diumenge, 30 de novembre de 2008

Grans decisions a Bariloche

El llac que hi ha al costat del refugi del Cerro Catedral (tenia un nom molt difícil que no vam aconseguir memoritzar...)


Segurament la darrera vegada que trepitjarem neu


Vista des del Cerro Campanario


Zona dels llacs del Parc Nacional Nahuel Huapi

Amb l'emoció del viatge a Cuba, no hem explicat res de la nostra estada a Bariloche, on vam arribar una mica desinflats després de l'incident de les ulleres.
L'empaçament privilegiat d'aquesta ciutat, delimitada pels Andes i pel llac Nahuel Huapi, la converteix en un destí turístic per excel·lència. Així, a l'hivern es converteix en la capital de l'esquí i durant l'època més càlida s'omple d'excursionistes i amants dels esports d'aventura. Això vol dir que, a Bariloche, sempre és temporada alta i això vol dir que tot és tirant a caríssim. Per sort, a l'oficina de turisme vam trobar propaganda del cèntric Hostel Cóndor Andino, on oferien allotjament i esmorzar per només 28 pesos, tota una ganga.
Després d'instal·lar-nos-hi, vam comprendre el per què del preu regalat: resulta que l'Horacio, el propietari, s'havia venut el negoci i durant les darreres setmanes havia decidit posar les habitacions a preu de saldo per fer caixa abans de marxar cap a Buenos Aires.
I xerrant, xerrant, ens vam acabar fent força col·legues i va explicar-nos que era un dels nadons trobats per les Abuelas de la Plaza de Mayo, que els seus pares havien sigut de la resistència i que els havien assassinat els mateixos militars que més tard van donar-lo a una família, la qual sempre va ocultar-li la veritat sobre el seu origen.
I, entre birres i mates i converses, vam anar forjant la idea de marxar Cuba. Per ser més exactes, la idea ja s'havia forjat sola, el que vam fer va ser adonar-nos que era més factible i més tangible del que semblava.
El primer que va fer el cop de cap va ser l'Horacio. Un matí, mentre esmorzàvem, va entrar a la cuina i va dir-nos "Chicos, yo ya lo hice. A qué esperan ustedes?"... i no vam saber què respondre. Això va acabar-nos de convèncer.

A part de prendre aquesta decisió, durant els dies que vam estar a Bariloche també vam fer altres coses:

- Anar al teatre: vam veure l'obra Nuestra señora de las nubes, una reflexió sobre l'exili, i ens va agradar molt.
- Pujar el Cerro Catedral: va ser un trekking molt de tranquis però d'aquells que valen la pena. A més, les vistes eren espectaculars.
- Conèixer un munt d'israelians: encara que sembli mentida, el Bernat se'n va acabar fent col·lega (el que fa l'alcohol).
- Menjar xocolata: no ho sabíem, però Bariloche és la capital argentina de la xocolata i per tot arreu hi ha botigues amb tots els tipus i varietats possibles de bombons, pastissos i gelats... mmm!

dijous, 27 de novembre de 2008

De Cuba i altres revolucions

Fa un mes i busques, quan corríem per Valdivia (Xile), vam anar a veure un documental que es deia Cuba, el valor de una utopía en el marc del Festival Internacional de Cinema. Al final de la pel.lícula, hom recordà que l'u de gener del 2009 es celebrarien els 50 anys del triomf de la Revolució a l'illa.
Sortint de l'Aula Magna de la Universitat, en to de broma, se'ns va escapar un "t'imagines anar a Cuba a passar el cap d'any?".
Aquí va quedar la cosa... fins que vam arribar a Bariloche, on vam anar a espetegar al hostel Cóndor Andino, regentat per un personatge que a l'ordinador de recepció hi té una fotografia de l'Hugo, el Fidel i l'Evo com a fons de pantalla. "Ui", vam pensar. I la vam encertar. Entre cervesa i cervesa, ens vam anar coneixent i vam tocar molts temes, entre ells el de l'aniversari de la Revolució. Sense voler-ho o potser sí, volent-ho però sense saber que ho volíem tant, ens vam anar animant.
I resulta que al final ho hem fet, sí senyor: ahir vam reservar els bitllets d'avió i el dia 22 de desembre agafarem un vol a Buenos Aires direcció l'Havana, on celebrarem el Nadal, el Cap d'Any i evidentment el cinquantè aniversari de la Revolució.
Això vol dir, evidentment, que l'itinerari que ens havíem marcat quedarà alterat de forma irreversible, així que en lloc de visitar Perú, Bolívia i el Brasil, després de Cuba anirem cap a Mèxic i Centreamèrica.

