Els teclats ianquis no tenen accents

Resulta que som en un hostal de gringos, per aixo els teclats, que tambe son d'alla, no tenen accents. La part dolenta de la situacio ja us la podeu imaginar -son ianquis, que vols-, la bona es que l'amo fa uns esmorzars molt abundants i, sense saber-ho, contribueix a mantenir la nostra magra economia de guerra.
Despres de cinc dies a Santiago, podem dir que la ciutat ens agrada. Mes que la ciutat, pero, son els xilens i la seva amabilitat el que ens ha captivat. Anem a pams, pero, que hem d'explicar moltes coses: Divendres vam anar al Parque O'Higgins on, a mes de la desfilada militar, hi havia mig Santiago de festa (l'altre mig havia marxat en exode a la costa, de vacances). Vam estar voltant per alla mirant paradetes, badant amb cada detall i gaudint del sol que feia (recordeu que aqui esta comencant la primavera!) i a les tres vam anar cap a la fonda del PC, on haviem quedat per dinar amb una gent de qui teniem el contacte: la Pamela, el Claudio i els seus dos fills, la Maite i l'Inaki. Tambe van venir una amiga seva, la Ximena, i les seves dues filles: la Diana i la Constanza. Despres de dinar vam anar a fer un tomb i cap al vespre, la Pamela i el Claudio ens van convidar a casa seva a fer un vi i a picar una mica. La veritat es que ens va anar la mar de be coneixer Santiago aixi, acompanyats de gent tan maca... (gracies Litus!).
Dissabte no teniem compromisos i vam dedicar-nos a fer el guiri tot el dia: vam visitar el centre, el Palacio de la Moneda, la Plaza de Armas, i vam menjar-nos el nostre primer italiano, una mena de hot-dog amb palta (aguacate)... curios. Al vespre voliem sortir una mica pel barri on som, que es el dels estudiants, pero encara ens durava el jet lag i a les onze vam caure rendits.
Diumenge els museus eren de franc i vam anar a veure el d'art precolombi, que ens va agradar molt. Despres vam agafar el metro per anar a ca la Ximena, que ens havia convidat a dinar. Com que ella havia sigut guia turistica durant molts anys, volia ajudar-nos a preparar una mica la ruta cap al sud que volem fer i, de passada, cuinar-nos un plat tipic de l'illa de Chiloe. Com podeu veure a les fotos de mes amunt, no vam quedar-nos amb gana: primer va donar-nos un suc molt refrescant amb menta i llimona, despres vam menjar milcaos (fregits) i chapaleles (bullits), que son una mena de pastes de farina i patata que es mengen amb pebre (una mena de picada amb tomaquet, julivert, ceba tendra...). Despres d'aixo vam menjar-nos el plat estrella, el curanto en olla. Resulta que a Chiloe ho cuinen fent un forat a terra i posant-hi pedres. Despres fan un foc a damunt i, quan les pedres son ben calentes, retiren el carbo i posen fulles de ruibarbo gegant i a damunt talls de carn, que a la vegada van tapades amb mes fulles i mes capes de carn. Finalment, a dalt de tot s'hi posa el marisc, es tapa amb una altra fulls i es cobreix amb terra.
Com que la Ximena no tenia prou jardi per fer el forat ni prou temps per a cuinar-ho de manera tradicional, va fer-ho dins una olla i val a dir que el resultat va ser es-pec-ta-cu-lar. Ah! Despres de menjar el curanto, va dur-nos uns bols amb el brou que n'havia sortit... bonissim! Era com una barreja d'escudella i de sopa de peix.

Apa doncs, de moment aixo es tot. Aquesta tarda ens n'anem cap a Valparaiso, a veure un amic d'Alemanya, si tenim temps escriurem mes.