"He llençat el pot a l'aljub
mentre veia el migdia calent dels garrofers.
Crepitava el secà, adelerat de cigales èbries.
Amb el cordell, he pouat després l'aigua.
Era una aigua verdosa,
o m'ho semblava a mi,
era un petit miracle d'aigua.
N'he begut lentament i complagudament.
He comprès que m'estime així la vida,
aquesta aigua petita, transparent, d'un aljub,
distretament beguda".
Vicent Andrés Estellés
dilluns, 25 d’agost del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Xè, que bonico! Hi ha que vore que bé que escriuen alguns, eh? Quin domini innat de la ploma, del vers i de la vida, m'agarra una coso! Estic devanit com el pastor quan va veure que la Mare de Déu d'Agres (un poble de gust i dignitat, uno d'eixos pobles que a tots els ha agradat) li feia créixer el braç.
Si m'animo, us en faig la traducció al sorotapte.
Amb molts ànims per les vostres amèriques,
Éduar
Publica un comentari a l'entrada