dimarts, 20 de gener de 2009

Més platja i mosquits al Yucatán

Aquesta és la secció "condiments picants" d'un supermercat petit... són uns animals!

Drums Jam Session on the Tulum beach (alerta amb la gossa, l'espectadora més fidel)


...qué lucha de vida!


Bebent d'un coco acabat de collir, mmmh!


Platja a l'illa de Holbox
Després de la discretament decebedora aventura cubana, necessitàvem més que mai una tirita a l'ànima, que molt amablement ens va dispensar la costa maia mexicana. I a fe que ens hem curat!
El primer senyal de salut el vam intuir només baixar de l'avió, mentre fèiem cua a migraciones, on vam conèixer la Maytal, una noia israeliana que també venia de Cuba i que ens va proposar d'agafar un taxi entre els tres perquè ens sortís més barat. Després d'uns quants estira i arronses amb els taxistes de l'aeroport -no volien baixar del burro, els malditos!-, vam trobar-ne un disposat a dur-nos per uns cinc dòlars per cap, que és un preu prou raonable.
L'estada a Cancún va ser més que breu, perquè el dia següent vam anar-nos-en a banyar a la Isla Mujeres, un lloc paradisíac de palmeres, platges blanques i aigües turquesa... i milers de turistes. Sort que vam trobar un raconet força buit i vam estar tranquils fins al vespre.
El detall friki del dia va ser que al ferry vam trobar-nos-hi la Tània, una noia valenciana amiga d'una amiga de la Queralt -la veritat és que encara flipem quan hi pensem!
Un noi italià ens havia recomanat visitar l'illa de Holbox, a dalt de tot de la Península, així que vam fer-li cas i vam anar aviam què. La primera nit la vam passar en un càmping car i infestat de mosquits i sandflies -sí, mosques de la sorra, primera notícia- que ens van xuclar la sang tota la nit... Aquell mateix vespre, tot sopant, vam interpel·lar un jove mexicà que endrapava tacos i quesadillas al mateix xiringuito que nosaltres. Ens va explicar que ell estava allotjat en una mena de forat força brut i fosc però que pagava una misèria... Essent com érem un trio de dos catalans i una jueva, no podia ser d'altra manera i la nit següent ja dormíem a casa Don Joaquín per uns dos euros per cap. La veritat és que en Christian, el noi que va dur-nos-hi, tenia molta raó: el lloc no reunia condicions òptimes d'habitabilitat però que vols, era baratíssim!! Només calia tancar els ulls per no veure la fauna que hi habiava i dutxar-se a consciència cada matí...
A part d'això, els dies a Holbox van ser boníssims: perquè té unes platges "d'ensuenyo", perquè hi ha molt pocs turistes, perquè vam conèixer-hi gent molt trempada i perquè vam descobrir el Tuch, un xiringuito de platja, on vam passar molt bones estones.
Com que va començar a fer mal temps, però, vam haver de marxar. La següent parada va ser Tulum, en plena Riviera Maya que li diuen, on vam estar-nos-hi uns quants dies. El tema de l'allotjament va ser força complicat al principi, sort que finalment ho vam solventar i vam acabar en un càmping ple d'hamaques i de hippies a la platja mateix.
El dia abans d'abandonar Tulum vam conèixer uns nois -un madrileny i un alemany- que van venir a passar la nit al càmping. L'endemà al matí, fent el cafè de primera hora, ens van oferir de dur-nos al poble perquè ells anaven en furgoneta -una pick-up d'aquestes típiques, em sembla que també se n'hi diu ranxera- i així ens estalviàvem el taxi. Tot xerrant, els vam explicar que anàvem a Valladolid i mira, justament ells també, així que vam pujar a la caixa i al més puro estilo americano, vam fer el trajecte estirats damunt les motxilles. Arribats a Valladolid, vam anar a nedar a un Cenote, una mena de llacs subterranis d'aigües fredes i cristal·lines i quan vam sortir ens quèiem tan bé tots que vam decidir seguir junts fins a Mérida, on ells havien de tornar la furgoneta.
I aquí som ara, esperant la Maytal -de qui ens vam acomiadar fa uns quants dies i que ha d'arribar al vespre- per seguir junts el camí cap a Chiapas.

dimarts, 13 de gener de 2009

Cuba, entre el furor y el delirio

El Bernat molt aficionat xarrupant d'un coco amb un rajet d'Havana Club...

Fent de sisters al Malecón


Al bar Bilbao, on els mojitos anaven regalats!


Paseo Prado, entre Habana Vieja i Centro Habana


Mural "Todo por la Revolución" (Che Guevara, Camilo Cienfuegos i l'altre no ens en recordem... deu ser el país amb més revolucionaris per metre quadrat!)


