterranis d'aigües fredes i cristal·lines i quan vam sortir ens quèiem tan bé tots que vam decidir seguir junts fins a Mérida, on ells havien de tornar la furgoneta.

I aquí som ara, esperant la Maytal -de qui ens vam acomiadar fa uns quants dies i que ha d'arribar al vespre- per seguir junts el camí cap a Chiapas.

Cuba, entre el furor y el delirio

El Bernat molt aficionat xarrupant d'un coco amb un rajet d'Havana Club...

Fent de sisters al Malecón


Al bar Bilbao, on els mojitos anaven regalats!

Paseo Prado, entre Habana Vieja i Centro Habana

Mural "Todo por la Revolución" (Che Guevara, Camilo Cienfuegos i l'altre no ens en recordem... deu ser el país amb més revolucionaris per metre quadrat!)

Parlar de Cuba no ens és gens fàcil. Cal dir, que hi vam anar amb unes inmeses ganes de conèixer aquell país del Carib del qual tan es parla i tanta admiració desperta arreu del món. Quan arribes a l'aeroport José Martí, fill de valencians i gran pensador revolucionari, et fan passar per control d'aduana d'un en un. Allà et fan treure les ulleres i sense dir-t'ho et tiren una foto. Un cop et tenen ben fitxat et deixen entrar al país. Entrendre com funciona el tema de la moneda és el següent pas: Cuba té el Peso Cubano i el C.U.C que està equiparat a l'Euro. El Cuc (C.U.C) és la moneda amb la qual et pots moure i accedir a totes les teves necessitats. El Peso Cubano es fa servir per a menjar en algun lloc on te l'acceptin. S'ha de dir que si et pots moure amb el Peso tot és unes vint vegades més barat. L'allotjament s'ha de fer en cases (legals) i s'ha de pagar 25 Cuc per habitació. Els primers dies vam estar a casa de la Cecilia, una noia negra que tenia uns 42 anys i n'aparentava uns 28. Ella havía estudiat arquitectura però tenir una casa li sortia molt més a compte que treballar pel govern. Vam parlar de moltíssimes coses amb ella. Uns dies després ella ens va enviar a casa de l'Amado i l'Ibis. Resulta que tenia una reserva i ens va enviar a un altre lloc. A casa de l'Amado i l'Ibis la cosa canviava substancialment: els dos tot el dia reien i no paraven de fer broma. Ens vam fer un fart de riure. Finalment el diumenge 28 va venir la Neus; quina alegria trobar-nos amb ella; feia quatre mesos que no vèiem a ningú de la família ni del nostre entorn. Evidentment, amb la Neus, no vam parar de fer bromes, de riure, etc.
Li vam ensenyar el que nosaltres sabíem de l'Habana; per cert, l'Habana és una ciutat preciosa plena de cases colonials envoltades de luxúria. El problema és que la majoria d'aquestes cases no han patit cap tipus de reforma des de al revolució. Tot i la seva decadència és una ciutat preciosa i encantadora, llàstima dels seus preus abusius. Al cap d'uns dies de ser-hi vam anar veient com funcionava la cosa i ens vam espavilar molt més.
Nosaltres estàvem amb l'espectativa dels actes de l'aniversari de la Revolució. No es va saber res fins el cap de setmana del 28 de desembre. La majoria d'actes es feien a Santiago i nosaltres estàvem a l'Habana; és a dir, ens separàven uns mil quilòmetres. Ràpidament vam mirar si hi havia autobusos i ens van dir que fins a principis de gener tot estava ple. Llogar un cotxe era caríssim.
Així que vam decidir anar a Trinidad un poblet al cinc hores de l'Habana situat a la costa del Carib. Allà vam passar el cap d'any. Primer vam estar a una casa que no ens va agradar i, per motius que ara no explicarem, vam anar a parar a casa del Pitu i la Célida i l'Anna Maria i l'Óscar. Una gent encantadora que ens van fer sentir com a casa.
Vam estar quatre dies allà fins el dia que vam haver de tornar a l'Habana per acompanyar a la Neus a l'aeroport. Amb la Neus van ser uns dies molt macos tot i que els tres vam acabar que no podíem caminar afectats per les quatre hores a caball del dia abans.
Un cop despedida la Neus i aixugar quatre llàgrimes, vam decidir que el nostre temps a Cuba, és a dir, el nostre pressupost s'havien acabat. El dia següent vam cercar la zona on hi havia les companyies aèries per comprar un bitllet a Cancún. No hi havia vols però al final ens van donar dues reserves que no s'havien pagat.
Podríem dir que vam marxar de Cuba amb una sensació de no saber com explicar la manera com vam veure les coses. Ens esperàvem una cosa i en vam conèixer una altra. Sabíem que moltes coses ens costaríen d'entendre, potser per la distància cultural o potser perquè nosaltres som el fruit de la societat capitalista. Vam haver de deixar passar uns dies per poder fer madurar les nostres sensacions i poder posar-hi ordre;
Cuba viu d'un passat del quan en treu un discurs que li dónen un reconeixement i una admiració a nivell mundial. Han suat molta sang i han patit molt per aconseguir arribar fins a l'actualitat. Però aquest discurs és molt distant del que et trobes un cop apagues la tele o deixes el Granma i surts al carrer. Els números no surten: un país on la gent cobra entre 10 i 25 € al mes i tot es paga a preus europeus. Sí, aquests diners són per al govern però, on van a parar? Per exemple; el que vam pagar en una setmana (25x7=175€) són set mesos de sou d'un metge cirurgià. Sí que l'educació és molt bona i, en general el nivell és elevat però provoca una desmotivació molt gran. Un país on un cambrer té un nivell de vida més elevat que els científics gràcies a les propines dels yumas (turistes) no pot anar bé de cap manera. Realment surt molt més barat comprar un bitllet amb l'hotel inclòs i anar amb el braçalet. Voler apropar-se i coneixer surt caríssim.
Si parlem de la societat tampoc podem dir que sigui molt igualitària. El color de pell influiex molt i va molt lligat al nivell de vida de les persones. La gent que vam conèixer que es mou per l'entorn de la cultura (teatre, música, universitat) eren més aviat blancs. Quan vas a una casa de blancs pots veure ràpidament la diferència amb la d'una família negra. Els blancs, no sabem encara perquè, tenen un nivell econòmic força més elevat que els negres. També hi ha la figura del que té es seus negocis al mercat negre o de manera il.legal. Sigui blanc o sigui negre té una millor qualitat de vida.
Això sí, a Cuba no veus pobres pels carrers, no hi ha bandes ni càrtels de droga, ni misèria. Et pots desplaçar per tot arreu sense patir per la teva integritat. Si ho comparem amb l'Argentina, on hi ha les Villas i si una persona hi entra posa realment la seva vida en perill. A l'Argentina tot i ser un país i una societat impressionants veus misèria per tot arreu i nens demanant caritat pels carrers i el subte. A Cuba això no passa perquè tothom té el menjar i la salut (amb les seves limitacions) assegurades i garantides pel govern.