Encara tenim la pell de gallina.

Per si no ho havíem dit, només hem comprat el bitllet d'anada.

divendres, 21 de novembre de 2008

Sense ulleres a El Bolsón

Els gats del refugi Cajón del Azul (fans del Bernat)


Vista des del Mirador de los Vientos


El Río Azul una mica esveradet


A mig camí del refugi


La Piedra del Indio, prop de El Bolsón

No, no és un topònim del Senyor dels Anells ni hem trobat elfs ni hòbbits de peus peluts voltant pels carrers. El Bolsón és un poble al peu dels Andes amb una energia especial, que dirien alguns dels hippies que hi viuen.
Aquí vam venir-hi a espetegar després d'una visita fugaç a Esquel, que no va acabar d'atrapar-nos. La veritat és que El Bolsón és bonic, té una fira artesanal molt interessant i un entorn paradisíac de llacs i muntanyes, però el motiu real pel qual encara hi som són les ulleres de la Queralt -sí, sí: les ulleres blanques, les xaxis, les de modernilla-, que van desaparèixer misteriosament de la motxilla del Bernat el dissabte passat mentre fèiem un trekking fins al refugi Cajón del Azul.
Després d'adonar-nos de la desaparició i en ple atac de pànic ("jo sense ulleres no sóc reeeees!" somicava l'una, "tranquil·la xurri que les trobarem", deia l'altre) vam decidir que havíem de trobar-les sí o sí, així que l'endemà al matí vam fer les motxilles de nou i, juntament amb una noia basca que es va animar a acompanyar-nos, vam tornar al Cajón del Azul tot desfent el camí del dia anterior... i res, ni rastre de les ulleres ni pel camí, ni a la parada del bus, ni al refugi.
Vam tornar dimarts una mica desanimats però, lluny d'acceptar la derrota, vam fer uns cartellets: "Se buscan anteojos recetados, etc" i durant la setmana els hem anat penjant per tot el poble. També hem avisat els de comissaria, els de l'oficina d'Informació Turística i els del Club Andino. Per si tot això fos poc, hem anat a quatre ràdios perquè difonguin la notícia (sí, aquí les emissores tenen uns espais dedicats a la recerca d'objectes perduts!) i n'hem anat donant veus a tothom qui hem pogut.
Sembla, però, que les ulleres no volen aparèixer. Així que tocarà plegar veles, assumir que no es pot ser modernillo tota la vida i continuar el viatge. Encara no hem decidit si fer-nos-en enviar un parell de recanvi des de casa o directament fer-nos-en unes de noves aquí. En qualsevol cas, us mantindrem informats.

A petició popular... l'armadillo!




dimarts, 18 de novembre de 2008

Sol solet a Puerto Madryn

Un moment d'inspiració artística a bord del Chevrolet Corsa...
pisando a fondo, brummmm!


"Què miren, aquests friquis de la càmera?"


"Coi de turistes flipats... sembla que no hagin vist mai un guanaco"