Parlar de Cuba no ens és gens fàcil. Cal dir, que hi vam anar amb unes inmeses ganes de conèixer aquell país del Carib del qual tan es parla i tanta admiració desperta arreu del món. Quan arribes a l'aeroport José Martí, fill de valencians i gran pensador revolucionari, et fan passar per control d'aduana d'un en un. Allà et fan treure les ulleres i sense dir-t'ho et tiren una foto. Un cop et tenen ben fitxat et deixen entrar al país. Entrendre com funciona el tema de la moneda és el següent pas: Cuba té el Peso Cubano i el C.U.C que està equiparat a l'Euro. El Cuc (C.U.C) és la moneda amb la qual et pots moure i accedir a totes les teves necessitats. El Peso Cubano es fa servir per a menjar en algun lloc on te l'acceptin. S'ha de dir que si et pots moure amb el Peso tot és unes vint vegades més barat. L'allotjament s'ha de fer en cases (legals) i s'ha de pagar 25 Cuc per habitació. Els primers dies vam estar a casa de la Cecilia, una noia negra que tenia uns 42 anys i n'aparentava uns 28. Ella havía estudiat arquitectura però tenir una casa li sortia molt més a compte que treballar pel govern. Vam parlar de moltíssimes coses amb ella. Uns dies després ella ens va enviar a casa de l'Amado i l'Ibis. Resulta que tenia una reserva i ens va enviar a un altre lloc. A casa de l'Amado i l'Ibis la cosa canviava substancialment: els dos tot el dia reien i no paraven de fer broma. Ens vam fer un fart de riure. Finalment el diumenge 28 va venir la Neus; quina alegria trobar-nos amb ella; feia quatre mesos que no vèiem a ningú de la família ni del nostre entorn. Evidentment, amb la Neus, no vam parar de fer bromes, de riure, etc.
Li vam ensenyar el que nosaltres sabíem de l'Habana; per cert, l'Habana és una ciutat preciosa plena de cases colonials envoltades de luxúria. El problema és que la majoria d'aquestes cases no han patit cap tipus de reforma des de al revolució. Tot i la seva decadència és una ciutat preciosa i encantadora, llàstima dels seus preus abusius. Al cap d'uns dies de ser-hi vam anar veient com funcionava la cosa i ens vam espavilar molt més.
Nosaltres estàvem amb l'espectativa dels actes de l'aniversari de la Revolució. No es va saber res fins el cap de setmana del 28 de desembre. La majoria d'actes es feien a Santiago i nosaltres estàvem a l'Habana; és a dir, ens separàven uns mil quilòmetres. Ràpidament vam mirar si hi havia autobusos i ens van dir que fins a principis de gener tot estava ple. Llogar un cotxe era caríssim.
Així que vam decidir anar a Trinidad un poblet al cinc hores de l'Habana situat a la costa del Carib. Allà vam passar el cap d'any. Primer vam estar a una casa que no ens va agradar i, per motius que ara no explicarem, vam anar a parar a casa del Pitu i la Célida i l'Anna Maria i l'Óscar. Una gent encantadora que ens van fer sentir com a casa.
Vam estar quatre dies allà fins el dia que vam haver de tornar a l'Habana per acompanyar a la Neus a l'aeroport. Amb la Neus van ser uns dies molt macos tot i que els tres vam acabar que no podíem caminar afectats per les quatre hores a caball del dia abans.
Un cop despedida la Neus i aixugar quatre llàgrimes, vam decidir que el nostre temps a Cuba, és a dir, el nostre pressupost s'havien acabat. El dia següent vam cercar la zona on hi havia les companyies aèries per comprar un bitllet a Cancún. No hi havia vols però al final ens van donar dues reserves que no s'havien pagat.
Podríem dir que vam marxar de Cuba amb una sensació de no saber com explicar la manera com vam veure les coses. Ens esperàvem una cosa i en vam conèixer una altra. Sabíem que moltes coses ens costaríen d'entendre, potser per la distància cultural o potser perquè nosaltres som el fruit de la societat capitalista. Vam haver de deixar passar uns dies per poder fer madurar les nostres sensacions i poder posar-hi ordre;
Cuba viu d'un passat del quan en treu un discurs que li dónen un reconeixement i una admiració a nivell mundial. Han suat molta sang i han patit molt per aconseguir arribar fins a l'actualitat. Però aquest discurs és molt distant del que et trobes un cop apagues la tele o deixes el Granma i surts al carrer. Els números no surten: un país on la gent cobra entre 10 i 25 € al mes i tot es paga a preus europeus. Sí, aquests diners són per al govern però, on van a parar? Per exemple; el que vam pagar en una setmana (25x7=175€) són set mesos de sou d'un metge cirurgià. Sí que l'educació és molt bona i, en general el nivell és elevat però provoca una desmotivació molt gran. Un país on un cambrer té un nivell de vida més elevat que els científics gràcies a les propines dels yumas (turistes) no pot anar bé de cap manera. Realment surt molt més barat comprar un bitllet amb l'hotel inclòs i anar amb el braçalet. Voler apropar-se i coneixer surt caríssim.
Si parlem de la societat tampoc podem dir que sigui molt igualitària. El color de pell influiex molt i va molt lligat al nivell de vida de les persones. La gent que vam conèixer que es mou per l'entorn de la cultura (teatre, música, universitat) eren més aviat blancs. Quan vas a una casa de blancs pots veure ràpidament la diferència amb la d'una família negra. Els blancs, no sabem encara perquè, tenen un nivell econòmic força més elevat que els negres. També hi ha la figura del que té es seus negocis al mercat negre o de manera il.legal. Sigui blanc o sigui negre té una millor qualitat de vida.
Això sí, a Cuba no veus pobres pels carrers, no hi ha bandes ni càrtels de droga, ni misèria. Et pots desplaçar per tot arreu sense patir per la teva integritat. Si ho comparem amb l'Argentina, on hi ha les Villas i si una persona hi entra posa realment la seva vida en perill. A l'Argentina tot i ser un país i una societat impressionants veus misèria per tot arreu i nens demanant caritat pels carrers i el subte. A Cuba això no passa perquè tothom té el menjar i la salut (amb les seves limitacions) assegurades i garantides pel govern.