dimecres, 29 d’octubre de 2008

Puerto Natales i Torres del Paine







Divendres vam abandonar la ciutat de El Calafate (Argentina) en direcció a Puerto Natales (Xile). El recorregut va durar cinc hores, que podrien ser menys si no fos pels controls fronterers. A Xile hi ha una mena de fòbia proteccionista pel que fa al tema de l'agricultura i la ramaderia. Posen molt d'èmfasi al tema de la febre aftosa però el que és curiós és que no pots entrar pomes, formatges ni fustes tropicals. A l'aduana et fan omplir un document on un ha de dir si portes alguna cosa d'aquestes. En el cas de ser una poma o un formatge te'l fan llençar. Si és una altra cosa te la requisen. En el cas que un ompli el paper dient que no porta res i li trobin alguna cosa li posen una multa considerable. Allà vam estar amb uns francesos, un d'ells havia viscut a Catalunya i parlava el català molt bé. A més a més, era molt culé!
Després de cinc hores de veure el mateix paisatge d'estepa, vàrem arribar a Puerto Natales. Vàrem anar a una mena de pensió-bar que es diu "El Campesino". Era una casa particular que era de la mare d'un noi que vam conèixer pel "Couchsurfing". La gent era una mica curiosa i, en una altra situació, potser no ens hi hauríem quedat. Però era el lloc més barat de tota la ciutat i aquí tot és molt car. Eren una família molt peculiar i estranya, però molt acollidors. Ens van donar dinar i una habitació petita amb una llitera, paret per paret amb el bar que obre 24h. Més tard vàrem sortir per la ciutat per veure si hi havia la posibilitat d'anar a les Torres del Paine per fer la famosa ruta de la "W".
Vàrem anar a comprar el bitllet de bus, que val una pasta, i també vam anar a llogar un fogonet, un aïllant i una carmanyola. El noi de la casa, el Gustavo, ens deixava un altre aïllant i la tenda. Al vespre vàrem preparar tot l'equipatge i a dormir d'hora, que l'endemà al matí a dos quarts de vuit ens passaria a buscar el bus per casa. Durant tota la nit no vàrem poder dormir perquè (us recodem que el bar és 24h) la música estava molt alta i la dona, que és sorda, crida molt quan parla. Era com dormir al mig d'un bar, pel soroll i per la pudor a tabac que entrava. A sobre, al matí el bus va passar mitja hora abans del previst, així que vàrem sortir sense esmorzar. El bus triga unes tres hores a arribar a les Torres del Paine, quan hi arribes hi ha l'oficina de la Conaf, on ens van proporcionar un mapa després de pagar 15.ooo pesos (uns 20€!) per entrar. Llavors vam agafar una micro per anar fins al peu del es muntanyes, allà on comença la travessa.
En baixar de la micro vam fer un tram del camí amb uns Asturians i després vàrem començar el nostre recorregut fins al Refugio Chileno. La primera pujada va ser molt forta, a sobre anàvem molt carregats. En arribar al Refugio Chileno vam parar per menjar alguna cosa i vàrem conèixer una parella de Madrid: el Paco i la Maria José. Ells també volien passar la nit al campamento Las Torres, que és una zona d'acampada gratuïta una mica més amunt d'allà on érem. Al cap d'una hora i mitja ja érem allà. Vam plantar la tenda i, com que era d'horeta, vàrem anar amb el Paco i la Maria José al Campamento Japonés, que és des d'on surten les expedicons d'escalada. Pel camí vam poder observar un paisatge molt bonic amb les Torres del Paine ben assoleiades de fons. Tornant al campament es va posar a nevar, així que vam haver d'afanyar-nos. Però el pitjor estava per venir. Aquella nit va ser molt freda, plovia i nevava. A més a més, feia un vent fortíssim. I allà érem nosaltres amb la nostra tenda, que només tenia una capa i sense toldo, i els nostres sacs que només aguanten temperatures per damunt dels 0 Cº. Al matí ens vam llevar molt congelats i molt desinflats: vam decidir abandonar perquè era impossible seguir el trekking amb aquella tenda. Per sort, la parella de Madrid ens va animar a continuar dient-nos que no podíem fer-ho, que ja érem allà. Ens van dir que podíem fer com ells i llogar la tenda a cada refugi que anéssim. I vam decidir provar sort.
