dilluns, 25 d’agost de 2008

XXXI

"He llençat el pot a l'aljub
mentre veia el migdia calent dels garrofers.
Crepitava el secà, adelerat de cigales èbries.
Amb el cordell, he pouat després l'aigua.
Era una aigua verdosa,
o m'ho semblava a mi,
era un petit miracle d'aigua.
N'he begut lentament i complagudament.

He comprès que m'estime així la vida,
aquesta aigua petita, transparent, d'un aljub,
distretament beguda".

Vicent Andrés Estellés

2 comentaris:

Eduard del Castillo Velasco ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Eduard del Castillo Velasco ha dit...

Xè, que bonico! Hi ha que vore que bé que escriuen alguns, eh? Quin domini innat de la ploma, del vers i de la vida, m'agarra una coso! Estic devanit com el pastor quan va veure que la Mare de Déu d'Agres (un poble de gust i dignitat, uno d'eixos pobles que a tots els ha agradat) li feia créixer el braç.

Si m'animo, us en faig la traducció al sorotapte.

Amb molts ànims per les vostres amèriques,

Éduar