Temuco infame

Entre una cosa i l'altra, ara feia dies que no escrivíem: tranquils i tranquil·les, que de seguida us posem al dia! Com vam explicar en el darrer post, després de Santiago vam anar a Concepción, la segona ciutat més gran del país i un important centre universitari però poca cosa més, així que per no avorrir-nos vam haver de sortir a voltar una mica. L'endemà d'haver-nos instal·lat a casa de doña Digna -una velleta encantadora i personatge mític que mereixeria un capítol a part- vam anar fins a Talcahuano, a veure el Parque Tumbes. El "parque" en qüestió va resultar ser una extensió de vint hectàrees de vegetació que arribava fins al mar... preciós de debò. Després de flipar-nos una estona amb tanta natura junta (és que encara no havíem sortit dels centres urbans!) vam fer una excursioneta fins a les roques que va valer molt la pena, les fotos parlen per si soles.
L'endemà ens en vam anar a la Costa del Carbón, concretament a la localitat de Lota, un antic centre miner que ha sabut reconvertir les mines de carbó abandonades en un atractiu turístic. La visita que vam fer al Chiflón del Diablo va ser realment interessant. Primer t'equipen amb un casc i un frontal dels antics, dels que duen la bateria enganxada a un cinturó i el cinturó lligat a la cintura, tot seguit et fan baixar a la mina dins una mena de gàbies i, un cop ets a 40m sota el mar, comença la ruta, que recorre galeries laberíntiques mentre el guia proporciona dades i explica les dures condicions de vida dels miners d'aleshores (només us diem que l'esperança de vida rondava els 45-50 anys). Evidentment, no van faltar les anècdotes, com ara l'origen del nom de la mina: el nom en català seria "la bufada del dimoni" perquè l'obertura natural que tenia per un cantó deixava passar l'aire xiulant i perquè un dia, perforant una galeria, van produir-se unes explosions de gas i els miners van pensar-se que era el diable, que els advertia.
Quan vam considerar que ja havíem vist tot el que havíem de veure, vam decidir continuar cap al sud... i vam cometre el terrible error d'aturar-nos a Temuco, ciutat grisa i mediocre com cap d'altra n'hem vista. Per acabar-ho d'adobar, vam anar a parar en un hostal força destartalat on feia un fred que pelava, brrrr! No cal dir que l'endemà al matí, després d'un esmorzar que vam haver de negociar amb la mestressa -tenia una tela, la dona- vam tocar el dos ràpidament.

Per cert, hem tingut un petit incident amb les fotografies i se'ns n'han esborrat algunes, és per això que no podem penjar les més impressionants: us deixem amb la chorrillana que vam menjar la primera nit a Concepción (muntanya de patates fregides coronada per muntanya de ceba, ou i vedella) i les imatges del parc que hem pogut salvar.