dissabte, 6 de desembre de 2008

Quantes coses per Mendoza!

Tota la troupe de Penitentes: Isa, Queralt, Cris, Bernat i Dani


Els dos viatgers al cim del Cruz de Caña, a 3700m


Posta de sol als Andes


Vista des del refugi de Penitentes


Una curiositat: al bus, per entretenir el personal, fan bingos (!!)


Havíem quedat amb el Javier i la Daniela, els nostres amics xilens, per trobar-nos a Mendoza el darrer cap de setmana de novembre: ells creuarien els Andes i nosaltres pujaríem un trosset des de Bariloche i oli en un llum, tu.
Com que som previsors i al hostel on érem a Bariloche hi havia internet de franc, vam fer una reserva en un hostel per no trobar-nos amb sorpreses. La sorpresa vam endur-nos-la quan després de divui hores de bus vam arribar al Campo Base, el hostel en qüestió, i ens van dir que no tenien constància de cap reserva. La sort va ser que els quedaven quatre llits en una mateixa habitació, així que bé, hauríem de compartir l'espai amb més gent però almenys tindríem un lloc on dormir.
Un cop vam haver-ho desat tot vam anar a fer una volta perquè el Javi i la Daniela no arribarien fins al vespre i feia un solet molt temptador. Després de passejar una estoneta, vam anar a espetegar a l'aquari de la ciutat, un lloc entre tètric i fascinant, ple de peixos exòtics nedant en aquaris de l'any de la Maria Castanya, apedaçats amb cinta aïllant i amb una aigua tèèèrbola com una mala cosa. La peça estrella és en Jorge, una tortuga marina de noséquantes tones i noséquants anys que enganxava el musell al vidre de la peixera on el tenien i feia una mica de pena, pobret.
La següent visita va ser el serpentari, ben bé al costat, on vam xalar una cosa de no dir amb les pitons, les boes i les cascavells... brrrr! La veritat és que feia una mica de basarda, tanta serp junta. No cal dir que els terraris on les tenien (per parelles, of course) eren encara més petits que les peixeres de l'edifici contigu, de manera que les serps estaven d'un content que no us expliquem.
Al vespre vam anar cap al hostel i oh, sorpresa! uns francesos havien ocupat els nostres llits. En demanar-los amablement que s'instal·lessin en una altra banda, van respondre'ns de mala manera que nosaltres mateixos, que estaven mig malalts i havien infestat els nostres llits amb els seus microbis gavatxets... quina il·lusió ens va fer!
Una mica emprenyats amb tant de contratemps inesperat, vam baixar a la sala de baix i allà vam conèixer en Dani, un noi de Lloret de Mar que havia vingut a Mendoza a pujar l'Aconcagua. Com que és força xerraire (i en canvi nosaltres, tan calladets...) i se li veu d'una hora lluny que és un tros de pa, de seguida vam fer-nos amics i vam estar xerrant fins que van arribar en Javier i la Daniela, que venien morts de gana. A sopar s'ha dit, doncs.
Com que la regió de Mendoza és famosa pels seus vins, l'endemà vam acostar-nos fins a Maipú per visitar les Bodegas López, on van explicar-nos tot el procés d'elaboració del vi i van ensenyar-nos les seves instal·lacions. Al final, és clar, brindis amb una copa de Malbec.
I entre una cosa i l'altra va arribar el vespre i tots teníem ganes de mambo, així que vam ajuntar-nos nosaltres quatre amb en Dani de Lloret i en Renzo, el noi que porta el hostel, i vam anar a comprar cosetes per picar i cosetes per privar -concretament, cosetes per fer caipirinha. A partir d'aquí podeu imaginar-vos com va acabar la cosa: uns quants van caure pel camí i uns quants, els més valents, vam sobreviure fins i tot l'experiència d'una discoteca argentina (reggaeton i cumbia, imagineu-vos-ho, una delícia).
Diumenge, com podeu imaginar-vos, va ser dia de "caña", que diuen per aquí. Mooooolt tranqui.
