dijous, 12 de febrer de 2009

Chiapas, Chiapas, Chiapas!

Una noia indígena carregant el seu fill a l'esquena

Parada de llegums al mercat de San Cristóbal



Església de Santa Lucía (San Cristóbal)


Campanar de la catedral (San Cristóbal)

La primera parada xiapaneca va ser Palenque, on de fet vam estar-hi pocs dies perquè les dues úniques coses que valien la pena eren la ruines maies i el restaurant de les cabanes on ens allotjàvem; així que un cop vam haver complert vam agafar una combi cap a San Cristóbal de las Casas, bressol del moviment zapatista i famosa meca de motxilerus.
Com hem fet altres vegades, vam buscar allotjament a través de CouchSurfing i vet-ho aquí que vam trobar-hi en Kjell, un vell amic de la Queralt amb qui feia ni més ni menys que nou anys que no es veien... quina sorpresa! Després de voltar món, aquest alemany cul inquiet s'ha instal·lat a San Cristóbal, on viu amb la seva dona, la Rosario, el seu fill Galileo i l'Anabel, una amiga de la família. La veritat és que gràcies a tots ells la nostra estada va ser molt més especial del que ens pensàvem: en primer lloc, perquè ens vam sentir com a casa en tot moment i vam compartir molt bones estones plegats; en segon lloc, perquè són gent que coneixen en profunditat el lloc on viuen i ens van explicar mil i una coses sobre Chiapas, la seva gent, la seva història i els seus moviments socials (que no són pocs!).
L'altra grata companyia que vam tenir a San Cristóbal va ser la Marina, una noia de Manresa a qui vam trobar també per casualitat i amb qui vam compartir molt bons moments. Precisament va ser gràcies a la Marina que vam tenir l'oportunitat de participar en un temazcal, una cerimònia indígena que consisteix en un bany de vapor acompanyat de cants i meditació. L'experiència va ser colpidora de debò.
Què més vam fer a San Cristóbal? Un dia vam arribar-nos fins a San Juan Chamula, una població que conserva gran part de la seva idiosincràsia indígena. El més curiós de tot va ser la visita a l'església del poble, ben diferent de les que havíem vist fins llavors: sense bancs, il·luminada per milers d'espelmes, la gent seia a terra i resava en llengua tzotzil una lletania rítmica i incomprensible. Repartits per l'espai hi havia grups practicant els rituals propis de la medicina tradicional maia, que empra objectes tan diversos com gallines o ampolles de coca-cola per a les curacions.
Una altra sortida interessantíssima va ser la que vam fer al Caracol Zapatista d'Oventic. Els Caracoles són els substituts dels antics Aguascalientes, projectes d'organització alternativa en els territoris rebels. En un Caracol, doncs, s'hi pot trobar des de la Junta de Buen Gobierno fins a l'escola del Municipio Autónomo, passant per la cooperativa, el centre de salut o la capella.
En paraules del mateix Subcomandante Marcos, els Caracoles serán como puertas para entrarse a las comunidades y para que las comunidades salgan; como ventanas para vernos dentro y para que veamos fuera; como bocinas para sacar lejos nuestra palabra y para escuchar la del que lejos está. Pero sobre todo, para recordarnos que debemos velar y estar pendientes de la cabalidad de los mundos que pueblan el mundo.

Per si en voleu saber més, aquí us deixem un article molt interessant.
ps. Més endavant penjarem algunes fotos de Palenque i el Caracol d'Oventic.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Estimats nebots, entenc la profunditat del viatge en que us trobeu inmerssos, es un creixement personal, un regal que us fa la vida.Us envio una forta abraçada i molts petons de tota la familia.Eva

Josep M. Ferrer ha dit...

Què interessant això del Temazcal!!! San Cristóbal és una ciutat molt maca i interessant. Les fotos són molt xules!!!