Bernat i Pablo en plan romàntic


Marea baixa a Puerto Madryn

On érem? Ah sí, un altre cop dins d'un bus, direcció a Rio Gallegos... per sort, el viatge va ser força amè perquè, només començar, vam conèixer un argentí molt trempat que ens va estar donant conversa i mates tota l'estona (quina pixera!). A més de posar-nos al dia sobre múltiples aspectes de l'Argentina, ens va instruir en l'art de "matear": hi ha el mate, que és la carabasseta aquella que fa de recipient, i la bombilla -pronunciï's bombisha-, que és una mena de coladoret connectat a una canyeta: per allà es xarrupa. Hi ha el "cebador", que és qui prepara els mates i els va passant a la gent. Quan t'has acabat el teu mate, doncs (perquè te l'has d'acabar!), li has de tornar al cebador perquè l'ompli d'aigua calenta una altra vegada i controli que la yerba -pronunciïs sherba- no hagi perdut gust, és a dir "no se haya lavado". Els mates, segons ens va informar, poden ser amargos, dulces (amb sucre)o aromatitzats amb alguna cosa com pell de taronja, cafè o rosa mosqueta.
Ja veieu que ens vam aprendre bé la lliçó! Entre mates i converses, doncs, el viatge de catorze hores va ser ben entretingut.
A Rio Gallegos el noi va agafar un altre bus i nosaltres vam quedar-nos amb una noia mig danesa mig de Bòsnia que es deia Aljana. Estàvem tan cansats i teníem tanta gana que, tot endrapant uns entrepans de tonyina improvisats, se'ns en va anar "el santo al cielo" (quina expressió més boniiiiiica)i ens van haver de cridar per megafonia... quina vergonya! Va ser molt fort, quasibé perdem el bus!!
Al bus ens van passar la pel·lícula "Ocean's Twelve" i ens van donar un bon sopar, d'aquells amb la safateta i tot, com als avions. El trajecte era llarg però viatjant de nit sempre dorms i descanses.
Puerto Madryn és un lloc que ens va recordar la típica ciutat mediterrània, amb el seu solet, la seva brisa i el seu passeig marítim. Al seu voltant no hi ha res més que desert i a l'aire no hi sura aquell aroma de "paellador" i calamars a la romana, però s'agraeix la bona temperatura ja que portàvem molt de temps en llocs diguem-ne climàticament hostils.
En arribar a Puerto Madryn vam contactar amb el Pablo, un noi a qui havíem conegut a través del Couchsurfing. El vam anar a veure després de tenir un petit afer amb movistar (que ens han estat cobrant sense fer servir el mòbil, casumdena!). El Pablo viu en un apartament amb vistes al mar que li paga l'empresa, ja que ell és de fora. L'acollida va ser molt amable però el nostre pobre amfitrió sempre estava enfeinat amb l'ordinador, ja que treballa en una empresa molt gran que li exigeixen pencar força. Tot i així, vam compartir cafès, mates i cerveses i llargues converses.
El nostre primer dia a Madryn vam anar a dinar a fora; vam menjar-nos una parrillada -pronunciï's parrishada- de carn que ens va fer estar empatxats tot el dia.
L'element més turístic de Puerto Madryn és la proximitat amb la Península Valdés, un lloc paradisíac i súper protegit on hi ha tota la fauna que un pot imaginar-se: armadillos, lleons marins, elefants marins, balenes, pingüins, guanacos i ñandús, una mena d'estruços.
La qüestió és que per arribar-hi s'ha de llogar un cotxe. Llogar un cotxe és car i l'assegurança no cobreix quasibé res en un lloc on fas quatre-cents quilòmetres per camí de grava. Trobar-ne també és difícil perquè en cap de setmana hi ha molta demanda. Finalment en vam trobar un per dilluns.
Vam sortir cap a la Península Valdés a quarts de vuit del matí. La visita va ser molt bonica perquè realment és un lloc on els animals campen per tot arreu. El problema va ser que fer-ho en un dia és una mica just i has d'anar bastant per feina. Total, que vam veure alguns elefants marins però quasibé ni es movien. També vam veure un munt de guanacos que no paraven de creuar el camí (aquests sí que es movien!)i s'havia d'anar amb molt de compte per no atroperllar-ne cap. Els pingüins, en canvi, estaven en un penya-segat molt a prop del camí; els tenies a menys d'un metre. Que guapos, els pingüins. L'armadillo que vam trobar-nos en un pàrquing d'aquells de sorra també va ser força sociable amb nosaltres, fins i tot creiem que s'hi posava bé, per a les fotos...
Per veure les balenes de Península Valdés hom té dues opcions: o paga 100 pesos per persona per fer l'avistaje en un vaixell o s'espera a la costa fins última hora perquè no hi són fins que no puja la marea. A quarts de sis de la tarda vam anar cap una platja i allà vam veure alguna balena. Ens vam decepcionar una mica perquè en vam veure només dues i des de molt lluny. Rectifiquem: vam veure els lloms de dues balenes -bé, una d'elles amb el seu fillet, que maco el llom del fillet- i vam quedar una mica a quadres.
Vam tornar a Puerto Madryn per tornar el cotxe i tot seguit vam córrer per agafar el bus que ens duria a Esquel, la propera parada del viatge.

