divendres, 17 d’octubre de 2008

Ensenada, Petrohué... llacs i més llacs






Ara fa dies que no escrivíem i anem lleugerament desfassats, és a dir, el temps narratiu i el temps reals ja no tenen res a veure l'un amb l'altre, però intentarem fer una posada al dia rapideta per poder-vos explicar tot el que ens està passant.
Vam sortir del paradís dels esmorzars i vam anar cap a Puerto Varas, una ciutat del sud, amb la intenció d'agafar una micro cap a Petrohué (llegeixi's al cul del món) i relaxar-nos uns dies al costat del llac, però ai las!, un conductor ens va informar que la darrera micro cap allà ja havia marxat i fins l'endemà no n'hi hauria cap altra. Teníem dues opcions, doncs: quedar-nos a Puerto Varas a passar la nit o pujar al bus d'aquell home tan simpàtic i a veure què. Evidentment vam triar la segona opció i va resultar que l'home anava a Ensenada, un poblet que quedava (que estrany!) també a la riba d'un llac enorme, el Llanquihue. Total, que l'home ens va trobar allotjament baratet i al vespre, fent una birra, l'amo del bar va explicar-nos una ruta xula per anar a caminar, el Sendero del Solitario, que quedava dins el Parc Nacional Vicente Pérez Rosales. Pla rodó, doncs.
L'endemà vam llevar-nos d'horeta i ens en vam anar a fer el sender, que queia en direcció al volcà Osorno. Després de caminar uns quants quilòmetres per l'asfalt (...salvatges!) i d'equivocar-nos de direcció, vam fer una excursió tota xula que va acabar-se als Saltos del Petrohué -passin i vegin les fotos, sisplau... impressionant!
Al vespre, ara sí, ens en vam anar a Petrohué, que va resultar ser no un poble sinó un topònim... i prou. Ens vam allotjar en un hospedaje d'allò més rústic a la riba del llac de Todos los Santos, molt recomanat per la Lonely Planet, de la qual discrepem força. Tot i així, va ser una experiència! I sí, l'emplaçament és de pel·lícula.
L'anècdota de la jornada va ser que, mentre esperàvem una micro que ens dugués de Petrohué a Puerto Varas, uns nois van oferir-se per dur-nos amb furgoneta. Vam aprofitar (de fet tot el que és gratis ho aprofitem) i pel camí, tot xerrant, el copilot ens va explicar que el seu cognom alemany venia del seu avi, que era nazi. Ho va dir així, com qui diu "el meu avi era fuster". El millor de tot és que, de cua, d'ull vam veure que lluïa dos anells a la mà dreta: un amb l'esvàstica i l'altre amb el conillet del Playboy... curiosa barreja!


Les fotos: El Bernat fent l'indiu al Parc Nacional, els Saltos del Petrohué, la Queralt i el riu Petrohué, vista des de l'hospedaje on ens allotjàvem.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Això està bé!
Si no surt una cosa, fer-ne una altra.
I aprofitar tot el que us trobeu al pas (i si és de franc, millor).
Ànims!