diumenge, 15 de febrer de 2009

Les fotos d'Oventic
















Les fotos de Palenque

La ceiba, arbre sagrat per a les cultures maies

De visita a la selva Lacandona (aquí vam banyar-nos!)


Ruines de Palenque


Ruines de Palenque



dijous, 12 de febrer de 2009

Chiapas, Chiapas, Chiapas!

Una noia indígena carregant el seu fill a l'esquena

Parada de llegums al mercat de San Cristóbal



Església de Santa Lucía (San Cristóbal)


Campanar de la catedral (San Cristóbal)

La primera parada xiapaneca va ser Palenque, on de fet vam estar-hi pocs dies perquè les dues úniques coses que valien la pena eren la ruines maies i el restaurant de les cabanes on ens allotjàvem; així que un cop vam haver complert vam agafar una combi cap a San Cristóbal de las Casas, bressol del moviment zapatista i famosa meca de motxilerus.
Com hem fet altres vegades, vam buscar allotjament a través de CouchSurfing i vet-ho aquí que vam trobar-hi en Kjell, un vell amic de la Queralt amb qui feia ni més ni menys que nou anys que no es veien... quina sorpresa! Després de voltar món, aquest alemany cul inquiet s'ha instal·lat a San Cristóbal, on viu amb la seva dona, la Rosario, el seu fill Galileo i l'Anabel, una amiga de la família. La veritat és que gràcies a tots ells la nostra estada va ser molt més especial del que ens pensàvem: en primer lloc, perquè ens vam sentir com a casa en tot moment i vam compartir molt bones estones plegats; en segon lloc, perquè són gent que coneixen en profunditat el lloc on viuen i ens van explicar mil i una coses sobre Chiapas, la seva gent, la seva història i els seus moviments socials (que no són pocs!).
L'altra grata companyia que vam tenir a San Cristóbal va ser la Marina, una noia de Manresa a qui vam trobar també per casualitat i amb qui vam compartir molt bons moments. Precisament va ser gràcies a la Marina que vam tenir l'oportunitat de participar en un temazcal, una cerimònia indígena que consisteix en un bany de vapor acompanyat de cants i meditació. L'experiència va ser colpidora de debò.
Què més vam fer a San Cristóbal? Un dia vam arribar-nos fins a San Juan Chamula, una població que conserva gran part de la seva idiosincràsia indígena. El més curiós de tot va ser la visita a l'església del poble, ben diferent de les que havíem vist fins llavors: sense bancs, il·luminada per milers d'espelmes, la gent seia a terra i resava en llengua tzotzil una lletania rítmica i incomprensible. Repartits per l'espai hi havia grups practicant els rituals propis de la medicina tradicional maia, que empra objectes tan diversos com gallines o ampolles de coca-cola per a les curacions.
Una altra sortida interessantíssima va ser la que vam fer al Caracol Zapatista d'Oventic. Els Caracoles són els substituts dels antics Aguascalientes, projectes d'organització alternativa en els territoris rebels. En un Caracol, doncs, s'hi pot trobar des de la Junta de Buen Gobierno fins a l'escola del Municipio Autónomo, passant per la cooperativa, el centre de salut o la capella.
En paraules del mateix Subcomandante Marcos, els Caracoles serán como puertas para entrarse a las comunidades y para que las comunidades salgan; como ventanas para vernos dentro y para que veamos fuera; como bocinas para sacar lejos nuestra palabra y para escuchar la del que lejos está. Pero sobre todo, para recordarnos que debemos velar y estar pendientes de la cabalidad de los mundos que pueblan el mundo.