Dilluns al matí molt d'hora van marxar els nostres amics xilens i vam quedar-nos una mica ensopits perquè no sabíem quan els tornaríem a veure. Per sort, en Dani corria encara pel hostel i va animar-nos per acompanyar-lo a ell i a unes amigues a Penitentes, a prop de l'Aconcagua, per fer uns quants trekkings. De seguida vam dir que sí.
Al vespre van arribar les amigues en qüestió: l'Isa, també de Lloret, i la Cris, de Celrà, la mar de trempades totes dues: de seguida vam congeniar.
L'endemà al matí havíem de marxar tots cinc amb el transfer de Campo Base, però en obrir el correu electrònic, vam trobar-nos amb males notícies. Es veu que els de despegar.com no acceptaven cobraments amb targetes estrangeres i el nostre bitllet a Cuba perillava seriosament. Així que res, vam haver de deixar córrer els plans que teníem i ens vam haver de quedar a solucionar el merder dels bitllets. El procés va ser lent i avorrit, però per sort vam poder-ho resoldre i el que és millor, a les tres de la tarda agafàvem un bus cap a Penitentes.
El retrobament amb en Dani, l'Isa i la Cris va ser molt emocionant perquè es pensaven que al final no hi aniríem (ha! que poc ens coneixen...) . A més, al refugi vam trobar-nos una parella basco-catalana, l'Ana i l'Òscar, que es van apuntar a l'excursió del dia següent -i a les birres del vespre, és clar!
L'endemà vam sortir força tardet a caminar i, just quan enfilàvem el tram més maco, vam veure uns núvols grans i foscos que s'acostaven. Prudents com som, vam estimar-nos més baixar i estalviar-nos la remullada. A la tarda, mentre jugàvem a cartes i fèiem cafès, vam presenciar una bonica nevada d'alta muntanya.
Dijous va llevar-se amb un cel blau i claríssim, perfecte per anar a fer un cim. També força tardet, vam anar fins a la base del Cruz de Caña i des d'allà vam començar a pujar. Tres hores més tard fèiem el cim, ni més ni menys que a 3700 metres sobre el nivell del mar... quines vistes, quina sensació! La baixada va ser molt divertida, amb trams de neu, relliscades i recol·leccions diverses. Al vespre, més birres i intercanvi d'adreces amb tothom.
Divendres era el darrer dia que passaríem junts amb la colla pessigolla i vam acompanyar en Dani i les noies fins a la base de l'Aconcagua. Vam deixar-los allà, travessant un pont, i mentre els vèiem com s'allunyaven cap a la base del Sentinella de Pedra, els vam desitjar tota la sort del món. L'Isa i la Cris acompanyaran el Dani fins la Plaza Francia, a quatre mil metres i escaig.
A partir d'allà, en Dani farà l'ascensió fins al cim més alt del continent americà.
Segur que li anirà molt bé: perquè està fort, perquè en té moltes ganes i, sobretot, perquè s'ho mereix.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Cukis!impressionants les fotos i tot plegat les excursions q us esteu fotent! quina enveja sana q em feu...
Avui jo he arribat de copenhaguen!ja us enviaré un mail i us explicaré el viatget!
un petonàs al nas!
us enyoro...el nadal sense vosaltres no serà pas el mateix!

Anna ha dit...

Reina meva, com m'has fet reviure la Patagònia! Quants i quants records... I que immensa que és, oi? Només et pots fer una idea de les seves dimensions quan les has vistes.
Impregna't de tot els paisatges, totes les aromes, tots els gustos, tots els colors i tots els somriures d'aquest tros de país que és l'Argentina, i no tinguis pressa per tornar a la nostra vella, freda i grisa Europa.
Per cert, si podeu aneu a veure com ballen tangos en un lloc molt cutre que no surt a cap guia que es diu "La catedral", potser ja s'ha ensorrat, era una fàbrica vella molt tronada. Em sembla que era passat San Telmo, fora de la "zona segura", que diuen ells. Val la pena, només hi ha la gent d'allà. Això sí, macos, en taxi i truqueu-lo abans, no l'agafeu al carrer.
Cuida't molt. Us aniré seguint. Un petonàs.
Anna

Anònim ha dit...

Eis!!!
Molt xulo, no!????
Potser encara no havíeu pujat mai a un 3.000?
Com van els preparatius de Cuba?
Va, que això ja s'acosta... Quines cuques!!