diumenge, 30 de novembre de 2008

Grans decisions a Bariloche

El llac que hi ha al costat del refugi del Cerro Catedral (tenia un nom molt difícil que no vam aconseguir memoritzar...)


Segurament la darrera vegada que trepitjarem neu


Vista des del Cerro Campanario


Zona dels llacs del Parc Nacional Nahuel Huapi

Amb l'emoció del viatge a Cuba, no hem explicat res de la nostra estada a Bariloche, on vam arribar una mica desinflats després de l'incident de les ulleres.
L'empaçament privilegiat d'aquesta ciutat, delimitada pels Andes i pel llac Nahuel Huapi, la converteix en un destí turístic per excel·lència. Així, a l'hivern es converteix en la capital de l'esquí i durant l'època més càlida s'omple d'excursionistes i amants dels esports d'aventura. Això vol dir que, a Bariloche, sempre és temporada alta i això vol dir que tot és tirant a caríssim. Per sort, a l'oficina de turisme vam trobar propaganda del cèntric Hostel Cóndor Andino, on oferien allotjament i esmorzar per només 28 pesos, tota una ganga.
Després d'instal·lar-nos-hi, vam comprendre el per què del preu regalat: resulta que l'Horacio, el propietari, s'havia venut el negoci i durant les darreres setmanes havia decidit posar les habitacions a preu de saldo per fer caixa abans de marxar cap a Buenos Aires.
I xerrant, xerrant, ens vam acabar fent força col·legues i va explicar-nos que era un dels nadons trobats per les Abuelas de la Plaza de Mayo, que els seus pares havien sigut de la resistència i que els havien assassinat els mateixos militars que més tard van donar-lo a una família, la qual sempre va ocultar-li la veritat sobre el seu origen.
I, entre birres i mates i converses, vam anar forjant la idea de marxar Cuba. Per ser més exactes, la idea ja s'havia forjat sola, el que vam fer va ser adonar-nos que era més factible i més tangible del que semblava.
El primer que va fer el cop de cap va ser l'Horacio. Un matí, mentre esmorzàvem, va entrar a la cuina i va dir-nos "Chicos, yo ya lo hice. A qué esperan ustedes?"... i no vam saber què respondre. Això va acabar-nos de convèncer.

A part de prendre aquesta decisió, durant els dies que vam estar a Bariloche també vam fer altres coses:

- Anar al teatre: vam veure l'obra Nuestra señora de las nubes, una reflexió sobre l'exili, i ens va agradar molt.
- Pujar el Cerro Catedral: va ser un trekking molt de tranquis però d'aquells que valen la pena. A més, les vistes eren espectaculars.
- Conèixer un munt d'israelians: encara que sembli mentida, el Bernat se'n va acabar fent col·lega (el que fa l'alcohol).
- Menjar xocolata: no ho sabíem, però Bariloche és la capital argentina de la xocolata i per tot arreu hi ha botigues amb tots els tipus i varietats possibles de bombons, pastissos i gelats... mmm!

5 comentaris:

kalamontse ha dit...

que passa nenes. feia temps que no pasava per aquest blog... escolteu, quan tingueu una estoneta passeu-me uns qunats allotjaments que estiguin be a la patagonia. en principi tinc previst ser per allà cap al mes de febrer. el 12 de gener volo cap a buneos aires i estaré pasturant per sudamerica tres mesos.

si voleu info de nicaragua i c. rica ja direu, ok?

tot be per allà???

cuideu-vos, ptons!!!

plaerdemaria ha dit...

no te digo ná!

Maria Alcaraz i Frasquet ha dit...

encara ric amb els comentaris de l'altre post, la conversa entre l'Hugo i el Fidel..boníssim!
escolteu amoles revolusionarios,tinc un amic,Carli, el rubio dels timbals que va estar una temporada vivint a Cuba i tocant pels puestos, voleu que li demane informació?o ja ho teniu tot clar?
arrea que no s'ho passareu bé ni res!
un mojito a la meua salut com a mínim!però Berni, has d'anar amb tanga si no,no compta eh!

Anònim ha dit...

no m'ho puc creure, el Bernat confraternitzant amb els "jodios". Deu ser cosa de l'altre hemisferi (el món al revés).

Anònim ha dit...

Buf!
Feia dies que no entrava...
Vaja, com hi van el Fifel i l'Hugo, no?
Quin fart de riure!