Per si en voleu saber més, aquí us deixem un article molt interessant.
ps. Més endavant penjarem algunes fotos de Palenque i el Caracol d'Oventic.

dijous, 5 de febrer de 2009

De Cenote a Cenote i tiro perquè em toca

Quan una persona pensa en un viatge diferent sempre li vénen al cap les imatges del típic ianqui que fa dit a la carretera i el para una "camioneta" i fa tot el viatge a la part del darrera, que sol fer de remolc. Doncs, per primera vegada en tot el viatge vam fer un trajecte de més de tres-cents quilòmetres asseguts a la part del darrere d'una camioneta. Però comencem pel principi.
Farts de la merda hostel de Tulum, vam decidir anar de càmping a la platja en direcció a la Reserva de la Biosfera. El càmping el vam trobar una mica car però estava molt net, podies cuinar, i sobretot, estava ben bé davant d'una preciosa platja. Vam passar-hi dos dies descansant, dormint a les hamaques i gaudint d'un mar i unes albades espectaculars.
L'última nit, vam sentir que arribava algú i plantava la tenda al nostre costat (el càmping estava buit), però era fosc i nosaltres ja estàvem mig adormits. Al matí següent vam trobar-nos als dos nois que dormien al costat; eren el Chema i l'Stefan, un noi de Madrid i un austríac que es dediquen a fer cicloturs. Ens van dir que marxaven cap a Mérida i que estava a unes cinc hores d'allà. Nosaltres els vam dir que volíem anar a l'estació d'autobusos per anar-hi; llavors, ells, es van oferir a portar-nos. Però hi havia un inconvenient: havíem d'anar a la part del darrera. Però nosaltres, al contrari, estàvem molt emocionats perquè no ho havíem fet mai.
Vam anar al poble i, després d'un malentès amb la policia corrupta de Mèxic i d'anar al super, vam començar a fer carretera. Això sí, ben untats de crema solar i amb gorres per no cremar-nos. Quan vam arribar a Valladolid el Chema i l'Stefan ens van dir que volien anar a un CENOTE, que hi havia a uns minuts d'allà. Pels que no ho sabeu (com nosaltres fins que vam arribar a Mèxic) un Cenote és una mena de cavitat sota terra on hi ha un llac amb una aigua claríssima i turquesa allà on arriben els rajos de llum. Normalment els cenotes ténen alguna obertura al sostre per on entren les arrels dels arbres. Vam anar cap allà i mentre aparcàvem el cotxe ja teníem un munt de nens que ens volien vendre mil artesanies. Vam pagar l'entrada i ens vam endinsar per unes escales que entraven a la terra. Un cop a dins, la imatge era espectacular; aigua turquesa plena de peixos. Ens vam banyar i, encara que sembli mentida, l'aigua no era gens freda.
Un cop sortits del cenote (dzonot en maia), vam tornar al nostre lloc del cotxe i cap a Mérida. Mérida és una ciutat d'uns set cents mil habitants, tot i que a primer cop d'ull no ho sembla. Vam anar a parar a un hotel que semblava un motel, no tant per la sordidesa de les instal.lacions sinó pels crits provinents de les habitacions veïnes. El dia següent però, canviaríem i aniríem a un hostel.
En arribar vam sortir a sopar i la sorpresa va ser que estaven celebrant la festa de la ciutat i els carrers estaven plens de paradetes de menjar. Vam menjar un munt de coses típiques de Mèxic: quesadillas, tacos, etc.
El matí següent vam anar a informació turística per saber què podíem fer per allà. També ens vam informar dels hostels i va resultar que éren més cars que estar en un hotel. Així que vam seguir a l'hotel. Vam passejar per la ciutat, vam anar al Museu d'Antropologia, vam menjar coses a diferents llocs. Al vespre vam quedar amb el Chema i l'Stefan per anar a sopar algo de verdura. Això va ser una tasca molt dura perquè els mexicans són molt carnívors i, a més a més, la verdura que ens van servir era crua i immenjable.
L'endemà els dos bicituristes van marxar cap als seus països respectius i nosaltres ens vam quedar a esperar la Maytal i la seva amiga. El dia que van arribar vam anar a sopar, amb la sorpresa que l'amiga en qüestió era una mica tiquis-miquis. Vam anar a sopar una pizza, que contenia algun objecte contundent, que va escapçar un queixal del Bernat. Mala sort!!
El dia següent vam decidir anar als "Tres Cenotes" que és una ruta on et desplaces amb una mena de vagoneta de tren arrossegada per un cavall famolenc. Va ser una experiència molt bonica i els cenotes eren espectaculars. L'andemà marxàvem cap a Palenque, que es troba a vuit hores en bus. Palenque és l'entrada a l'estat de Chiapas.