Ushuaia: les quatre estacions!

Trenc d'alba a Ushuaia... un festival de colors


Aiguamolls al Parc Natural Tierra del Fuego


Trekking nevat al Parc Natural Tierra del Fuego


La presó d'Ushuaia... quina angunieta!


Una aixeta (!)

Avui és 18 de novembre i fa exactament 13 dies que érem a Ushuaia. Què ens ha passat? Segurament que no tenim prou temps per fer-ho tot i el blog n'acaba pagant les conseqüències.
Vam sortir de Punta Arenas després d'haver passat uns dies molt bons: ho diem per l'ambient que hi havia al Hostel, no pas pel temps. Cansats com estàvem de tant anar amunt i avall i aprofitant el vent huracanat i la pluja que fuetejaven la ciutat dia sí i dia també, vam estar-nos uns dies descansant al Backpacker's Paradise, un Hostel cèntric i molt animat, on vam trobar-nos ni més ni menys que la Joana, una casserrenca pura sangre amb qui vam compartir àpats, birres, pingüins i converses.
Quan va deixar-nos, però, vam saber-nos espavilar prou bé i, juntament amb una colla de gringos, una francesa i la noia que cuidava l'hostal, vam liar-la fort la nit de Halloween.
Al cap d'uns dies de fer el gandulet vam decidir que era hora de marxar i res, que en teoria el trajecte havia de durar dotze hores i en va acabar durant setze; el problema rau a l'hora de creuar l'estret de Magallanes. Quan vam arribar-hi hi havia mala mar i feia molt vent, per això vam estar sis hores dins del bus esperant per creuar. Al final vam arribar a Ushuaia a les dues de la nit, sort que no anàvem sols: amb uns catalans i uns italians vam anar a buscar un hostel. El primer que vam mirar era ple, sort que al segon intent vam trobar-ne un, amb el fred que feia!
El primer dia vam començar una caminada fins a una glacera però quan ja feia unes hores que caminàvem vam trobar molt fang i molta aigua i vam decidir girar (ja havíem comentat que no vam endur-nos gore tex? som així de xulos). El segon dia volíem anar al Parc Nacional Tierra del Fuego però plovia molt i vam deixar-ho córrer, confiant que l'endemà faria més bon dia. Al final vam anar a visitar la presó d'Ushuaia, un lloc llòbrec, humit i fosc on t'enviaven fa uns anys si cometies algun delicte important. Una anècdota d'aquesta presó és que si un s'escapava no el buscaven perquè segurament acabava tornant o morint congelat. Ah! ens hem oblidat de dir que ara compleix la funció de museu.
Al hostel hi havia molt bon ambient. Allà vam conèixer a la parella de biòlegs catalans i a una parella de les Illes Canàries. Els catalans van marxar el segon dia i nosaltres vam anar a fer una caminada pel Parc Nacional amb la parella de canaris. El trekking va ser espectacular perquè el paisatge és impressionant i perquè es va posar a nevar just quan érem a la vora del canal de Beagle (nom del vaixell on va viatjar Darwin)... tots estàvem blancs i una mica glaçats, semblàvem ninots de neu!! La veritat és que vam passar força fred -riu-te'n tu de Manrússia al gener!-, sort de la xocolata calenta i revitalitzadora que ens vam prendre al final de l'excursió.
El dia següent vam marxar d'Ushuaia a les cinc de la matinada i vam presenciar un espectacle impressionant; la sortida de sol a la Tierra del Fuego és espectacular, un festival de foc i colors amb les muntanyes nevades de fons. La veritat és que els cels d'allà baix són increïbles i mai n'havíem vist cap d'igual. A més, Ushuaia és un racó on en un dia pots viure les quatre estacions de l'any, de manera que et lleves amb un sol radiant, al cap d'una estona es posa a ploure, després fa una ventolera que t'aixeca de terra i finalment, cap al vespre, es posa a nevar. Sí, imprevisible però també força divertit (si no vius allà, és clar: ja em diràs com et planifiques, amb aquestes variacions climàtiques!).
Anàvem de camí a Puerto Madryn passant per Rio Gallegos. Ens esperaven trenta-una hores de bus... som uns herois!