dijous, 5 de febrer de 2009

De Cenote a Cenote i tiro perquè em toca

Quan una persona pensa en un viatge diferent sempre li vénen al cap les imatges del típic ianqui que fa dit a la carretera i el para una "camioneta" i fa tot el viatge a la part del darrera, que sol fer de remolc. Doncs, per primera vegada en tot el viatge vam fer un trajecte de més de tres-cents quilòmetres asseguts a la part del darrere d'una camioneta. Però comencem pel principi.
Farts de la merda hostel de Tulum, vam decidir anar de càmping a la platja en direcció a la Reserva de la Biosfera. El càmping el vam trobar una mica car però estava molt net, podies cuinar, i sobretot, estava ben bé davant d'una preciosa platja. Vam passar-hi dos dies descansant, dormint a les hamaques i gaudint d'un mar i unes albades espectaculars.
L'última nit, vam sentir que arribava algú i plantava la tenda al nostre costat (el càmping estava buit), però era fosc i nosaltres ja estàvem mig adormits. Al matí següent vam trobar-nos als dos nois que dormien al costat; eren el Chema i l'Stefan, un noi de Madrid i un austríac que es dediquen a fer cicloturs. Ens van dir que marxaven cap a Mérida i que estava a unes cinc hores d'allà. Nosaltres els vam dir que volíem anar a l'estació d'autobusos per anar-hi; llavors, ells, es van oferir a portar-nos. Però hi havia un inconvenient: havíem d'anar a la part del darrera. Però nosaltres, al contrari, estàvem molt emocionats perquè no ho havíem fet mai.
Vam anar al poble i, després d'un malentès amb la policia corrupta de Mèxic i d'anar al super, vam començar a fer carretera. Això sí, ben untats de crema solar i amb gorres per no cremar-nos. Quan vam arribar a Valladolid el Chema i l'Stefan ens van dir que volien anar a un CENOTE, que hi havia a uns minuts d'allà. Pels que no ho sabeu (com nosaltres fins que vam arribar a Mèxic) un Cenote és una mena de cavitat sota terra on hi ha un llac amb una aigua claríssima i turquesa allà on arriben els rajos de llum. Normalment els cenotes ténen alguna obertura al sostre per on entren les arrels dels arbres. Vam anar cap allà i mentre aparcàvem el cotxe ja teníem un munt de nens que ens volien vendre mil artesanies. Vam pagar l'entrada i ens vam endinsar per unes escales que entraven a la terra. Un cop a dins, la imatge era espectacular; aigua turquesa plena de peixos. Ens vam banyar i, encara que sembli mentida, l'aigua no era gens freda.
Un cop sortits del cenote (dzonot en maia), vam tornar al nostre lloc del cotxe i cap a Mérida. Mérida és una ciutat d'uns set cents mil habitants, tot i que a primer cop d'ull no ho sembla. Vam anar a parar a un hotel que semblava un motel, no tant per la sordidesa de les instal.lacions sinó pels crits provinents de les habitacions veïnes. El dia següent però, canviaríem i aniríem a un hostel.
En arribar vam sortir a sopar i la sorpresa va ser que estaven celebrant la festa de la ciutat i els carrers estaven plens de paradetes de menjar. Vam menjar un munt de coses típiques de Mèxic: quesadillas, tacos, etc.
El matí següent vam anar a informació turística per saber què podíem fer per allà. També ens vam informar dels hostels i va resultar que éren més cars que estar en un hotel. Així que vam seguir a l'hotel. Vam passejar per la ciutat, vam anar al Museu d'Antropologia, vam menjar coses a diferents llocs. Al vespre vam quedar amb el Chema i l'Stefan per anar a sopar algo de verdura. Això va ser una tasca molt dura perquè els mexicans són molt carnívors i, a més a més, la verdura que ens van servir era crua i immenjable.
L'endemà els dos bicituristes van marxar cap als seus països respectius i nosaltres ens vam quedar a esperar la Maytal i la seva amiga. El dia que van arribar vam anar a sopar, amb la sorpresa que l'amiga en qüestió era una mica tiquis-miquis. Vam anar a sopar una pizza, que contenia algun objecte contundent, que va escapçar un queixal del Bernat. Mala sort!!
El dia següent vam decidir anar als "Tres Cenotes" que és una ruta on et desplaces amb una mena de vagoneta de tren arrossegada per un cavall famolenc. Va ser una experiència molt bonica i els cenotes eren espectaculars. L'andemà marxàvem cap a Palenque, que es troba a vuit hores en bus. Palenque és l'entrada a l'estat de Chiapas.

3 comentaris:

David Romero ha dit...

Menjar i jeure ,si senyor!! jejeje quina enveja de viatge ens feu!! M'alegro moltissim us vagin tant bé les coses i aseguir endevant! una abraçada a tots dos!!

Unknown ha dit...

Ep! Guapos!
Quan temps! La veritat és que estava una mica desconnectada del Blog i avui m'he posat al dia! Quina passada,.... per uns instants m'estava banyant amb vosaltres en aquelles aigües cristal·lines,.... plenes de peixos!
Continueu gaudint molt!!!

Ptns!

Josep M. Ferrer ha dit...

Quina meravella els Cenotes. Jo vaig estar-hi a tres molt a la vora de Valladolid. El major problema és la temperatura de l'aigua que està tan glaçada que fas unes quantes braçades histèriques i hi surts cagant llets!!!