Petit resum de les darreres setmanes

(Com que hem tingut el blog una mica abandonat, heus ací una síntesi dels moviments geogràfics i socials que s'han esdevingut darrerament...)

Ens havíem quedat a Puerto Varas, oi? Des d'allà vam encaminar-nos a Chiloé, una illa humida i màgica, de cels foscos i pescadors feréstecs, de penya-segats i suaus turons, que gaudeix d'una mitologia molt peculiar i d'una gastronomia memorable.
La primera parada va ser Ancud, un poble força mediocre del qual vam marxar tan ràpid com vam poder per viatjar fins a Castro, la capital de l'illa, famosa pels seus palafitos, cases construïdes sobre estaques vora el mar, de manera que l'estructura només es veu quan baixa la marea. L'endemà vam fer una excursió a l'illa de Quinchao i a les poblacions de Curaco de Vélez i Anchao, on vam dinar un peixet davant el mar. Després de fer la digestió prenent el sol damunt les escales del petitíssim port mentre vèiem baixar la marea, vam tornar cap a Castro, on vam viure un moment històric per al futbol xilè: la victòria de la selecció nacional davant l'Argentina, un fet que no succeïa des del 1973 (sí, l'any del cop militar!).
Coses del destí, el dia següent va ser el darrer a l'illa, i ho va ser per culpa de Chonchi, un poblet costaner que serveix de base per explorar el Parc Nacional de Chiloé. L'hostal que ens recomanava la guia va resultar ser força més car i força més brut del que ens esperàvem, de manera que ho vam deixar córrer i vam plantejar-nos tornar a terra ferma. A la Capitania Marina, però, no ens van saber donar cap mena d'informació sobre les possibilitats de sortir de l'illa via marítima... increïble! Cansats de marejar la perdiu i d'informacions contradictòries, vam agafar un autobús i vam tornar a Puerto Montt.
Com que només ens hi havíem de quedar una nit, no vam donar massa importància a Puerto Montt i vam acabar-nos allotjant en un barri tirant a xungo, a prop del port. A última hora vam decidir anar a visitar el Parc Nacional Alerce Andino abans d'anar tirant cap avall, però després d'esperar-nos tres quarts d'hora i de sentir cinquanta versions diferents dels horaris dels busos, ens en vam cansar i vam deixar-ho córrer. Força cansats de tant xilè enterao, vam optar per agafar un bus cap a Bariloche, Argentina, per començar a baixar cap a la Patagònia. Just abans de fer-ho, però, se'ns va acudir treure el cap a la Navimag -una companyia naviliera- i chapeau! tenien bitllets a Puerto Chacabuco per a l'endemà i, a sobre, el preu era assequible.
Eufòrics, aquell vespre vam sortir a fer unes cerveses i vam acabar en un bar al costat de casa on vam conèixer lo milloret del barri: una mica bèsties, i molt personatges, però bona gent al capdavall. Ens ho vam passar tan bé, aquella nit, que vam anar a dormir amb un bon morat (alguns es van haver de llevar a les tantes i van treure el sopar per la finestra...).
L'endemà havíem d'anar a buscar el vaixell i, justament, vam adormir-nos. De pressa i corrents vam fer les maletes, vam acomiadar-nos de la pensió i vam anar cap al port per embarcar l'equipatge. Mentre ens esperàvem, vam descobrir que els nostres companys de travessa serien una colla de jubilats tipus imserso, esveradíssims i molt cridaners... quin panorama! Finalment, a les tres i escaig vam pujar al vaixell, que era enorme. Ens vam acomodar a les nostres lliteres i, després d'inspeccionar les cobertes i de fer una mica el tafaner per tot arreu, ens van cridar a sopar. Més tard vam pujar al bar i vam beure'ns uns cubates amb un madrileny que havíem conegut, però algunes es van marejar i van haver-se'n d'anar corrents a dormir.
L'endemà, havent dinat, vam desembarcar a Puerto Chacabuco i d'allà vam anar en bus fins a Coyhaique, des d'on volíem fer moltíssimes excursions i blablabla... Total, que va ploure durant dos dies seguits i no vam poder fer res a l'aire lliure. Això sí: l'hospedaje tenia televisió per cable i vam veure El planeta de los simios. Quan es va acabar la pel·li, vam decidir que l'endemà marxàvem. Aquella nit, un borratxo va passar-se més de dues hores trucant a la porta.
Durant els dies que vam ser a Coyhaique vam conèixer una mica més d'aprop la recent problemàtica ambiental de la Patagònia xilena: per tal d'afrontar la crisi energètica que es preveu de cara a finals d'aquesta dècada, el govern pretén concedir als mafiosos d'Endesa el projecte per omplir de preses i torres d'alta tensió tota la regió d'Aysén -l'any 2015! Aquest projecte tindria un impacte ambiental irreversible damunt el medi natural de la regió, que és un dels tresors ecològics del país. La campanya Patagonia sin represas intenta pensar una mica més a llarg termini i proposa alternatives al monopoli elèctric d'Endesa.
Tornem allà on érem: el bus en teoria ens havia de recollir a les 7,30, però a les 6,50 ja el teníem pitant davant l'hospedaje. A mil per hora, vam recollir-ho tot i vam marxar. El trajecte de Coyhaique fins a Puerto Ibáñez va ser senzillament es-pec-ta-cu-lar, amb uns canvis de paisatge increïbles de tan bonics: es passa de prats verds i humits a boscos andins blanquíssims de neu fins arribar al llac General Carrera, el més gran de Sud-Amèrica.
Des de Puerto Ibáñez vam creuar el llac a Chile Chico, on vam agafar un bus i vam anar, ara sí, cap a Argentina. Un cop allà, vam fer una ruta en autobús de 24h fins arribar a El Calafate.

Buf, buf i buf.

(Podeu estar contents, aquest cop no hem parlat de menjar).