dilluns, 22 de desembre de 2008

Uruguai fugaç

Platja de Carmelo. Això que es veu no és el mar, és el Río de la Plata, que és molt ganso
(i us preguntareu: qui deu ser el tio bueno que surt de l'aigua?)


Propaganda als busos de Montevideo
(què devia anunciar? un puticlub? una marca de condons?)


Artigas, fundador de Montevideo i símbol nacional
(ho sentim, altre cop se'ns ha colat una foto sense girar)


Posta de sol a Colonia, increïble


Com que no tenim gaire temps i de totes maneres la visita va ser tirant a curteta (quatre dies no donen per a gaire), resumirem la nostra estada a l'Uruguai:

- Vam banyar-nos en platges fluvials (tota una experiència).
- Vam sofrir múltiples picades de mosquits gegants.
- Vam flipar amb els preus que tenen... agüita con la inflación!
- Vam menjar pamplonas i vam beure patricia.

I sobre els uruguashos:

- No sabem com s'ho fan per sobreviure en un lloc tan car amb els sous que tenen.
- Tot i les úlceres que els deuen sortir a final de mes, encara els queda fetge per ser amables i atents amb els guiris (vam decidir que si fos al revés nosaltres no tindríem tanta paciència).
- L'evolució els ha dotat d'una extremitat més que la resta dels humans: el "termo", així com d'un apèndix anomenat "mate" -en sèrio, és mig malalt això d'aquesta gent: a la platja, amb el tano que queia, i ells tan feliços fotent-se mate calent... s'ha de tenir coratge!

ps. A sota hi teniu la crònica de Buenos Aires.

Buenos Aires canalla

Les quatre perles una mica nerviosos després de passar-nos amb la coca...


A Buenos Aires pots trucar i demanar que et portin qualsevol cosa (aquí unes quantes empanadas que vam encomanar al delivery... quina pinta, oi?).


Una icona: Caminito, al barri de la Boca.


Una altra icona: La Bombonera, estadi del Boca Júniors.


Les llambordes de la Plaza de Mayo, que aquests dies ha estat concorreguda -era l'aniversari de la revolta popular del 2001.

Si una cosa té la capital de l'Argentina és que no deixa indiferent. Almenys aquesta és la impressió que es desprèn del gran nombre de contrastos per metre quadrat que la ciutat té per oferir al visitant (o a la visitanta): decadència i modernitat, artistes i executius, cafès antics i discoteques fashion, barris selectes i villas miserables, tangos i música electrònica, avis amb boina i jovenetes a l'última moda, milanesas i sushi, Borges i Maradona, en Gardel cantant "mi Buenos Aires querido" i en Sabina cantant "Buenos Aires me mata" o bé, com diuen els Fabulosos, es tracta de "agua de río mezclada con mar".
El que està clar és que aquesta ciutat no seria el que és sense els seus carismàtics habitants. Efectivament, els porteños són una raça completament a part de la resta del que podríem anomenar el prototipus argentí. N'hi ha alguns d'egòlatres, n'hi ha bastants de pesats, n'hi ha -per sort nostra- moltíssims d'amables però l'amor per la ciutat on viuen és un tret distintiu que comparteixen tots. És clar que aquí tampoc se salven del síndrome de la gran ciutat, tant és així que molts d'ells exclamen, entre ganyotes, que en un futur marxaran a viure cap a un lloc més tranquil (el millor de tot és que, segurament, els seus avis ja ho devien afirmar. I aquí els tens, aguantant com a bons habitants del cap i casal generacions i generacions de ciutadans aparentment descontents amb el seu hàbitat).
A Buenos Aires ens hi hem estat uns quants dies gràcies a l'hospitalitat de l'Ana, que ens ha acollit al seu apartament, ens ha aguantat durant més d'una setmana i encara ha tingut el detall de treure'ns a passejar una mica, de dia i de nit. La veritat és que sense ella i el Lucas, el seu company, tot plegat hagués estat molt diferent, així que des d'aquí -y en catalán, ya saben como somos- els agraïm la paciència, les birres i totes les rialles que hem compartit. Un abrazo grande, chicos!
Ara us deixem que hem d'acabar d'enllestir un parell de cosetes -per als qui no ho sabeu encara, d'aquí unes hores ens enlairem cap a Cuba, i el més calent és a l'aigüera.

Per si no poguéssim tornar-nos a connectar a internet, aprofitem per desitjar-vos a tots i totes unes bones festes i blablabla-blablabla-blablabla... estigueu bonets i feu un gintònic a la nostra salut!

dimecres, 17 de desembre de 2008

La Revolución (per anar fent boca...)


