dissabte, 7 de març del 2009

Tú en Manrússia y yo en San Cristóbal

Alguns de vosaltres ja ho sabíeu, d'altres ho heu descobert fa un parell de dies, molts no en teniu ni idea: l'equip de Fent les Amèriques ha sofert una divisió geogràfica temporal deguda a compromisos laborals d'un dels seus membres.
El cas és que el Bernat té pensat fer la campanya d'estiu amb els bombers i ha hagut de tornar abans a casa per fer la inscripció, entrenar-se de valent i fer les proves, que seran d'aquí unes setmanes (i que passarà amb boníssima nota, així que no hay pedo, güey).
La Queralt, desenfeinada com està, ha decidit quedar-se a l'altre cantó del bassal una temporadeta més i aviam què. De moment és a San Cristóbal de las Casas, a Chiapas, des d'on dimecres sortirà cap a una comunitat indígena per fer observació dels drets humans.
Malgrat aquesta separació, però, hem decidit que el blog seguirà. Així doncs, cadascú pel seu cantó intentarà continuar-lo: uns des del Bages, uns altres des d'on sigui.
A més, encara tenim pendents un parell d'entrades per relatar-vos la nostra estada a Guatemala i a Belize. Esperem poder-les fer ben aviat i així posar-vos una mica al dia.

Moltes gràcies per seguir-nos, moltes gràcies per llegir-nos, moltes gràcies per viatjar amb nosaltres!

7 comentaris:

Anna ha dit...

Reina meva, ara entenc per què tenia una connexió al blog des de Belize! No us hi feia pas, i mira que m'hi vaig trencar el cap estona... Bé, si em vols creure, no tornis pas. Queda't per aquests topants tant temps com puguis, a collir quatre cocos i quatre plàtans quan tinguis gana i a fer una bona migdiada quan tinguis son, que almenys aquí no t'arriben factures i ningú et toca els collons. A casa nostra tot són desgràcies, jo ja no miro ni la tele. Un dia d'aquests em presento aquí amb tu amb el biquini i, si la cosa va per llarg, construïm una cabana de palmeres en plan Robinson Crusoe i ens posem a llogar habitacions als guiris.

Bé, callejera, una abraçada molt gran.
Anna

P.S. Bé, no tot són desgràcies. Comença a despuntar una primavera que promet ser un esclat de vida, ha estat plovent i nevant moltíssim tot l'hivern i hi ha aigua a gavadals.

Josep M. Ferrer ha dit...

Doncs molta sort a tots dos!!! I a quina comunitat indígena de Chiapas vas? Allà a Chiapas, com a turista, te'n assebentes ben poc de tot el que es cou. Amenaces; conflictes per les terres com els lancandons i altres grups indígenes; zapatistes i paramilitars; priistas, peredistas i guerrilles; els narcotraficants;... Déu ni do el merder que la població ha de suportar. Bé, ja penjaràs alguna cosa relacionada amb el tema.

Ah, i bona sort també al bomber del Bages!!!

Anònim ha dit...

Moltes felicitats!
som l'avi Pitu i la iaia Maria que desitjariem poder-te abraçar directament, ja que això dels ordinadors no és ben bé lo nostre, però segur que aviat ho farem (d'abraçar-te).
Un petó

Anònim ha dit...

On podríem anar que els anys passessin
més lentament? Feixugament sotmesos
a la caducitat del temps, no hi ha
cap viatge que pugui alliberar-nos
per sempre més de dubtes i temences,
i és bo saber-ho sempre abans d’emprendre’l.
Més enllà de neguits i entusiasmes,
potser el guany dels viatges és l’espai
que hi descobrim de nosaltres mateixos
i que tal volta hauria restat fosc
sense la llum d’aquelles noves rutes.

- Miquel Martí i Pol –

ARA FA EXACTAMENT 28 ANYS QUE COMENÇAVES A TREURE EL CAP A AQUEST MÓN QUE T'HA QUEDAT TAN PETIT.

nOsaltrEs ha dit...

Ei que som els antropòlegs viatgers!!! Ja fa dies que dèiem res, ja hem vist que les coses han canviat, que heu tornat de Cuba i cadascú estàa una punta del món.
Nosaltres ara estem a Bolívia, i tot guadint del darrer mesi mig abans de tornar!!
Molts petonets!!
Isa and company

eduardo galeano ha dit...

"Chiapas quiere ser un centro de resistencia contra la infamia y la estupidez, y en eso está. Y en eso estamos, o quisiéramos estar, los que nos hemos enredado en las discusiones de estos días. Aquí, en esta comunidad llamada La Realidad, donde falta todo menos las ganas, cae la lluvia a todo dar. El estrépito de la lluvia no deja oír las voces, que a veces son ponencias de plomo o discursos de nunca acabar, pero mal que bien nos vamos entendiendo en la tronadera, porque bien valen la pena la voluntad de justicia y la luminosa diversidad del mundo."

tieta Eva ha dit...

Queralt , soc la tieta, vull que sapiguis que m´agradaria fer-te una abraçada, de les nostres,per felicitar -te el teu aniversari.Petons de tots nosaltres , tiet i cosins .
M´agradara molt veure´t tornar .T´envio un petonas.