Al Refugio Chileno vàrem reservar una tenda pel refugi al qual ens dirigíem: Refugio Los Cuernos. Ara teníem dos problemes: el primer, que no havíem dormit gens i anàvem cansats; el segon, que ens quedaven cinc hores per davant de caminada i ja era la una del migdia. Caminant amb molt de ritme vàrem aconseguir plantar-nos al Refugio Los Cuernos a les sis de la tarda. Allà, en arribar hi havia el Paco i la Maria José -que es van alegrar molt de veure'ns- i uns manyos que havíem conegut al bus. L'anècdota va ser que nosaltres, previsors, ja havíem llogat la tenda al refugi anterior i els madrilenys ho volien fer allà mateix. Què havia passat? Que quan ells van arribar algú havia llogat una tenda des de l'altre refugi: nosaltres!! A sobre que ens havien convençut de seguir, els fotem la tenda. Però tot es va arreglar: ells, que duien un bon sac, van agafar la merda de tenda que duíem nosaltres i van anar a la zona d'acampada lliure (Camping Italiano) que estava a una hora d'allà. El dia següent ens trobaríem allà per anar al Refugio Británico. El Camping Italiano estava al mig la W. L'endemà ens vam trobar pujant al Refugio Británico, que és a la punta de l'aspa del mig de la W. En baixar vàrem dinar junts, després vam desmuntar la tenda i cap al refugi de Pehoé, un niu de gàngsters. Mentre que al Refugio Los Cuernos l'ambient era boníssim i et deixaven entrar a dins a dutxar-te i a menjar-te el menjar que t'havies fet a fora, Pehoé és una mena d'hotel per als turistes carregats de calers. Allà també llogaven tendes. En veure-les, però, tots ens vam indignar. Vàrem anar a queixar-nos i el responsable va intentar desviar el tema sense èxit atacant els jueus israelians. Imagineu-vos-ho. Al final ens van deixar un parell de sacs bons i el Paco i la Maria José van quedar-se la nostra tenda petita i freda. Durant la nit va fer un vent... un vent fortíssim!! Ens pensàvem que sortiríem volant en qualsevol moment.
Al matí vam sortir a fer el darrer tram de la travessa, que arriba fins el Lago Grey, on hi ha una glacera impressionant. Un apunt molt curiós és que els llacs són d'un color lletós. Sí, semblen de llet degut als minerals que conté el gel de la glacera i que es barregen amb l'aigua del llac.
Per arribar fins la glacera Grey hi havia unes tres hores, que varen ser dures. Bufava un vent de cara que no ens va fer gens de gràcia. A més, era l'últim dia i estàvem molt cansats. Les cames ens feien figa i alguna butllofa ens tocava la moral. Vàrem arribar a la glacera una mica cansats. L'anècdota del dia és que, amb una ventada, les ulleres de sol, que duia al cap, em devien volar sense adonar-me'n. Quan vaig veure-ho la Queralt i jo vam anar-les a buscar i els madrilenys van seguir fins a un mirador. Nosaltres vam tornar cap al refugi tot buscant les ulleres, que no vam trobar. En arribar a Pehoé vam menjar una xocolatina i ens vam beure una coca-cola; quin plaer!! Després vàrem fer el dinar i a esperar el catamarà que ens passaria a l'altra banda on el bus ens esperava. Més tard van arribar els madrilenys, vam fer uns cafès i unes llets amb colacao i cap al vaixell. Per pujar al bus havíem de negociar perquè el dia d'anada el conductor no ens va tornar el bitllet per a la tornada. En dir-li al conductor, però, ens va dir que no passava res. El millor d'això és que el bus ens va deixar a la porta de casa.
Aquest trekking va ser impressionant perquè vam veure les Torres, els Cuernos i tota pedra que sobresortia més de dos mil metres. També vam gaudir d'una vegetació espectacular i d'uns llacs gegantins. Vam poder veure alguns cóndors i també el Glaciar Grey. La muntanya et fa conèixer molta gent i, durant la caminada, crea uns vincles molt forts. A més a més, vàrem caminar vuitanta quilòmetres en quatre dies a molt bon ritme i vàrem acabar-los amb molta dignitat!!

(Si voleu saber què ens ha passat durant les tres darreres setmanes, feu un cop d'ull als dos posts que segueixen una mica més avall!).

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Parella, quin viatge! mare meua! intriga, aventura i anècdotes molt divertides! estic enganxada a les vostres històries! jeje!
mooolts beseeets, des de València!
muack!

Maria Alcaraz i Frasquet ha dit...

ara ja esteu a punt per a fer un nou capítol de Al filo de lo imposible! sort del Paco i la mari jose!
tapeu-se eh! no siga cas que es costipeu, per l'amor de déu!

Anònim ha dit...

Déu n'hi dó! de l'excursioneta. Quan he vist les fotos de les Torres a l'enllaç m'han recordat Le Tre Cime de Lavaredo (Dolomites) on hem estat aquest estiu, encara que el paisatge del voltant no s'hi assembla gens.
Una altra cosa: després de l'entrenament l'any que ve ja podeu fer la Berga-Santpedor (avui era el dia)!
Una abraçada