Es sentido del momento histórico; es cambiar todo lo que debe ser cambiado; es igualdad y libertad plenas; es ser tratado y tratar a los demás como seres humanos; es emanciparnos por nosotros mismos y con nuestros propios esfuerzos; es desafiar poderosas fuerzas dominantes dentro y fuera del ámbito social y nacional; es defender valores en los que se cree al precio de cualquier sacrificio; es modestia, desinterés, altruismo, solidaridad y heroísmo; es luchar con audacia, inteligencia y realismo; es no mentir jamás ni violar principios éticos; es convicción profunda de que no existe fuerza en el mundo capaz de aplastar la fuerza de la verdad y las ideas. Revolución es unidad, es independencia, es luchar por nuestros sueños de justicia para Cuba y para el mundo, que es la base de nuestro patriotismo, nuestro socialismo y nuestro internacionalismo.

FIDEL CASTRO RUZ, 1ro de Mayo de 2000.

dijous, 11 de desembre de 2008

Fundación mítica de Buenos Aires

¿Y fue por este río de sueñera y de barro
que las proas vinieron a fundarme la patria?
Irían a los tumbos los barquitos pintados
entre los camalotes de la corriente zaina.

Pensando bien la cosa, supondremos que el río
era azulejo entonces como oriundo del cielo
con su estrellita roja para marcar el sitio
en que ayunó Juan Díaz y los indios comieron.

Lo cierto es que mil hombres y otros mil arribaron
por un mar que tenía cinco lunas de anchura
y aún estaba poblado de sirenas y endriagos
y de piedras imanes que enloquecen la brújula.

Prendieron unos ranchos trémulos en la costa,
durmieron extrañados. Dicen que en el Riachuelo,
pero son embelecos fraguados en la Boca.
Fue una manzana entera y en mi barrio: en Palermo.

Una manzana entera pero en mitá del campo
expuesta a las auroras y lluvias y suestadas.
La manzana pareja que persiste en mi barrio:
Guatemala, Serrano, Paraguay y Gurruchaga.

Un almacén rosado como revés de naipe
brilló y en la trastienda conversaron un truco;
el almacén rosado floreció en un compadre,
ya patrón de la esquina, ya resentido y duro.

El primer organito salvaba el horizonte
con su achacoso porte, su habanera y su gringo.
El corralón seguro ya opinaba Yrigoyen,
algún piano mandaba tangos de Saborido.

Una cigarrería sahumó como una rosa
el desierto. La tarde se había ahondado en ayeres,
los hombres compartieron un pasado ilusorio.
Sólo faltó una cosa: la vereda de enfrente.

A mí se me hace cuento que empezó Buenos Aires:
La juzgo tan eterna como el agua y como el aire

J.L. Borges -porteño il·lustre- a "Fervor de Buenos Aires", 1923.

dissabte, 6 de desembre de 2008

Quantes coses per Mendoza!

Tota la troupe de Penitentes: Isa, Queralt, Cris, Bernat i Dani


Els dos viatgers al cim del Cruz de Caña, a 3700m


Posta de sol als Andes


Vista des del refugi de Penitentes


Una curiositat: al bus, per entretenir el personal, fan bingos (!!)


Havíem quedat amb el Javier i la Daniela, els nostres amics xilens, per trobar-nos a Mendoza el darrer cap de setmana de novembre: ells creuarien els Andes i nosaltres pujaríem un trosset des de Bariloche i oli en un llum, tu.
Com que som previsors i al hostel on érem a Bariloche hi havia internet de franc, vam fer una reserva en un hostel per no trobar-nos amb sorpreses. La sorpresa vam endur-nos-la quan després de divui hores de bus vam arribar al Campo Base, el hostel en qüestió, i ens van dir que no tenien constància de cap reserva. La sort va ser que els quedaven quatre llits en una mateixa habitació, així que bé, hauríem de compartir l'espai amb més gent però almenys tindríem un lloc on dormir.
Un cop vam haver-ho desat tot vam anar a fer una volta perquè el Javi i la Daniela no arribarien fins al vespre i feia un solet molt temptador. Després de passejar una estoneta, vam anar a espetegar a l'aquari de la ciutat, un lloc entre tètric i fascinant, ple de peixos exòtics nedant en aquaris de l'any de la Maria Castanya, apedaçats amb cinta aïllant i amb una aigua tèèèrbola com una mala cosa. La peça estrella és en Jorge, una tortuga marina de noséquantes tones i noséquants anys que enganxava el musell al vidre de la peixera on el tenien i feia una mica de pena, pobret.
La següent visita va ser el serpentari, ben bé al costat, on vam xalar una cosa de no dir amb les pitons, les boes i les cascavells... brrrr! La veritat és que feia una mica de basarda, tanta serp junta. No cal dir que els terraris on les tenien (per parelles, of course) eren encara més petits que les peixeres de l'edifici contigu, de manera que les serps estaven d'un content que no us expliquem.
Al vespre vam anar cap al hostel i oh, sorpresa! uns francesos havien ocupat els nostres llits. En demanar-los amablement que s'instal·lessin en una altra banda, van respondre'ns de mala manera que nosaltres mateixos, que estaven mig malalts i havien infestat els nostres llits amb els seus microbis gavatxets... quina il·lusió ens va fer!
Una mica emprenyats amb tant de contratemps inesperat, vam baixar a la sala de baix i allà vam conèixer en Dani, un noi de Lloret de Mar que havia vingut a Mendoza a pujar l'Aconcagua. Com que és força xerraire (i en canvi nosaltres, tan calladets...) i se li veu d'una hora lluny que és un tros de pa, de seguida vam fer-nos amics i vam estar xerrant fins que van arribar en Javier i la Daniela, que venien morts de gana. A sopar s'ha dit, doncs.
Com que la regió de Mendoza és famosa pels seus vins, l'endemà vam acostar-nos fins a Maipú per visitar les Bodegas López, on van explicar-nos tot el procés d'elaboració del vi i van ensenyar-nos les seves instal·lacions. Al final, és clar, brindis amb una copa de Malbec.
I entre una cosa i l'altra va arribar el vespre i tots teníem ganes de mambo, així que vam ajuntar-nos nosaltres quatre amb en Dani de Lloret i en Renzo, el noi que porta el hostel, i vam anar a comprar cosetes per picar i cosetes per privar -concretament, cosetes per fer caipirinha. A partir d'aquí podeu imaginar-vos com va acabar la cosa: uns quants van caure pel camí i uns quants, els més valents, vam sobreviure fins i tot l'experiència d'una discoteca argentina (reggaeton i cumbia, imagineu-vos-ho, una delícia).
Diumenge, com podeu imaginar-vos, va ser dia de "caña", que diuen per aquí. Mooooolt tranqui.
Dilluns al matí molt d'hora van marxar els nostres amics xilens i vam quedar-nos una mica ensopits perquè no sabíem quan els tornaríem a veure. Per sort, en Dani corria encara pel hostel i va animar-nos per acompanyar-lo a ell i a unes amigues a Penitentes, a prop de l'Aconcagua, per fer uns quants trekkings. De seguida vam dir que sí.
Al vespre van arribar les amigues en qüestió: l'Isa, també de Lloret, i la Cris, de Celrà, la mar de trempades totes dues: de seguida vam congeniar.
L'endemà al matí havíem de marxar tots cinc amb el transfer de Campo Base, però en obrir el correu electrònic, vam trobar-nos amb males notícies. Es veu que els de despegar.com no acceptaven cobraments amb targetes estrangeres i el nostre bitllet a Cuba perillava seriosament. Així que res, vam haver de deixar córrer els plans que teníem i ens vam haver de quedar a solucionar el merder dels bitllets. El procés va ser lent i avorrit, però per sort vam poder-ho resoldre i el que és millor, a les tres de la tarda agafàvem un bus cap a Penitentes.
El retrobament amb en Dani, l'Isa i la Cris va ser molt emocionant perquè es pensaven que al final no hi aniríem (ha! que poc ens coneixen...) . A més, al refugi vam trobar-nos una parella basco-catalana, l'Ana i l'Òscar, que es van apuntar a l'excursió del dia següent -i a les birres del vespre, és clar!
L'endemà vam sortir força tardet a caminar i, just quan enfilàvem el tram més maco, vam veure uns núvols grans i foscos que s'acostaven. Prudents com som, vam estimar-nos més baixar i estalviar-nos la remullada. A la tarda, mentre jugàvem a cartes i fèiem cafès, vam presenciar una bonica nevada d'alta muntanya.
Dijous va llevar-se amb un cel blau i claríssim, perfecte per anar a fer un cim. També força tardet, vam anar fins a la base del Cruz de Caña i des d'allà vam començar a pujar. Tres hores més tard fèiem el cim, ni més ni menys que a 3700 metres sobre el nivell del mar... quines vistes, quina sensació! La baixada va ser molt divertida, amb trams de neu, relliscades i recol·leccions diverses. Al vespre, més birres i intercanvi d'adreces amb tothom.
Divendres era el darrer dia que passaríem junts amb la colla pessigolla i vam acompanyar en Dani i les noies fins a la base de l'Aconcagua. Vam deixar-los allà, travessant un pont, i mentre els vèiem com s'allunyaven cap a la base del Sentinella de Pedra, els vam desitjar tota la sort del món. L'Isa i la Cris acompanyaran el Dani fins la Plaza Francia, a quatre mil metres i escaig.
A partir d'allà, en Dani farà l'ascensió fins al cim més alt del continent americà.
Segur que li anirà molt bé: perquè està fort, perquè en té moltes ganes i, sobretot, perquè s'ho mereix.